dijous, 30 de maig del 2013
FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)
Aquest passat cap de setmana em va cridar
molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís
la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un
dret i una mostra d’igualtat i tolerància.
França, tradicionalment, ha tingut fama
de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives.
Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això.
El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots
ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.
Des de fa relativament poc, el país veí
del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també,
el dret de poder adoptar.
Però aquestes conquestes de llibertats
sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent,
el s grinyolen aquestes situacions.
Evidentment aquestes lleis només poden
aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer
per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande
al cap davant dels socialistes.
A Espanya aquestes situacions les coneixem
bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe,
ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal
Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser
nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al
carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.
Potser l’única diferència que hi veig
entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap
de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al
menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.
I és que a França l’Església Catòlica
no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria
molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució),
l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es
pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat
els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres
religiosos.
Però a pesar de tot, el francesos poden
estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.
CATALONIA CUP
TV3 va emetre la nit de dimecres la final
de la copa Catalunya de futbol. Després de la interessant final de la passada
edició jugada entre el Nàstic de Tarragona i el Manlleu, la d’aquest any,
semblava, a priori, la millor final possible, la que, dintre d’uns anys
pot arribar a convertir-se en la final de la Copa de la Generalitat d’una
Catalunya independent.
Primer uns apunts sobre la final d’anit.
Vist a posteriori (abans del partit no m’hauria atrevit a fer el pronòstic),
va sembla que el Barça va donar peixet a l’Espanyol. Al quart d’hora
l’equip periquito va posar el 0-1 al marcador després de perdre en defensa
una pilota d’aquelles que, si jo fos entrenador, seuria a la banqueta
al causant durant moltes setmanes; potser no aniria ni convocat...
A la segona part, els culers, van intenta-ho
de totes les maneres, però quan no fallaven, es trobaven amb un Kiko
Casilla que ho aturava tot. Només Cesc, quan l’àrbitre ja tenia el
xiulet a la boca per a senyalar el final del partit, va ser capaç de batre
el porter de Sant Jaume del Domenys.
El Barça semblava que no volia guanyar
a l’Espanyol. Potser el volia compensar per haver empatat contra el Madrid
i, d’aquesta manera, el Barça es proclamava campió quan encara faltaven
4 jornades per al final... O potser no. Al se un partit de costellada (o
alguna cosa semblant), es van estalviar la pròrroga i van anar directament
a la tanda de penals. L’encarregat de tirar el primer penal va ser el
capità Xavi i el va fallar tornant a donar avantatge a l’Espanyol que
només calia que els anés convertint els 4 restants contra el que és el
porter del Barça B i, ocasionalment, el tercer porter del primer equip.
Però l’Espanyol va tornar a fallar i no un cop sinó dos i així el Barça
es va veure obligat a guanyar un partit que, possiblement, no volia. O
sí.
Si Catalunya esdevingués una nació independent,
tot l’al·licient seria veure finals entre el Barça i l’Espanyol? Si fos
així, penso que el Barça deixaria de ser un dels equips grans d’Europa
per a convertir-se en un equip de Europa League.
Per a mi només hi ha dues solucions:
1a Que el Barça i l’Espanyol (i també
d’altres equips que poguessin guanyar-se el dret) juguessin a la lliga
espanyola. La qual cosa ara com ara no podria ser, ja que al tenir una
federació pròpia i diferenciada i dret de participar en la selecció catalana,
haurien de jugar forçosament una lliga catalana.
2a Crear una lliga europea a mode de
l’NBA de bàsquet on hi participessin els millors equips d’Europa;
més o menys els que juguen cada any la Champions i els millors de
l’Europa League.
De no ser així, ja ens podrem anar oblidant
de veure bon futbol a Barcelona i conformar-nos amb el que donin a la tele.
EL ARTICULO MAS INGENUO por Ángeles Caso (relativo a IRPF 2012)
Ahora sé –sabemos– que la inmensa mayoría de los que realmente ganan mucho se las apañan para pagar muy poco, o incluso nada. Algunos, de manera ilegal, pero otros muchos, con el propio aval de unas leyes empeñadas en favorecer a las grandes fortunas y empobrecernos a los trabajadores. Y sé también que si esas leyes cambiaran y si los inspectores se dedicaran a perseguir a los grandes defraudadores y no a la gente común, como parecen estar haciendo, buena parte de la crisis de este país se resolvería.
Pero si este año, por primera vez en mi vida, no me sentiré orgullosa de mi patriotismo al hacer la declaración y pagar lo que me toque sino que la haré con una buena dosis de indignación, no será tanto por eso como por el destino que van a dar a mi dinero. He decidido que no quiero seguir contribuyendo a los sueldos de cargos públicos que no se los merecen. De miembros de partidos o de sindicatos ineptos, cuando no claramente sinvergüenzas. O de todos esos asesores que, con suerte, recortan y pegan informes que encuentran en internet. Me niego a que sigan pagando a mi costa jamón de jabugo y vinos carísimos para las comilonas de los unos y los otros, cochazos de lujo y billetes de clase business, dietas y noches de hotel de diputados que viven en la ciudad en la que se reúne su Parlamento, televisiones públicas a mayor gloria de los gobernantes de turno, armas mortíferas, o todos esos gastos inconfesables que algunos hacen con las tarjetas bancarias que sostenemos ustedes y yo. Y, hablando de bancos, rechazo seguir contribuyendo a las pensiones multimillonarias de todos esos ejecutivos que han llevado al borde de la ruina a cajas de ahorro y empresas públicas o semipúblicas.
Quiero, en cambio –o, mejor dicho, exijo– que mis impuestos sirvan para pagar sueldos de maestros y personal sanitario, mejoras en escuelas y hospitales, ayudas a los discapacitados, pensiones de jubilados, medicinas para los enfermos, subsidios dignos para los parados, viviendas sociales, becas para estudiantes necesitados, y también laboratorios para investigación científica, repoblación de bosques, conservación de patrimonio, y películas y teatro y ópera y música y talleres de artes plásticas y exposiciones y bibliotecas. Quiero que la parte de mi dinero que comparto con los demás sirva para crear una sociedad más justa y más igualitaria y más feliz, y no para seguir manteniendo a esa caterva de privilegiados indiferentes a la suerte de los ciudadanos a los que representan. Lástima que todo esto no sea más que una ingenuidad.
http://www.lavanguardia.com/magazine/20130509/54373309337/angeles-caso-articulo-opinion-magazine.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)