Fita assolida. Els organitzadors de la
Via Catalana es poden donar per satisfets i de retruc el poble de Catalunya,
al menys els que ahir van ser presents en alguns dels trams que unien de
Sud a Nord a la gent del principat: d’Alcanar al Pertús.
Jo m’havia apuntat al tram 46, a l’entrada
D’Amposta per l’avinguda de la Ràpita. Però abans de les 4 estava al
magnífic pont penjat que creua l’Ebre. Aquest era el punt de concentració
de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta per a posteriorment,
fer un pilar tal i com s’havia quedat amb l’ANC. També allí em vaig retrobar
amb amics i coneguts que com tota la resta assistien a una jornada reivindicativa,
però també lúdica.
Una vegada feta la foto de família de
la colla i de la petita actuació, molt seguida i aplaudida pels presents
(el més important era el simbolisme i que sortís als mitjans de comunicació),
vaig marxar d’allí a desgana per a incorporar-me al lloc on m’havia inscrit.
Pel camí vaig seguir trobant-me amb amics i coneguts a qui saludava amablement.
En arribar a l’alçada de la sucursal de la Caixa que hi ha a l’avinguda
de la Ràpita vaig trobar-me amb una amiga que formava part de l’organització
i li vaig explicar les meves intencions. Llavors, veien que el tram 47
estava molt més buit, em va demanar que em quedés allí i així ho vaig fer.
A part de gent d’Amposta, fins allí
havia arribat gent de Trem i de Vic que, amb qui vaig fer amistat ràpidament.
Varem tenir temps suficient per parlar de coses que ens unien (fins i tot
del bisbe Casanova) Després de que ens haguessin fet la gigafoto,
ens varem dissoldre tan cívicament com havíem arribat. De fet, a cap punt
per on va transcorre la Via Catalana van haver de lamentar-se cap tipus
d’incident (tal i com va passar a l’a Diada de l’any passat a Barcelona)
Però a diferència d’aquella, les xifres de participants han estat més
dispars. L’ANC quantifica el nombre de participants amb 1,6 milions. A
part de les aproximadament 500.000 persones necessàries per a formar la
cadena, hi van assistir moltes més que no s’havien apuntat, sobre tot
a les ciutats i pobles per on hi va passar. És evident que quantificar
tota aquesta gentada és una tasca molt complicada i que només es podria
arribar a fer utilitzant uns mitjans molt precisos. En aquest punt caldria
demanar ajuda a la Gaceta (del mateix grup que Intereconomia)
ja que una avioneta pagada per aquest diari va sobrevolar la cadena amb
una gran banderola i el següent lema: España, juntos más fuertes.
Fora de la Via, hi van haver altres intents
d’espanyolitzar la Diada. Pel matí vaig fer una cosa d’aquelles
que no acostumo: vaig estar veient la 13,una de els televisions
que Wyoming anomena Tea Party. La primera cosa amb la que em vaig fixar
va ser que s’hi feia una enquesta sobre si s’estava a favor o en contra
de la independència de Catalunya. Encara que sembli increïble, el resultat
era força ajustat, fins i tot hi va haver un moment en que guanyava el
sí. Els participants a la tertúlia s’inclinaven tot pel no (tampoc
calia esperar una altra cosa) Un dels participants v dir que a Escòcia
només hi ha un vint i tants % que estan a favor de la independència, la
qual cosa contrasta amb els anglesos que s’hi mostren favorables i que
superen el 30 %. En un moment donat es va mostrar un vídeo sobre l’ofrena
floral a l’estàtua de Rafel Casanova fet a primera hora del matí. A les
imatges s’hi podia veure uns joves col·locant una bandera espanyola i
que eren escridassats pels que allí s’hi concentraven. Els tertulians
es van mostrar força contrariats per l’actitud del públic que, evidentment,
van criticar. Per a mi van tenir molta sort de que només s’emportessin
una escridassada, ja que ben bé, s’haurien pogut emportar alguna plantofada.
Una acció així es fa per a provocar i penjar-la més tard a algun canal
de vídeos d’Internet. Per un moment, imagineu-vos que passaria si algú
amb una estelada acudís, per exemple, al camp del Madrid i es posés a tocar
de l’afició més radical. Ja us ho heu imaginat? Ara, què
penseu?
Però l’acció més reprovable va ser la
que van portar a terme un grup de fatxes a la seu de la delegació de Catalunya
a Madrid. El grup, format per unes 10 persones va entrar-hi a la força
i, els seus components (la majoria amb la cara tapada i portant tot tipus
de banderes anticonstitucionals, la van emprendre contra els que allí s’havien
reunit per a celebrar la Diada amb el crit de ¡Cataluña es España!
Si tan ens volen que ens ho demostrin
i, fins ara, en el decurs dels darrers 300 anys, una bona part del castellans,
més bé ens han demostrat una animadversió patent.
Tal i com vaig opinar ahir per Internet,
Catalans, a la nostra. No hem de fer cas a les provocacions
dels nacionalistes espanyols i, el camí que encara ens queda per recórrer,
l’hem de fer amb la màxima il·lusió, alegria i confiança.
