EL SEGON CANVI (Segon part)

Però la crisi mundial que es va iniciar stok options  que van emetre alguns dels principals bancs dels Estats Units, es van emportar per davant el segon mandat socialista encapçalat per Rodríguez Zapatero. A Espanya però, la crisi va ser provocada més per una bombolla immobiliària que no es va saber desinflar a temps, que no per productes tòxics bancaris, encara que l’emissió massiva de preferents per la majoria d’entitats financeres espanyoles va agreujar la situació financera.

Zapatero va cometre tres errors: no preveure l’arribada de la crisi, negar-la quan ja ens estava afectant i no marxar quan des d’Europa sé li va exigir que prengués les primeres mesures: apujar els tipus d’IVA, retallar el sou als treballadors públics, etc.

Però si abans he parlat del segon mandat d’Aznar com l’etapa més negra de la història d’Espanya més recent, els dos primers anys de mandat de Rajoy l’han superat, sense dubte. La pèrdua de drets i llibertats, tan civil com laborals, han caracteritzat el seu govern i no sembla que la situació millori abans de que acabi la legislatura. Dos exemples: la nova llei de l’avortament i el nou pla hidrològic. I això sense tenir en compte una nova reforma laboral per a complaure les exigències d’alguns dels principals organismes econòmics europeus i mundials.

L’actual govern del Rajoy podria acabar en una situació inèdita fins ara a Espanya: de la majoria absoluta a l’oposició en només 4 anys. Però a diferència de les altres vegades, sembla ser que no hi ha una alternativa clara. El PSOE ha comés un dels errors estratègics més grans que es pot cometre en política: no saber renovar-se a temps. Imaginem-nos una situació fictícia. Si avui mateix Rajoy dissolgués les cambres i convoqués eleccions per abans de finals de primavera, qui seria el candidat socialista, Rubalcaba? Seria el preludi de una derrota anunciada.

Conclusió. Una vegada fet l’anàlisi de la situació viscuda en aquests 33 anys de democràcia, és evident que cal una regeneració profunda del sistema polític espanyol que torni a deixar passar aire fresc per la finestra que permeti, una vegada més, emportar-se tota aquesta pudor de ranci-podrit que ha suposat el govern del PP amb els diferents casos de corrupció que han esquitxat fins i tot als seus màxims dirigents, inclòs el seu president nacional i cap del govern d’Espanya. Però... Cóm es pot fer aquest segon canvi? És viable?

El que és evident és que ara per ara no hi ha una alternativa sòlida. L’actual PSOE també està molt desgastat i caldria que fessin, ja no una renovació, sinó una refundació  que permetés renovar la il·lusió amb l’esquerra. Què hi ha alternatives? Jo no veig, ara per ara, que partits com Izquierda Unida (ICV-EUA a Catalunya) puguin aglutinar el vot majoritari dels  sectors més progressistes de la nostra societat, entre d’altres coses perquè també ells tenen un passat.

I els partits que estan en formació, encara no son una alternativa viable i fiable de govern. Ara bé, jo encoratjaria a tots aquest partits les CUP a Catalunya, Podemos, Equo, Partit X, etc. a buscar, primer, una entesa entre tots ells i després consolidar-se com una veritable alternativa d’esquerres. Cóm fer-ho?  Dos coses són imprescindibles des del meu punt de vista: no supeditar l’interès públic als protagonisme dels seus líders i moderar el discurs per a poder arribar a uns sectors de la ciutadania que els veuen massa radicals. Només així poden arribar a governar les màximes institucions de l’estat per a poder transformar la societat com no ho van saber fer els socialistes a partir de 1982.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA TANCADA III

SOBRE EL MORT D’AHIR

Ahir us vaig anunciar que hi va haver una mort al carrer la Ràpita de Tortosa, al barri de Ferreries. Acompanyava la notícia una foto d’un cotxe patrulla dels Mosso d’Esquadra aparcats sobre un pas de vianants.

Aquest matí he sabut alguna cosa més. Sembla ser que va morir dintre d’una casa, no al carrer i que es tractava d’un drogoaddicte que havia marxat del domicili familiar i que s’havia posat a viure amb uns indigents a una casa del carrer la Ràpita

PAÍS DE PANDERETA

Es donen situacions absurdes, inversemblants, sovint més pròpies d’un país tercermundista que d’un que aspira a fer-se un lloc entre els capdavanters del món. Això sí, quan pugui reduir la xacra de l’atur i comencin a crear ocupació estable i de qualitat, no abans.

