SOM D’ALLÀ DALT!

Foto ACN.

Encara que des del territori ja fa molts d’anys que estem pedagogia, de tant en tant encara has d’escoltar expressions com més allà de l’Ebre, referint-se al País Valencià (o Comunitat Valenciana com vol el PP que es digui) Fins i tot s’han publicat mapes on s’ometien les comarques de la riba dreta del tram català de l’Ebre. Insòlit però cert.
Al llarg dels anys hi ha hagut diferents maneres de reivindicació: des de les samarretes on es podia llegir que érem una reserva(com si fóssim indis) a la forma més moderna de: som d’allà baix que, fins i tot, ha inspirat una cançó del grup més popular de les nostres terres com és Quico el Celio, el Noi el Mut de Ferreries.
El moment en que el Sud de Catalunya més es va reivindicar com a territori va ser entre els anys 2000 i 2004 mentre es va mantenir activada l’alerta contra el transvasament de riu i la Plataforma en Defensa de l’Ebre va traspassar fronteres portant la seva protesta davant de diversos organismes, tan estatals com europeus.
Darrerament, gràcies a l’organització de la Via Catalana també es va parlar molt de les comarques de l’Ebre, ja que, per la manca de població no es podia completar la cadena humana i va haver de fer-se una crida per a que gent d’altres territoris vinguessin a donar-nos suport. Va ser una bona manera de conèixer-nos ja que molts van aprofitar la resta del dia per a fer turisme i gaudir de la nostra gastronomia.
Però a estat com a conseqüència dels terratrèmols que s’han produït durant les darreres setmanes i que tenen la causa més provable en el magatzem de gas situat al subsòl de la costa de l’Ebre, al davant de la desembocadura del riu Sénia, el que ha provocat que es torni a parlar del territori.
El neguit de la ciutadania va fer que es tornés a sortir al carrer però en aquest cop es va canviar la samarreta blava de la PDE per la verda de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia. Les microconcentracions i les cassolades al davant de diversos ajuntaments (Vinaròs, Alcanar, Benicarló, la Ràpita, Amposta…) va donar pas a la manifestació del diumenge passat a les Cases d’Alcanar que va concentrar unes 6.000 persones.
Davant de fets com aquest, es normal que la premsa d’arreu de l’estat se’n faci ressò i, de vegades, li dediqui grans reportatges. Tal ha estat la magnitud dels esdeveniments que també ha fet reaccionar a les diferents administracions de les formes més diverses: des de presentar denúncies contra l’empresa que gestiona el Projecte Castor (que és com es coneix la instal•lació) o reunions al més alt nivell, es a dir, de representants de la zona amb el Ministre d’Indústria i Energia.
Aquesta reunió, que es va fer a finals de la passada setmana, va fer-se per iniciativa del ministre del govern de Rajoy i, per tant, ell n’era el responsable de convocar als interlocutors del territori. Però ves per on, només va convocar als alcaldes del Baix Maestrat i es va oblidar dels de les poblacions catalanes afectades (i que no són poques!)
Per tant, s’haurà de seguir fent pedagogia, però aquesta vegada davant de Madrid per a que coneguin de la nostra existència i si fa falta, cridarem: Som d’allà dalt!
Això de ser territori de transició i estar allunyats dels grans centres de poder, provoca sovint desconeixença u oblit per part dels diferents governs, tal i com es demostra amb la manca de infraestructures bàsiques per al nostre desenvolupament, com per exemple l’A7 o el corredor ferroviari mediterrani.

EL BATEIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I ELS PERIODISME COMARCAL

No cal ni dir que sense que els mitjans de comunicació es fessin ressò de els notícies, els esdeveniments (de qualsevol tipus) passarien desapercebuts per a la gran majoria.

Però de vegades, quan llegeixes la premsa comarcal (què sovint és l’única que parla de les nostres comarques) no pots deixar de molestar-te. Vull remarcar que no és indignació (què bé podria ser-ho), només es una mica de mosqueig.

Us vull fer una pregunta, per a mi important i fonamental sobre els que us explicaré: Quants periodistes van cobrir el passat dissabte el bateig de la colla castellera?

No ho sé, pocs... La majoria estaven massa capficats amb el tema del Projecte Castor. Jo en vaig veure molts més al bateig dels Xics Caleros...

Jo vaig concedir dues entrevistes: una per Amposta Ràdio i l’altra per a Canal 21.

Joaquim Buj, que va fer la crònica per a Diari de Tarragona, la va basar amb el que jo li vaig explicar abans de l’actuació. Aproximadament a les 16:30.

Silvia Berbís, de l’Aguaita.cat em va enviar un missatge privat on em deia que volia escriure alguna cosa aquella mateixa nit. Li vaig dir que havia fet un avançament de crònica al meu blog així com també hi havia penjat algunes fotos. Les fotos són de marc Ibeas i meves.

La revista gratuïta l’Estel, va publicant alguna cosa de les que li envio. Al número d’aquest mes d’octubre som portada. S’hi veu una foto amb el pd4 del dia de la Via Catalana. En lloc surt que la foto ha estat tirada per mi.

Ramón Bel, que ens va fer de presentador (gràcies Ramon) em va demanar fotos. Li vaig enviar les primeres que vaig publicar així com la crònica que vaig escriure dilluns. A cap lloc hi diu que les fotos son meves i la seva crònica és un refregit utilitzant part del meu text. Tampoc explica res.

Un aclariment. La foto del grup que he publicat, no es meva, però si està feta amb la meva càmera i una mica retocada per mi.

