Els jocs de mans del prestidigitador

JOAN TAPIA

Periodista

Ahir (per dimecres 15) vaig escoltar a Rac 1 el portaveu Francesc Homs, sempre eficaç a subratllar el que interessa al president -no és crítica, és la seva feina,

i a Maragall i Montilla els hauria anat d'una altra manera amb un Homs-, dir: «Estem fent un acte de dignitat, alguns no volen que votem i nosaltres votarem». Bé, els catalans votem des de fa molts anys. I el 9-N no ho farem. Simplement hi haurà una altra mobilització, molt respectable i similar a les dels 11-S dels últims tres anys, en què els partidaris del sí-sí no votaran (no hi ha cens electoral, ni garanties i l'organització estarà en mans de voluntaris), sinó que ficaran en una urna la papereta del sí-sí. Això no és exercir el dret de vot, sinó el de manifestació.

D'acord que Homs faci propaganda, una altra cosa és que els ciutadans la comprin. Té raó Miquel Iceta, que repeteix des de fa temps que la consulta sense pacte amb Madrid és impossible (el drama d'Iceta és que -història dixit- l'Estatut pactat tampoc va ser possible). Al final, Mas ha hagut de donar la raó a Iceta, però ha fet un joc de mans i s'ha tret de la màniga un colom blanc. De la consulta firmada el 27 d'octubre amb gran solemnitat, el vestit del casament de la seva filla i l'estilogràfica donada als arxius nacionals, hem passat a una espècie d'Arenys de Munt a nivell de tot Catalunya, pagat per la Generalitat i externalitzat a l'ANC de Carme Forcadell.Potser és una mica més màgic que la firma massiva de cartes de protesta que preconitzava Joan Herrera. També menys honest.

Le Monde -no és la Bíblia, però el segueixo des de fa anys- titulava ahir: «Catalunya renuncia al seu referèndum. Després de la negativa de Madrid, Barcelona recorre a una 'enquesta' popular per calmar (apaiser) els independentistes». I Mariano Rajoy deia que després de la retirada de la consulta es pot iniciar un diàleg. Ja sé que Oriol Junqueras és un líder amb influència, però no crec que els seus tentacles arribin al diari parisenc i a la Moncloa per rebaixar l'èpica presidencial. Mas és un polític pencaire (escola Aula) i sap treure's del barret de copa una consulta participativa després d'obeir el Constitucional. ¡Bravo! Ahir vaig dir que era un temerari i Ernesto Ekaizer i María Dolores García el van qualificar de prestidigitador. Pot ser que l'encertessin més.

Abans-d'ahir va oferir a ERC una llista única amb un programa conjunt per fer el referèndum definitiu sobre la independència de Catalunya a través d'unes eleccions plebiscitàries. Sona èpic i fort. I si Junqueras no ho accepta, fins i tot pot semblar que prioritza els interessos de partit (o la seva ambició) al patriotisme. Però fa vuit dies el mateix Mas es va negar (no era oportú) a un govern de coalició amb ERC per «blindar» la consulta firmada amb tota la pompa al Palau. I mentrestant governa amb els democristians, que fugen com del pecat de les eleccions plebiscitàries-referèndum i amb un líder que ha reaparegut proposant acabar la legislatura amb un pacte de govern amb el PSC, el partit d'Iceta i Pere Navarro que l'agitprop convergent ridiculitzava dia sí, dia també.

Curiós. Mas és un polític per a totes les salses. De business friendlyel 2010 a ferotge nacionalista el 2014. La flexibilitat és una virtut, però tots els excessos són dolents. A mi -encara que per desgràcia ja no sóc un nen- els jocs de mans i els prestidigitadors m'agraden. Els aplaudeixo. Però dubto que tal com estan els hospitals públics, els llocs de treball i les finances de la Generalitat de Catalunya, siguin la professió a reverenciar en aquests moments. Encara que compte, potser el mag té més cartes amagades.

