dissabte, 25 d’octubre del 2014

El procés comença a tenyir-se de disbarat

JOAN TAPIA


El trist espectacle de diumenge és el punt final d'una sèrie de despropòsits a què ens ha conduït la sublevació independentista emocional de molts (comprensible) i la professional d'altres (menys justificada). És penós que una entitat privada, meritòria pels seus èxits organitzatius i els seus fins altruistes (en principi), que demana la independència perquè creu que Catalunya té poc autogovern, no vacil·li a ordenar amb veu retronant al president de Catalunya -sortit d'unes eleccions i votat al Parlament- un avançament electoral. Oblidant (o ignorant) que aquesta és una facultat reservada al cap de l'Executiu català i que fins ara només ho exigia l'oposició fèrria del PPC i Ciutadans (en el seu paper), i crec que (en una mala tarda)Pere Navarro.
Però que els independentistes facin xantatge a Artur Mas no recolzant la pseudoconsulta del 9-N si no convoca eleccions, o sigui que renunciï a un dels seus poders com a president de Catalunya, revela una absència total de seny institucional, de sentit d'Estat.
L'ANC (és estrany que una entitat privada es bategi com a Assemblea Nacional en un país que té un Parlament electe) ha cedit a la pressió de Mas, ja que sense el seu suport la pseudoconsulta naufragava i el ridícul era monumental, però ha respost amb una acció similar al xantatge: t'ordenem que convoquis eleccions d'aquí tres mesos.
¿Com s'ha pogut arribar a aquest disbarat? Sí, el Govern de Madrid i el PP, fins i tot el PSOE, en tenen culpa perquè el procés de l'Estatut va sublevar gran part de Catalunya. Però la indignació no és bona consellera. ¿Va ser astut Mas al dir-li a Mariano Rajoy, després de la gran mani de l'11 de setembre del 2012: o pacte fiscal o m'apunto a la independència? ¿És que els bascos i els navarresos no són espanyols? I el resultat d'aquelles eleccions -en què Mas es va presentar com el Moisès català- va ser que CiU va perdre 12 diputats, ERC va guanyar-ne 11 i la CUP va entrar amb tres. Malament.
Llançat a no rectificar -Rajoy tampoc hi donava peu-, Mas va acceptar la poc realista condició d'ERC de la consulta independentista el 2014. Ell sabria torejar més que Rajoy l'Estat de dret. Al final, ni ha pogut celebrar la consulta -Miquel Iceta l'hi va advertir- ni tampoc instrumentar el seu pla b: una llista única per a unes plebiscitàries amb Oriol Junqueras perquè ara els sondejos donen guanyadora ERC. ¿Per què els republicans havien de renunciar a una possible victòria -la primera des del 36- per afavorir un altre partit, a més molt qüestionat?
Molta màniga ampla
Per això, el prestidigitador ha canviat la consulta per una pseudoconsulta sense garanties. Dir que concentracions amb paperetes i urnes (sense cens i amb tot controlat per voluntaris militants) és un «procés participatiu» revela... molta màniga ampla. I pressionar l'ANC perquè l'avalés i així forçar ERC a la llista única...
Ara a tots se'ls veu el llautó. A l'ANC perquè ha de recolzar un succedani, que no li agrada i sap que és un engany, per salvar el procés. A Mas perquè l'ANC aguanta però a canvi li fa xantatge exigint eleccions immediates. I a ERC perquè en lloc de subratllar que les llistes úniques, els programes únics i els somnis de partits delpresident són sospitosos, diu que s'oposa a aquesta llista no per respecte al pluralisme, sinó per maximalisme. Exigint l'endemà (suposant que aquesta llista guanyi, que està per veure) la proclamació de l'Estat independent.

¡Estrany! Però no tant. És bastant estrany que una part intel·ligent i il·lustrada d'un país que no ha aconseguit fer una llei electoral pròpia en 24 anys d'autonomia cregui que el culpable de tots els mals és Espanya. Però és així.

divendres, 24 d’octubre del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ II











BARCELONA (20-10-2014) IV
















Els últims dies del president Mas

Un article de Jaume Reixach.