Finalment, el setmanari l’Ebre publica dues fotos i, encara que em cita a mi com l’autor d'una d'elles, però en cap moment se'm va demanar permís per a fer-ho. I, si llegiu la crònica, insisteix que la colla castellera està formada per gent d’Amposta i Deltebre i d’altres pobles del Delta. De fet ho explica així: ... Està formada per gent tant de la capital del Montsià com de Deltebre, així com d’altres municipis del Delta.   

I si parlem de la ciutadania en general, encara a hores d’ara, molt gent confon Delta per Deltebre i ubiquen allí a la nostra colla castellera.

A veure com ho puc explicar. És cert que el grup que la va crear estava format per gent d’Amposta i Deltebre, però mentre d’Amposta n’eren 7, de Deltebre només n’hi havia una. Actualment n’hi ha alguns més, però no són un grup principal dintre de la colla.

Del Delta. A part d’Amposta i Deltebre, només hi ha dos pobles més del Delta que aportin castellers: l’Aldea, però sobre tot la Ràpita que, segurament és el segon grup majoritari dintre de la colla. El tercer seria Alcanar que jo no forma part del Delta.

No tenim ni cap casteller ni soci de Sant Jaume d’Enveja, ni Camarles ni l’Ampolla que serien les altres poblacions deltaiques. En canvi si tenim una nodrida representació d’altres pobles de la comarca del Montsià: la Sénia, la Galera, Ulldecona (també del barri Castell i les Ventalles), Mas de Barberans i Santa Bàrbara. I d’alguns del Baix Ebre: Bitem (eh, Carlos?), de la Raval de Cristo i fins i tot de Tortosa. I evidentment de Vinaròs. Els pilars simultanis del final del bateig volia ser un homenatge a tots aquests pobles que ens aporten castellers i socis a la colla.  

A que així explicat s’entén millor?   

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. BATEIG AMPOSTA. EL DARRER PILAR

“Queipo fue una enorme y gigantesca hemorroide en el culo de España”

La sátira es buen género para figuras de la talla de personajes históricos y tan populares como el general fascista Queipo de Llano. Su entrada triunfal en la Sevilla del 36 lo hizo leyenda y hoy, el novelista José Luis Castro, rinde con sorna un merecido homenaje que le haga justicia: “Queipo fue una enorme y gigantesca hemorroide en el culo de España”, sentencia. Quién mató a Queipo de Llano (editorial Autores Premiados) es la nueva obra de este escritor sevillano que burla burlando las sentencias firmadas por el general a buches de una copa de vino. El protagonista de estas páginas es un elemento minúsculo pero clave en la narración: la mosca. La mosca de Don Gonzalo es invisible para el general pero está enamorada de él como una mujer. Así lo cuenta su autor: “El dictador de Sevilla eructa para rubricar convenientemente cada sentencia mientras la mosca chupa con suavidad el jugo dulzón”. Parece oculta tras la sombra ominosa de Don Gonzalo. Para Castro “la mosca es la protagonista indiscutible” de este libro que ha sido recientemente galardonado en la 33 edición de novela corta Casino de Mieres.
Sin tapujos, sin cargar las tintas, escena a escena, la novela muestra la llegada del general Don Gonzalo a la Sevilla de la Guerra Civil. Sus seiscientos discursos en Radio Sevilla, sus  mensajes en los que vociferaba “Sevillanos a las armas” o las largas y apacibles tardes de un general alcoholizado son para Castro características fundamentales y exprimidas en su jugosa parodia.
El autor describe de manera transparente durante la presentación del libro -en la misma librería que ha cancelado un acto de una editorial que se define como falangista- su reciente operación rectal: “Los médicos me han hecho una hemorroidectomía y yo quise hacer una queipodellanoctomía a Sevilla”, afirma. Para hilar la historia, cuenta con la vida de tres personajes: Julio, Leonardo y Rodolfo, caracterizados en todo momento como los ingeniosos Hermanos Marx. En el Bar Lombilla se reúnen cada tarde para preparar un fabuloso plan que dé muerte al General. Quieren preparar un ingenioso asesinato. Castro reconoce que las habilidades de estos “personajes son pocas”. Las escenas, con cierto aire de vodevil, hablan de sus discusiones acompañados con café de achicoria y vasos de coñac. Son su pequeño retrato de antihéroe de aquella etapa tan gris para España. Sus motes son una radiografía de Groucho, Harpo y Chico. Y en la novela se les conoce como el bigotes, el chico y el mudo respectivamente.
Este sevillano ha buscado en escritores del exilio como Max Aub una sincronía que le permita contar una buena historia. Habla del cuento La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco. Y recomienda la divertidísima lectura de este clásico donde “Max Aub narra la historia al revés, hablando de un camarero mexicano que mata a Franco para librarse de los españoles que conspiran cada día en su bar contra él”. Sin embargo, en la novela de Castro no consiguen culminar la ansiada conspiración.
Ya en un segundo nivel, la novela se convierte en un relato biográfico del autor y su redacción en zapatillas de estar por casa. “Fue un baño de humildad”, relata. Habla de su ordenador ante la creación de tal parodia. Su caricatura diaria y su arduo trabajo en su ópera prima “que tardó años en escribir”.
Para culminar la obra, José Luis dibuja también su pensamiento con un singular bodegón de portada. El micrófono, la flor y la calavera, ya sin piel de Don Gonzalo. Su eterna compañera negra, la mosca, no aparece en la foto. Yace, según cuenta el autor, junto a la losa de Queipo, siempre fiel a él, como otros muchos españoles.