ELS REGIDORS D’AMPOSTA NO DONEN BON EXEMPLE

Fa una estona, mentre passejava a la meva gosseta Electra, he vist a un regidor de l’equip de govern d’Amposta amb el seu BMW fent una infracció de trànsit. Ha creuat l’avinguda de Catalunya pel pas obert que hi ha a l’alçada del carrer Velázquez, un lloc on poden girar a la esquerra els que baixen, però que, en teoria, no es pot fer en sentit contrari. Dic en teoria perquè a la pràctica cadascú fa el que vol i no fa gaire ho he pogut comprovar.

Com que si a un regidor de l’equip de govern li posen una multa, després lo sinyó ancalde els hi traurà, no tenen cap problema de fer els que els hi rota...

Com diu els regidor Paz, seran tot els honrats que vulguin, però no donen bon exemple.    

N'HI HA QUI ENCARA ES SORPRÈN DE MAS

Sorprèn veure com hi ha gent que encara s’estranyen de l’actitud de Mas. Ha traït a la resta dels partits del anomenat bloc pro consulta, a la societat civil, representada per ANC i Òmnium i a tants d’altres que veien a Mas com el Moisés que els devia de portar a la terra promesa: la nova Catalunya independent.

Tota aquesta gent, ara ha perdut el referent. Segurament en trobaran un altre (a rey muerto, rey puesto), però la contradicció quan han degut de patir és gran. Les primeres sentiments que han patit, han estat la desconfiança i la desil·lusió. Desconfiança per haver estat traïts i desil·lusió al veure que un objectiu que tenien a tocar, ara es difumina.

Cal pensar que l’anunci unilateral de canvi de format de la consulta del 9-N va ser per a molts com un poal d’aigua gelada. Alguns d’aquests així ho han fet constar a les xarxes socials.

Desgraciadament a la gent ens falta memòria. Jo me’n vaig recordar d’un dia que Mas, com a conseller en cap, va visitar la seu de l’IDECE. No recordo la data, però devia de ser l’any 2001 o, com a màxim el 2002. Aquell dia un grup entre els quals formava part jo, ens havíem reunit a la cantonada de l’avinguda Generalitat amb el carrer Mossèn Manyà de Tortosa esperant l’arribada de Mas. De sobte va córrer el rumor de que Mas venia a donar suport a la lluita en contra del transvasament de l’Ebre, el que significava una marxa enrere del govern de la Generalitat respecta a la posició que tenia de donar suport al PHN. Quan va baixar del cotxe, els congregats fins i tot els varem aplaudir mostrant-li el nostre suport. Però aviats ens varem adonar que la realitat era molt diferent. Des del carrer s’hi veia algun dels reunits que, amb gestos ens deia que la reunió no anava del tot bé. Quan Mas va sortir, les mostres de suport es van convertir en rebuig pel desengany que significava veure com un cop més, la població ebrenca hauria de seguir lluitant sense el suport del govern de Catalunya.

És cert que molts pocs varem poder viure aquell moment, però sí que va tenir una repercussió prou important com per a que, el fet, hagués quedat arxivat a un lloc preferent de la nostra memòria. Una vegada més el nostre govern ens tornava a trair.

Quan el PP recupera el govern de l’Estat es torna a recuperar el debat hídric. Ara sí, el govern de CiU, sembla recolzar la lluita antitransvasament i no li cauen els anells a l’hora de rectificar les posicions anteriors. Fins i tot s’aproven mocions de suport a les campanyes promogudes per la Plataforma en Defensa de l’Ebre i de rebuig frontal a la nova llei promoguda pel govern central. Però mentre, de tant en tant, tornen a incidir en el transvasament del Roine.

Ara mateix ja fa molts de mesos que no se’n parla, segurament perquè el tema de la consulta ha monopolitzat bastant el debat català, però si dintre d’un temps (mesos, anys...) es normalitzés la situació, ja sigui en un o altre sentit, i, sempre que CiU (o CDC) es mantingués al govern, de ben segur que se’n tornaria a parlar. No us càpiga cap dubte.

