La política no és un conte (un article de Joan Barril)

Hi havia una vegada una reina que es passava el dia mirant-se al mirall i preguntant-li al mercuri si era cert que ella era la més guapa del regne. Així van passar els anys i el mirall màgic no feia altra cosa que confirmar la seva bellesa. Amb aquest reforç òptic la reina vivia tranquil·la i satisfeta. I quan passejava pels carrers de les seves ciutats fins i tot la seva ombra era un model d'elegància i de gràcia. Fins que un dia, vostès ja ho saben, el mirall es va atrevir a dir-li a la reina que en els confins del seu món hi havia una dona més jove i més bonica que ella.
No sabrem mai si el president Mas va trencar el mirall a miques quan van arribar els resultats electorals. Però altres coses s'havien trencat a Catalunya. En primer lloc l'aïllament nacionalista, forjat durant aquells anys en què les eleccions catalanes semblaven ser només cosa de catalans. El panorama electoral ha canviat. La gent està de mal humor. Els joves volen dir que hi són. I la premsa i la televisió de la caverna han fet forat en aquests ciutadans que amb el seu absentisme havien deixat el Parlament de Catalunya a les mans exclusives dels partits tradicionals.
La Catalunya real
El mirall en què es mirava Mas estava entelat pels molts anys en què Pujol exercia efectivament de Moisès i el poble elegit era una part de Catalunya amb el seu electorat natural al capdavant. Avui, ¿què tenim? Doncs ni més ni menys que la Catalunya real, que no és poca cosa. Gent que va a votar a la contra i que no sent la més mínima emoció per la independència. I també gent que, de tant desitjar-la, no està disposada a regalar-li el lideratge a un president que -en la millor tradició pujoliana- no ha dubtat a apropiar-se una manifestació a la qual no va anar. Els plantejaments sobiranistes es mantenen incòlumes. L'independentisme va arribar fins aquí per quedar-se, però no serà ni un partit únic ni encara menys un líder ungit pel seu antecessor qui dirigirà el procés, que ja no tindrà davant la passivitat de la Catalunya unionista. Ciutadans s'ha emportat vots socialistes i populars amb la bandera de la regeneració democràtica. Són a la trinxera i han recuperat l'orgull de portar-li la contrària a l'establishment dels Millet.
¿I ara què? Tornem als contes. Italo Calvino va analitzar la manera d'explicar els contes italians en què només s'explica allò que és essencial. Calvino cita: «Un rei va emmalaltir. Els metges li van dir que per curar-se hauria de prendre una ploma de l'ogre. I l'ogre està en una de les set coves». Ni una línia més. Ni sabem per què els ogres tenen plomes ni quina és la malaltia reial. Però Mas té la possibilitat de buscar en alguna de les set coves parlamentàries els suports de l'ogre més benevolent. O potser decidirà una vegada més quedar-se a la seva gloriosa i insuficient soledat. Convergència ha volgut anar molt de pressa, malgrat els bons i pragmàtics consells de Duran.
Però tot es pot arreglar. La Cata-lunya real no s'alimenta amb contes sinó resolent les petites realitats de cada dia. És la diferència entre somiar o administrar, entre governar el futur o governar el present.