Artur Mas té els dies comptats com a president de laGeneralitat de CatalunyaEsquerra Republicana (ERC) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ho han expressat molt clarament en les últimes hores: si el líder convergent vol continuar comptant amb el seu suport ha de convocar immediatament –en el termini màxim de tres mesos, ha precisat Carme Forcadell al míting de la plaça de Catalunya- unes eleccions plebiscitàries, a poder ser amb una "llista de país".

Els números no surten. Dels 135 escons que té el Parlament català, l’aposta independentista només concita, ara com ara, el suport explícit dels 37 diputats de Convergència Democràtica (i això no està gens clar en totes "ses senyories"), dels 21 d'ERC i dels tres de la CUP: en total, 61, set per sota de la majoria absoluta. Sense el concurs dels 13 diputats d'Unió Democràticai dels 13 d'Iniciativa per Catalunya-EUiA, que formaven part del bloc inicial de la consulta del 9-N (versió A), la suposada "unitat" esdevé una minoria clamorosa.

La consulta del 9-N (versió B) no porta enlloc i s'està "organitzant" des de Presidència i Vicepresidència de la Generalitat com si tampoc no s'hagués de realitzar. En principi, s'ha previst que hi haurà 600 urnes que s'instal·laran en edificis titularitat de la Generalitat, específicament en els instituts d'ensenyament. Però a Catalunya hi ha 947 municipisi de centres públics d'educació secundària obligatòria n'hi ha només a 266 viles i ciutats. Això vol dir que els habitants de681 pobles que vulguin votar el 9-N (versió B) hauran de traslladar-se a una altra localitat per fer-ho.

Als 20.000 voluntaris que ha convocat el president Artur Mas se'ls demana que han de ser als centres de votació el dia 9-N des de les 7,30 hores del matí fins que finalitzi el recompte, la tramesa de dades i el lliurament de la documentació, com a mínim fins a les 24 hores. A més, aquesta tasca, segons llegim a la web de la Generalitat, "no merita compensacions econòmiques de cap mena ni dóna dret a cap permís laboral". Amb l'afegitó que, amb tota probabilitat, milers dels voluntaris que s'estan apuntant hauran de fer aquell dia molts kilòmetres per reforçar els centres de votació que no tinguin cobertura logística suficient. Tot plegat, un desideràtum.

A Artur Mas, el temps polític se li acaba. Ha trencat la porcellana desistint de la celebració de la consulta (versió A), és incapaç de realitzar la consulta del 9-N (versió B), no té autoritat moral per confegir ni encapçalar la "llista de país" i, encara que té la potestat estatutària de fer-ho, no pot convocar unes eleccions plebiscitàries anticipades sense provocar la ruptura traumàtica de la coalició amb Unió Democràtica. I tot això, amb la caixa de la Generalitat plena de teranyines, sense saber com pagarà les nòmines del mes d'octubre i depenent totalment de l'aixeta del ministreCristóbal Montoro per arribar a final d'any. Per postres, té el"dossier Liechtenstein" a punt d'esclatar-li sota el cul en qualsevol moment. Insuportable i patètic.

Artur Mas no arribarà viu al 9-N. En els pròxims dies assistirem a l'acte final d'aquesta tragicomèdia pitarresca amb l'anunci de la seva dimissió. Paradoxalment, només el pot salvar –si vol- el PSC. Donant-li oxigen al Parlament, garantint-li l'aprovació dels Pressupostos del 2015 i, en especial, desbloquejant la titulització al mercat de Londres dels 850 milions d'euros del cànon de l'aigua -decisió que és en mans d'Agbar i de l'Àrea Metropolitana de Barcelona(Antoni Balmón)-, que permetrien salvar el default imminent de la Generalitat. Però tot això té un preu: la retractació pública d'Artur Mas de les seves vel·leïtats sobiranistes i l’aturada en sec del procés sobiranista.

El dilema d'Artur Mas és, en termes polítics, angoixant i inajornable. O els "100.000 fills de Carme Forcadell" o els 20 diputats del PSC. O el maten els uns o el maten els altres o es suïcida. Tic-tac, tic-tac... Uf, va dir ell (copyright Quim Monzó).