I més encara, creieu-me que si ara els convergents estan al nostre costat rebutjant qualsevol transferència d’aigües de l’Ebre, es perquè van aprendre la lliçó i no volen que els passi com els va passar fa 10 anys que van perdre la Generalitat.

De debò que no trobeu paral·lelismes entre l’actitud mostrada ara amb el transvasament i la insòlita reconversió independentista del partit de Mas?

Com la V, totes dues línies conflueixen en un sol vèrtex: mantenir el poder a qualsevol preu.        

AMB ELS ULLS TANCATS

Cada dia em sorprenc en veure que sempre hi ha qui defensa a Mas amb els ulls tancats, tot i els seus embolics. Per això repeteixo el tema.

Sembla ser que no sen adonen o no se’n volen adonar que totes les maniobres del successor de Jordi Pujol estan encaminades en continuar aferrat al càrrec. Si l’any 2012, després de menys d’un any com a President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades, ho va fer perquè es pensava que abraçant l’independentisme que es va poder viure a la Diada, els ciutadans de Catalunya el votarien majoritàriament reforçant així el seu lideratge al capdavant del país. Però tal i com vaig llegir una vegada, els ciutadans, davant la decisió d’escollir entre l’original (ERC) o la còpia (CiU), es van decantar per l’original i Mas va veure com els seu grup parlamentaria s’aprimava considerablement.

Mas es va equivocar, però lluny d’admetre que ho va fer, ha anat trampejant la situació esquivant les dificultats que li han anat sortint al pas amb més o menys èxit. Per això, les seves controvèrsies amb ERC han estat constants fins el punt que un dia semblava ser tan amics i el dia següent tot el contrari. El símil més adequat seria el de l’acordió que, a les mans del músic, tant aviat s’allarga com s’acurça.  

En aquests dos anys han estat molts els comentaristes polítics, contertulians i ciutadans en general (jo mateix) que pensàvem (i pensem) que Mas hauria d’haver dimitit.

Tal vegada el darrer de tots ha estat Jaume Reixach, director del Triangle en un article que va publicar a la seva revista aquesta mateixa setmana. Reixach cita diferents casos de corrupció (com el del Palau de la Música) on Mas, en la seva condició de Secretari General de CDC hauria pogut estar al corrent o els tripijocs que es feien en temps de Pujol, però que encara es segueixen fent amb Mas al capdavant de la Generalitat per afavorir els seus correligionaris polítics.

Però també motius polítics com l’engany que representa la modificació de la consulta o les retallades que pateix Catalunya en sectors com la Sanitat, l’Ensenyament o la Cultura.

Però és evident que hi ha qui no vol veure-ho així i que pensa que molts d’aquest mals o bé venen des de l’època del Tripartit (i de Zapatero, que encara que no el citi ningú, ja sabeu que sol serl’ase de tots els cops per part del PP) o, evidentment de Madrid, una vella tàctica convergent emprada des del principi de l’era Pujol i que tan bons resultats electorals ha donat sempre a la federació.

No ho voldria fer-ho més llarg. Només unes darreres reflexions i que cadascú s’ho agafi com vulgui.

1.- Si qui està llegint això és un convergent de tota la vida que n’ha tret profit, res a dir, comprenc perfectament que segueixis defensant la teva menjadora o la dels teus fills, què de tot hi ha. 

2.- Però si no és així, si ets un convers de darrera hora que simplement vas pensar que realment Mas seria el messies que ens portaria cap a l’independentisme i després de tot el que ha fet al llarg d’aquest dos anys, segueixes pensant que no n’hi ha un altre com ell, mira, que vols que et digui, segurament res del que et digui t’acabarà convencent.

Quan un arriba a una certa edat i no se’n adona del que està passant al seu costat o bé és un fanàtic o un ximplet (tonto per a que m'entenguis) I perda que sigui així de clar. Ho havia de dir.

Ah! I la culpa pot ser de Madrid, però... Sempre sempre? Vols dir que no n'hi ha prou de mirar-nos el melic? De lladres i corruptes n'hi ha a tots els llocs, també a casa nostra.