Sense que serveixi de precedent, ha volgut
traduir el títol d’una cançó de Lluís Llach (No és això companys, no és això...)
ja que l’escrit d’avui va, d’alguna manera adreçat a tots aquells companys de
la majoria de les comunitats i regions d’Espanya.
Ahir no vaig poder veure, però sembla que va
tenir un èxit espatarrant l’emissió del programa de Jordi Evole que es va
emportar a Junqueras a Sevilla para que intercanvies opinions sobre la independència
de Catalunya amb una família de la capital hispalenca.
De fet, el Periódico d’ahir porta al seu
suplement dels diumenges un gran reportatge amb el títol de Espanya parla de
Catalunya.
La primera conseqüència que n’he tret és que
realment no saben el que passa i es deixen influenciar massa pels mitjans de
comunicació que, no ho oblidem (és un tema que vaig tractar no fa molt), són
majoritàriament de dretes i nacionalistes espanyols. Per tant, la informació
que els hi donen de nosaltres dista molt de la realitat del dia a dia del
nostre país.
N’hi ha qui pensa que la situació que viu
Catalunya és per culpa de la crisi econòmica i sinó fos així, el sentiment
independentista no s’hauria despertat. És un error. Diuen dels catalans que la pela és la pela... Però no sempre.
Cristian Cerón diu: A Espanya tenim regions. Catalunya no ha estat mai un país independent.
Escòcia si que ho va ser, no són comparables. Aquest senyor s’hauria de llegir
la història de Catalunya i potser llavors se’n adonaria del seu error. Si bé és
cert que una gran part de la seva història Catalunya va estar unida amb l’Aragó,
València i les illes Balears en el que es va anomenar la Corona d’Aragó, però
la cort estava a Barcelona.
Hi ha opinions de diversos famosos del món de
la cultura.
José Manuel Caballero Bonald- escriptor-: M’importa un rave que Catalunya s’independitzi.
Seguiré pensant en la seva gent com un poble il·lustre però fora d’Espanya.
Un que ho entén.
Clara Sánchez –escriptora-: Entenc que la gent
desitgi independitzar-se de corruptes i depredadors, però en això anem de la ma
els catalans i la resta d’espanyols. La primera part no és ben bé així, però a
la segona té tota la raó: corruptes i depredadors n’hi ha tant a les Espanyes
com a Catalunya.
Andrés Vicente Gómez –productor-: He estat casat amb senyores catalanes, he
sentit parlar català a casa, aquest també és el meu món i no voldria
renunciar-hi. Hi deu d’haver molta més gent que pensa com ell.
Iñaqui Gabilondo –periodista.: M’entristeix que per a moltíssims catalans
ja s’hagin trencat els llaços de la família amb Espanya. El iaio matern d’Iñaqui
i Ángel Gabilondo (ministre de cultura) era d’Horta de Sant Joan i va ser ell
qui va trenca els llaços amb la família d’aquí. Dir això, segurament que també
té raó.
José Antonio Martín Pallín –magistrat-: El federalisme és l’única solució possible,
però això no es fa en 48 hores, costa el seu temps. L’oferta no l’hauria de
fer ell, sinó els polítics i, al meu entendre, arriba un pèl tard. Llàstima!
Luis García Montero –poeta-: Tots depenem de
la banca alemanya. Es un engany utilitzar consols imaginaris d’identitat per
ocultar el sentiment de desemparats. Aquest és un dels que deia al començament.
Hauria d’haver viscut els darrers anys a Catalunya i potser llavors tindria una
altra idea sobre el que s’està perseguint.
Juan José Millás –escriptor-: No queda cap més remei que fer un referèndum
amb garanties de netedat. D’acord, és el que vol una gran part de la
societat catalana, però només votaríem els catalans, no tota la resta de
ciutadans d’Espanya.
Máximo Pradera –periodista-: Sigueu intel·ligents, no plantegeu la
independència amb un Govern de dretes a Madrid. Tampoc ens la donaria un
govern d’esquerres a Madrid. Vull pensar que serien una mica més dialogants i
que potser s’aconseguiria un estat federal. Les negociacions són un estira i
arronsa i quasi mai n’acaba satisfet, ja que tots hi guanyen i hi perden una
mica.
