dimarts, 21 d’octubre del 2014

NO ES ESTO COMPAÑEROS, NO ES ESTO...

Sense que serveixi de precedent, ha volgut traduir el títol d’una cançó de Lluís Llach (No és això companys, no és això...) ja que l’escrit d’avui va, d’alguna manera adreçat a tots aquells companys de la majoria de les comunitats i regions d’Espanya.
Ahir no vaig poder veure, però sembla que va tenir un èxit espatarrant l’emissió del programa de Jordi Evole que es va emportar a Junqueras a Sevilla para que intercanvies opinions sobre la independència de Catalunya amb una família de la capital hispalenca.
De fet, el Periódico d’ahir porta al seu suplement dels diumenges un gran reportatge amb el títol de Espanya parla de Catalunya.
La primera conseqüència que n’he tret és que realment no saben el que passa i es deixen influenciar massa pels mitjans de comunicació que, no ho oblidem (és un tema que vaig tractar no fa molt), són majoritàriament de dretes i nacionalistes espanyols. Per tant, la informació que els hi donen de nosaltres dista molt de la realitat del dia a dia del nostre país.
N’hi ha qui pensa que la situació que viu Catalunya és per culpa de la crisi econòmica i sinó fos així, el sentiment independentista no s’hauria despertat. És un error. Diuen dels catalans que la pela és la pela... Però no sempre.  

Cristian Cerón diu: A Espanya tenim regions. Catalunya no ha estat mai un país independent. Escòcia si que ho va ser, no són comparables. Aquest senyor s’hauria de llegir la història de Catalunya i potser llavors se’n adonaria del seu error. Si bé és cert que una gran part de la seva història Catalunya va estar unida amb l’Aragó, València i les illes Balears en el que es va anomenar la Corona d’Aragó, però la cort estava a Barcelona.

Hi ha opinions de diversos famosos del món de la cultura.

José Manuel Caballero Bonald- escriptor-: M’importa un rave que Catalunya s’independitzi. Seguiré pensant en la seva gent com un poble il·lustre però fora d’Espanya. Un que ho entén.    

Clara Sánchez –escriptora-: Entenc que la gent desitgi independitzar-se de corruptes i depredadors, però en això anem de la ma els catalans i la resta d’espanyols. La primera part no és ben bé així, però a la segona té tota la raó: corruptes i depredadors n’hi ha tant a les Espanyes com a Catalunya.

Andrés Vicente Gómez –productor-: He estat casat amb senyores catalanes, he sentit parlar català a casa, aquest també és el meu món i no voldria renunciar-hi. Hi deu d’haver molta més gent que pensa com ell.

Iñaqui Gabilondo –periodista.: M’entristeix que per a moltíssims catalans ja s’hagin trencat els llaços de la família amb Espanya. El iaio matern d’Iñaqui i Ángel Gabilondo (ministre de cultura) era d’Horta de Sant Joan i va ser ell qui va trenca els llaços amb la família d’aquí. Dir això, segurament que també té raó.

José Antonio Martín Pallín –magistrat-: El federalisme és l’única solució possible, però això no es fa en 48 hores, costa el seu temps. L’oferta no l’hauria de fer ell, sinó els polítics i, al meu entendre, arriba un pèl tard. Llàstima!

Luis García Montero –poeta-: Tots depenem de la banca alemanya. Es un engany utilitzar consols imaginaris d’identitat per ocultar el sentiment de desemparats. Aquest és un dels que deia al començament. Hauria d’haver viscut els darrers anys a Catalunya i potser llavors tindria una altra idea sobre el que s’està perseguint.

Juan José Millás –escriptor-: No queda cap més remei que fer un referèndum amb garanties de netedat. D’acord, és el que vol una gran part de la societat catalana, però només votaríem els catalans, no tota la resta de ciutadans d’Espanya.


Máximo Pradera –periodista-: Sigueu intel·ligents, no plantegeu la independència amb un Govern de dretes a Madrid. Tampoc ens la donaria un govern d’esquerres a Madrid. Vull pensar que serien una mica més dialogants i que potser s’aconseguiria un estat federal. Les negociacions són un estira i arronsa i quasi mai n’acaba satisfet, ja que tots hi guanyen i hi perden una mica.  


