ABAIXAR IMPOSTOS?

Després d’una anys que els impostos (tan l’IVA, com L’IRPF) han augmentat amb l’excusa que de que l’Estat havia de recaptar més per a reduir el dèficit públic als nivells que li exigien les autoritats monetàries. Primer va ser Zapatero i després Rajoy, això que quan estava a l’oposició va fer una dura campanya en contra de pujar els impostos. Viure per a veure...  

Imagino que durant aquests anys heu escotat tantes mentides que ja no us creieu la majoria de coses que us diuen. Feu bé. Perquè tot tan bonic, no pot ser.

Si dissabte veiéreu la Sexta Noche a la Sexta, evidentment potser vareu escolar les explicacions d’un tècnic d’Hisenda que va dir que cóm s’havien d’abaixar el impostos si l’Estat esperava recaptar el mateix. Aquesta afirmació o dubte, tampoc ha de ser precisament així.

La Hisenda d’un país és mol complexa i més si tenim en compte que Espanya està dividida en 17 autonomies més dos ciutats autònomes (Ceuta i Melilla) que tenen impostos propis, traspassats per l’Estat o bé en gestionen una part dels considerats com a propis de l’Estat. Per tant, que en baixen uns no vol dir que en baixen uns altres.

El més procedent seria parlar de pressió fiscal i tenir en compte els que es paga per tots els impostos i taxes, fins i tot aquells propis dels municipis. Sense cap mena de dubte un estudi mol complex i només per als experts en economia tributària.

Sense apujar els impostos, l’Estat podria recaptar més. És una afirmació, no una pregunta. I cóm es fa? Amb voluntat per part dels nostres polítics responsables, però m’ensumo que no els interessa. La solució és perseguir el frau fiscal. Anar-lo a trobar allà on es produeix, però segur que al darrere hi trobaran algun amic o algú tan important com per a que es faci els ulls grossos. Com per exemple el cas de Cemex, que va ser molt sonat.

De totes maneres per a poder perseguir el frau fiscal, el primer que s’hauria de fer és dotar a l’Agència Tributària dels mitjans tècnics i humans necessaris. Però el mateix govern admet que laplantilla de l’AEAT està sota mínims. Per tant, si ho saben, per què no hi posen remei? El que he dit abans: perquè no volen!

Però encara hi ha una altra manera d’apujar impostos. Sense estridències, sense que la majoria se’n assabentin. Potser per això se’n parla poc.

El cas que més clama al cel és el de deixar sense regularitzar certs límits a la declaració de la renda, com per exemple el d’ascendents a càrrec.

A menys que no cobri res o només una simple paga no contributiva te’ls podràs deduir, perquè la majoria de pensionistes cobren per sobre del que marca la llei per a poder-los deduir. Aquest límit es va aturar fa anys i segueix aturat.

Segurament si tens pares o sogres que convisquin amb tu, te’n hauràs adonat del que estic parlant. A que fa anys te’ls podies deduir i darrerament no? Si tu atures un límit mentre les pensions, encara que sigui poc a poc, van pujant, al final aquestes superaran, per força els primers. Cert?

Un altre límit que també fa anys que no es toca és el mínim per a fer la renda. Quans anys fa que es va establir en 22.000 euros? O el mínim quan s’ha cobrat de més d’un pagador: 11.200.

Son paranys que té la Renda però que poques vegades surten a la llum.     

REFLEXIONS EN GELAT SOBRE EL BARÇA

Les repercussions de la dura derrota del Barça contra l’Atlético de Madrid del passat dimecres, encara duren... I duraran... Segurament, dintre d’uns anys, quan es veurà el resultat i veure que va ser d’1-0, ningú se’n recordarà de que l’equip matalasser va donar un bany de futbol als culers, sobre tot durant els primers 20 minuts de joc quan van fer el gol i, a més a més, van tirar 3 pilotes als postes de la porteria de Pinto.

Xavi, al final del partit, va dir que el Barça va tenir ocasions per haver empatat el partit i fins i tot guanyar-lo. Però ahir li recordaven a Xavi que es va oblidar de les oportunitats que va tenir l’Atlético... I és que la derrota va coure als jugadors del barça. Segur!

