Segurament, la crisi, canviarà moltes
coses. Fins i tot la mentalitat de moltes persones, d’aquelles que formaven
part de la generació ni-ni o, simplement, els deien passotes.
Aquests joves, la majoria sense
formació de cap tipus, durant alguns anys van trobar feina a l‘emparo
de la construcció. Per a fer de manobre no fien falta estudis ni tant sols
ser massa treballador o fer bé la feina. La construcció ho absorbia tot.
Qualsevol trobava feina i aviat es podia comprar un SEAT León per a poder
fer de Fernando Alonso per les carreteres.
Ara estan tots a l’atur i reneguen dels
immigrants que, com ells, tampoc tenen una base formativa que els impulsi
a l’hora de trobar feina. Solien ser ma d’obra barata i carn d’atur
en potència.
En aquests moments ens trobem amb una
dura realitat: més del 50% dels joves de menys de 35 anys no tenen feina
ni perspectives de trobar-ne.
Vagi per davant que a mi tots els impulsos
oficials que es donen per fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, en principi
em semblen bé, però dubto de la seva eficàcia. La realitat és la que és
i les classes mitjanes prou fan en poder arribar a final de mes després
de haver pagat la hipoteca i el préstec del cotxe.
Per tan, i com a primera premissa, el
que cal fer és reactivar l’economia. Aconseguir això passa per diversos
factors, com ara aconseguir estabilitat laboral i que pugui fluir el crèdit
tan a empreses com a particulars.
Si s’estimula la emprenedoria creant
mesures que la puguin afavorir, però després resulta que el mercat no pot
absorbir l’oferta, ens quedem pràcticament igual.
Al principi de la crisi i durant molt
de temps vaig crear una secció al meu blog titulada “Idees imaginatives
per a superar la crisi”. Vaig arribar a fer més de 20 entrades. Algunes
d’elles relacionades amb el món de la informàtica i les noves tecnologies.
Penso que davant de la situació que patim, idees originals i innovadores
no en falten; el que falta són diners per a poder, primer, posar-les en
pràctica i després consumidors que estiguin disposats pagar el seu
cost.
La jornada del passat dimarts, a París
es repartia una milionada d’euros per a fomentar l’atur dels joves. Espanya,
com a nació més afectada per aquesta xacra, n’esperava obtenir una mena
de primer premi de la rifa. Al final pensaré que aquí, el que volem fer
realment és viure de les subvencions i de l’esforç de la resta.
Fa anys, els joves ebrencs més preparats
es quedaven prop d’on havien estudiat (Barcelona, Tarragona...) Només
uns pocs trobaven feina a les nostres contrades. Ara, segons el Periódico
de dimarts passat, són més de 50.000 joves catalans. Cal suposar que tots
aquest joves tenen, la gran majoria, una àmplia formació acadèmica i, en
menor grau, professional. Són el que se’n diu persones qualificades que,
una vegada a l’estranger han de competir amb els nadius per un lloc de
treball de qualitat. Alguns d’aquests joves catalans són, segurament,
de les Terres de l’Ebre que han anat a buscar feina fora amb la impossibilitat
de trobar-la prop de casa.
Fa molt que es donen idees per a evitar
casos com aquests; com ara crear industria innovadora i adaptada a les
peculiaritats del nostre territori. Algú ens ha fet mai cas? Jo no ho he
vist, no sé si vosaltres sí.