COLLA CASTELLERA CARGOLINS D'ESPLUGUES. DIADA DE L'ERMITA DEL REMEI D'ALCANAR IV





















BARCELONA 20-10-2014 (I)


















Les nines russes d'Artur Mas

ANTONIO FRANCO
Periodista

El dirigent segueix demorant-ho tot amb nous números d'una màgia que sempre té truc


El que crida més l'atenció de les successives propostes d'Artur Masper guanyar temps és que cada vegada semblen més insatisfactòries als catalans que desitgen expressar-se en relació amb el seu futur, més lleugeres i inconsistents als observadors que intenten ser objectius, i més reconfortants als seus adversaris. Al capdavant d'aquests últims hi ha Mariano Rajoy, que gràcies a Catalunya viu el millor minut de glòria de la seva desgraciada i graponera legislatura, perquè ha guanyat el round de si hi hauria o no una verdadera consulta el 9-N, encara que la batalla de fons continuï.
Les propostes de Mas són com nines russes. La primera és gran, molt aparent, ben definida, de colorit vigorós i una panxa plena de contingut. Les següents cada vegada són més petites, tosques i menys elaborades. I l'última és una cosa minúscula, de la mida d'una llentia, i tan desdibuixada que només pot considerar-se nina si s'utilitzen unes grans dosis d'imaginació.
Després d'ignorar els ciutadans catalans que discrepen de l'opció independentista, Mas va començar el joc de les nines russes tant amb els que ell seguia, bàsicament ANC i Òmnium, com amb els que el secundaven. Va fer creure a la seva opinió pública addicta que aconseguiria realitzar gairebé un referèndum clar i nítid com el d'Escòcia. Després va iniciar la rebaixa i va oferir un primer succedani: seria una consulta sense valor legal però amb la força moral suficient perquè el resultat impulsés el salt final cap a la independència. A continuació va utilitzar més tisora: va retallar la suposada grandesa de mires inicial del pseudoreferèndum a l'optar per una pregunta enredaire que garantia una lectura confusa dels seus resultats. I quan va arribar l'esperable negativa de l'Administració espanyola a facilitar-li les coses, el que va esgrimir en el seu recurs legal va ser una nineta molt petita: l'al·legació assenyalava que l'objectiu final del pas per les urnes era efectuar una simple enquesta demoscòpica sobre el que opinaven els catalans.
Ara, al final, ha tret de la màniga una nina russa encara més ínfima: el promès referèndum ja no serà una consulta, ni tan sols una enquesta, sinó una altra festa reivindicativa, encara que en lloc de formar una cadena humana o dibuixar una immensa el seu al·licient serà convertir els manifestants en suposats votants, apoderats i escrutadors dins d'una ficció d'elecció. Però la publicitat institucional segueix impulsant-la dient que a través de la consulta «tu decideixes».
Recapitulem. Rajoy de moment guanya, però segueix comprant números per acabar perdent. Davant una reclamació majoritària i pacífica de canvis, ell segueix fent créixer entre els catalans la desafecció i l'independentisme per la seva falta de resposta (i no és gens segur que respecte als canvis que demanen la primera opció dels catalans sigui la independència). Mas segueix demorant-ho tot amb nous números de màgia. Però la màgia sempre té truc (també se'n pot dir trampa), i és que ha perdut la seva neutralitat institucional al diluir i fer invisible des de tota l'esfera pública una de les dues alternatives possibles per resoldre la crisi: que Catalunya continuï a Espanya al preu d'una reforma constitucional i una millora/blindatge de l'autogovern en les matèries que els seus ciutadans consideren més sensibles. Aquesta alternativa la desitja una franja important de l'opinió pública del país, probablement igual o superior en nombre als partidaris de l'escissió.
Realitzar el 9-N una altra festa de mobilització és legítim. Però no té res a veure amb el que s'havia promès al principi, i equival a ajornar la consulta que ningú pot impedir: unes autonòmiques en què l'independentisme competeixi de cara amb les altres opcions. Però és que a Mas no li convenen aquestes eleccions per la debilitat del seu partit, que elecció a elecció ha estat com una altra nina russa: n'ha sortit cada vegada més petit i menys recolzat. A partir que a Catalunya existia una altra formació més creïble en l'aposta independentista, amb la seva estratègia Mas ha trencat CDC pel seu eix, CiU per la seva frontissa, i ha distanciat la seva formació de l'ampli espectre del catalanisme majoritari, tant el burgès com el popular. Per això condiciona l'avançament electoral al fet que sigui una cita amb candidatura unitària en què CDC no hagi de presentar-se amb el seu devaluat nom.
Tothom reconeix que Mas ha estat enginyós al passejar sobre el fil de la legalitat/il·legalitat desatenent les estirades d'Oriol Junquerascap a la desobediència frontal o el desacatament. La majoria de la gent sempre ha cregut que amb aquests trucs Mas el que intentava era enganyar Madrid. Ara es va obrint pas la tesi que, per salvar els llocs de treball i els interessos de molts dels seus companys de partit, als que també enganya al no convocar d'una vegada les eleccions inevitables és a molts catalans.
Periodista.