Abans del partit, semblava que el Barça tenia molt clar com se’ls hi havia de jugar. Els precedents d’enguany deien dues coses: 4 partits 4 empats i que quan hi havia hagut gols, els madrilenys sempre havien marcat abans. Per tant, el Barça estava obligat a trencar les estadístiques. Eren conscients que en els darrers minuts del partit d’anada de la Champions, quan el Barça va jugar com ho sap fer, Neymar va fer el gol de l’empat i va tenir el rival contra les cordes. Per tant, s’havia de jugar igual.

Però sorprenentment, en el partit de tornada no va ser així i el Barça va trigar moltíssim en entrar en joc. Vaig escoltar per la ràdio la següent frase: No es van calçar les botes fins el minut 20... I així no es pot aspirar a passar l’eliminatòria i més si davant tens a un equip intens, rocós, que quan superes la defensa et trobes amb un porter immens que ho atura quasi tot.

Per acabar-ho d’adobar, a la roda de premsa del final del partit, Martino va justificar que Messi jugues per la banda dreta per a que no entrés tant en joc, però quan ho fes, tingués molta més facilitat a l’hora d’entrar cap a porteria. No vaig veure el partit, però segons sembla, al començament de la segona part va tenir un parell o tres d’oportunitats clares que no va acabar de definir. Certament Messi no va ser el Messi que ens té acostumats. A part d’això, i de llarg, va ser el jugador de camp que menys quilòmetres va recórrer, la qual cosa corrobora el poc rendiment que va tenir el jugador argentí. I ell que havia de ser l’arma de destrucció massiva per a guanyar a l’Atlético. Si recordeu, els dos partits de la Súpercopa de Espanya més el partit de la primera volta de la lliga, Messi no estava en plenitud de facultats i, després de recuperar-se de la lesió, eren molts el que esperaven que fos el jugador determinant que acostuma a ser. Però no va ser així i per això, molts dels qui van veure el partit, el van criticar durament i fins i tot demanaven que el venguessin ara que encara ens el pagarien bé...  

La majoria de comentaristes apunten cap a Martino a l’hora de buscar el màxim responsable de la desfeta i ja ningú dóna un duro per ell: La sanció de la FIFA prohibeix fitxar jugadors, però no un entrenador...NO n’entenc prou per a dir que Rosell i la seva junta es van equivocar a l’hora de buscar uns substitut per a un Vilanova que va recaure per segona vegada del seu càncer. Potser tot va anar mol ràpid perquè no hi havia gaire temps per a rastrejar la borsa d’entrenadors. Probablement... Però, a toro passat, està clar que s’hauria d’haver fitxat a algun entrenador amb un perfil Barça més accentuat.

Durant tota la temporada s’ha criticat a Martino de manca de recursos tàctics que permetessin el factor sorpresa. Per exemple s’explicava que Guardiola, durant l’entrenament del dia abans del partit, no feia jugar mai l’equip titular que tenia al cap per a l’hora de l’encontre. Martino sí. Aquesta circumstància permet l’entrenador de l’equip rival descobrir els punts febles i mirar de contrarestar els forts.

Un altre aspecte que sé li critica és que, a l’hora de fer les alineacions, tingui més en compte els noms que l’estat de forma dels jugadors. Així per exemple Alves sembla intocable, Mascherano, com que Puyol ha estat pràcticament tota la temporada lesionat, també i, finalment, Cesc porta una pájara tota la temporada que espanta.

Bartra ha demostrat en escreix les poques vegades que ha jugat, que és un dels defenses més fiables, Montoya ha estat inèdit i Song només ha jugat partits intranscendentals. Cóm és pot fitxar un jugador com Song sinó serveix per al primer equip? Perquè els temporades anteriors tampoc és que jugués gaire més. A sobre, al Periódico de divendres vaig veure que s’està buscant un migcampista per a reforçar la línia medul·lar. Tot plegat sembla un cúmul de despropòsits.