Però mentre tinguem un president del govern dubitatiu que no sàpiga fer front a les situacions que li figurin a l’agenda diària, difícilment els altres organismes de l’estat podran tindre’l com a model a seguir.

Dilluns Rajoy havia de decidir qui serà el cap de cartell del PP per a les properes eleccions europees del 25 de maig. El màxim candidat és Miguel Árias-Cañete, el titular d’Agricultura i que aspira a ser comissari europeu del ram. Però Rajoy, fent un cop més de Don Tancredo, va ajornar la decisió sense que ningú s’ho expliqui. Possiblement l’única explicació és que, finalment s’opti per un altre candidat. Si Cañete se’n va a Europa a Rajoy no li quedarà més remei que fer una remodelació del seu govern, per petita que aquesta sigui i això, al President, li deu de fer molta mandra.

Un altre cas esperpèntic i digne de formar part de els coses que no s’haurien de fer, ha estat la sentència d’un jutge que obliga a Catalunya Banc a readmetre als qui van ser alts directius de l’entitat Todó i Masana o, en tot cas a indemnitzar-los amb 600.000 euros a cadascú d’ells per acomiadament improcedent. Catalunya Banc, abans Catalunya Caixa i encara abans Caixa de Barcelona + Caixa de Manresa + Caixa de Tarragona, va ser una de els entitats rescatades per l’Estat amb diner públic (després de Bankia, amb 12.000 milions, té el dubtós honor d’ocupar el segon lloc entre les que han necessitat més diners) I quan una entitat financera té un forat tan gran, ha estat, sense dubte, per una mala gestió dels seus màxims dirigents, encara que, també amb tota seguretat, no són els únics responsables. Per tant, quan algú que cobra un bon sou per fer una feina i no la fa bé, el més procedent és fer-lo fora amb la indemnització que li pertoqui. NO entenc com un jutge pugui dir que l’acomiadament és improcedent. Jo els hi preguntaria als preferentistes i als que han estat desnonats a veure que n’opinen ells de tot plegat.  

I sense abandonar el tema judicial, també em sembla de pandereta el judici pel cas Hotel del Palau de la Música. Finalment va comparèixer Millet (o Bitllet o Pillet...) després de la inoportuna (?) trencada del fèmur acompanyat (cóm no!) per Montull, el seu segon. Es va excusar en que estava molt medicat per a no respondre les preguntes del jutge i del fiscal i només va fer-ho quan va ser interrogat pel seu advocat defensor. Montull si que va respondre, però potser hauria d’haver estat callat, perquè per a dir bajanades com “Ho varem fer per interès públic”, millor no dir ni piu.  Qui es creu que dos individus que van saquejar més de 30 milions del Palau de la Música poguessin fer alguna cosa per interès públic?  Anda ya!   

I per a més inri no poden acabar de declarar perquè hi ha una avaria informàtica i els tècnics no saben trobar on està el mal. 

Acabaré per avui amb un dels temes dels que més es parla darrerament: el procés de la consulta sobiranista de Catalunya. Ahir, el Ministre d’Exteriors García Margallo (qui sinó?) va opinar sobre una hipotètica Catalunya independent. Va tornar a dir que, en el cas de convertir-se en un nou estat, no entraria a la Unió Europea i estaria destinada a vagar pels segles dels segles. En escoltar aquesta expressió amb connotacions tan religioses no pots sinó dir: amén!

Hauria de saber Garcia Margallo que, sovint, el temps s’acaba devorant a si mateix i els esdeveniments passen molt més ràpid del que segurament, seria desitjable.

Una anècdota. L’any 1975, uns dies després de la mort del dictador, ens van reunir als dirigents locals de la OJE (Organización Juvenil Española) al Col·legi Menor Eugeni d’Ors de Valls. Allí se’ns va explicar que el pas immediat de la dreta espanyola era constituir-se en associacions polítiques, prèvies a la formalització dels partits polítics pròpiament dits i que en un termini de 5 o 6 anys hi hauria unes eleccions legislatives. No en van passar ni dos, ja que el 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions legislatives després de la mort de Franco, amb la participació de la UCD, AP i d’altres formacions que no existien abans.

Per tant, prediccions les justes i quan es tinguin totes les dades a la ma. Però, desgraciadament, els polítics ens tenen acostumats a donar-nos informació poc rigorosa i mancada de proves. Se’n diu fer demagògia.