Els experts també es pregunten perquè juga primer Alexis Sánchez que Pedro i només hi troben una resposta: Pedro no es queixa mai. I na darrera pregunta: Per què va substituir a Iniesta, un jugador determinant en moltes ocasions i que darrerament estava en estat de gràcia?

La sanció de la FIFA no fa més que agreujar la situació. Si, finalment, la sentència es converteix en ferma, quines solucions tindrà el Barça? Sembla ser que recuperaran Rafinha i Deulofeu i, amb menys possibilitats Bojan. En contrapartida, a part de l’anunciada marxa de Valdés, Cuenca té escasses possibilitats de continuar i Tello, si res canvia, plantejarà anar-se’n. El panorama sembla molt fosc, quasi negre.

El nou equip tècnic del Barça (Zubizarreta tampoc hauria de continuar) hauria d’aprofitar per fer una revolució total a la plantilla i això passaria (no hi queda més remei) que cobrir les mancances del primer equip amb jugadors pujats del filial o, fins i tot, del juvenil. Durant anys, sobre tot durant l’època de Guardiola, cada temporada hi pujava al primer equip al menys un jugador que s’acabava consolidant. Aquesta tendència ha anat a menys durant els darrers anys i penso que s’hauria de recuperar i aquest any seria el moment de fer-ho.

És evident que l’època d’èxits del Barça havia d’acabar algun dia, però no és el mateix perdre partint-se el pit que donar una sensació lamentable com la que van donar dimecres al Manzanares.        

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. L'EBRE PER L'ALDEA I

REINTERPRETAR LA CARTA MAGNA

Definitivament no serveixo per a interpretar segons quines normatives. Vaig escoltar per la ràdio a un dels pares de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, en un altre temps enfant terrible del PP opinar sobre com es pot solucionar l’encaix de Catalunya amb Espanya. Va dir l’exdiputat que no caldria ni canviar la Constitució, simplement reinterpretar-la d’una manera àmplia. I si ho diu un pare de la Constitució, evidentment, no seré jo qui digui el contrari...

 Llavors va dir que es podria aplicar l’article 152.2 de la Carta Magna. El vaig buscar i em vaig trobar amb el següent:

 Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes.

A veure, entendre el que vol dir ho entenc, però em consta veure com, per mig d’aquest sol article, Catalunya podria obtenir un estatus similar al d’un estat federal (o confederal)

De totes formes Rodríguez de Miñón parlava de termes econòmics, de cultura, d’ensenyament... Evidentment tot preceptes que estarien inclosos dintre de l’Estatut de Catalunya. Un Estatut que, com tots recordem, després de patir una gran retallada per part del Congrés dels diputats sobre el text original aprovat pel Parlament de Catalunya, el TC el va sentenciar a mort.  

De fet, encara que aquest Estatut del 2005 està en vigor, ningú diu que tal o qual cosa s’ha de fer així perquè ho estipula la norma catalana. Si comparem el de 1979 amb el 2005, segurament hi sortirem perdent en moltes coses.

No crec que Rodríguez de Miñón intenti donar-nos gat per llebre, encara que per a molts, tot el que no sigui obtenir la independència per a Catalunya significaria un fracàs estrepitós.

Ahir mateix es parlava de les alternatives que té Mas una vegada el Congrés dels Diputats va tancar la porta a l’hora de cedir al Parlament les competències sobre els referèndums. Segons el Consell Nacional de la Transició, sembla ser que la més viable seria la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries on, cada partit posaria al seu programa si està o no d’acord amb que Catalunya pugui esdevenir un estat independent. De totes formes, tot i que els partits partidaris de la independència obtinguessin la majoria dels escons, els resultats serien difícilment avaluables. O dit d’una altra manera molt més simple, cóm sé sap que absolutament tots els vots que han anat a parar al mateix partit volen exactament el mateix?

Evidentment hi haurà gent que prefereixi votat CiU abans que al PSC, C’s o PP, tot i no estar d’acord amb la independència. I aquests resultats no es poden quantificar.