Abans de constituir formalment Podemos, el seu màxim impulsor, Pablo Iglesias II (l’u va ser el
fundador del PSOE) ja denunciava els privilegis que tenien els partits que
s’havien anat alternant al govern d’Espanya des del restabliment de la
democràcia. Els denominava (i els denomina) casta,
en clara referència al estatus que ha mantingut la classe dominant, fins i tot
quan han deixat la política activa. Alguns com Alfonso Guerra s’ha passat 37 anys vivint de la política:
vicepresident del govern, a la vegada que diputat al Congrés i diputat ras...
Altres com Felipe González, José Maria Aznar, Manuel Marín, Pedro Solbes,
Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, etc, van aconseguir un escó al consell d’administració de diverses empreses, sobre tot
dels rams de l’energia, telefonia i banca; algunes d’elles privatitzades durant
els anys en que havien tingut responsabilitats de govern. És el que s’anomena
en termes col·loquials portes giratòries.
En veure l’ascens de Podemos (Podem a
Catalunya) que pronosticaven els diferents sondejos d’opinió, fins i tot els
oficials, la resta de partits van engegar les seves maquinàries per mirar de
trobar ombres dintre del partir d’Iglesias
i mirar així de desprestigiar el membres de la formació, com al propi Pablo Iglesias II o la seva ma dreta Íñigo Errejón.
Entre les acusacions més greus estan les de
col·laborar amb el règim veneçolà d’Hugo
Chávez o cobrar de l’Iran, un país dels considerats com una amenaça per a
Occident.
Mentre Podemos
anava guanyant terreny arreu d’Espanya i a Catalunya pràcticament ni se’n
parlava. Aquí en teníem prou amb el dret a decidir, la consulta del 9-N, la
independència o l’harakiri del PSC.
Fins que no va passar el 9-N amb la pseudoconsulta que es va treure de la
màniga Mas, quasi ningú se’n havia adonat de que també aquí, Podem també estava guanyant terreny als
partits tradicionals: CDC, UDC (que formen la federació de CiU), PSC, ERC, PPC,
ICV, EUA, etc. Potser també perquè d’altres partits o moviments socials havien
anat sortint durant aquest període que, d’alguna manera i, amb matisos, estaven
ocupant el mateix lloc de Podemos a
la resta del territori espanyol. L’Ada
Colau, abandonava la direcció d’un dels moviments més actius dels darrers
anys, la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH), per a postular-se com
a candidata a l’alcaldia de Barcelona amb Guanyem Barcelona, mentre que
l’economista Arcadi Oliveras i la
monja benedictina Teresa Forcades
fundaven Procés Constituent, un
moviment rebel que s’oposa a la forma clàssica de fer política, mirant més cap
a les persones que no cap als interessos de les multinacionals i del capital en
general.
Què potser no calia, ja que aquí ja existia la
CUP? Potser si, però ja sé sap que una de les característiques de l’esquerra és
presentar-se per separat a les eleccions, la qual cosa fa que es dispersi el
vot amb el perjudici que això els hi causa.
Com ja he dit anteriorment, semblava que aquí
ningú feia massa cas a Podem, fins
que els sondejos d’opinió també li van donar una pujada espectacular. Per
acabar-ho d’adobar, el vot contrari a la independència guanyava per primer cop
en molt de temps el dels que es declaraven independentistes, segurament fruit
del cansament ciutadà, però també de la frustració en veure com mentre es
parlava d’aquest tema se’n desatenien d’altres molt més importants per a les
classes populars fruit de les retallades i de l’escassa voluntat política de
voler-los solucionar.
De sobte, des de CDC, el partit sense cap dubte més professionalitzat de Catalunya s’ha començat una campanya de
desprestigi a la catalana contra Podemos. El seu secretari general, Josep Rull ha qualificat el partit d’Iglesias com el cavall de Troia contra el sobiranisme. Es a dir, l’instrument del que es valdrien els
partits de la casta espanyola (PP i
PSOE) per a desactivar el procés català. O dit d’una altra manera, segons CDC
es tractaria d’una mena de conxorxa entre els partits d’àmbit estatal que
critiquen obertament Podemos i el
titllen de populistes, demagogs,
oportunistes o comunistes (com si això darrer fos pejoratiu) contra
Catalunya o potser s’hauria de dir millor, contra els interessos polítics de Mas i CDC...
No crec que sé li hagin de buscar els tres
peus al gat. Podemos és un partit que
aglutina el vot dels emprenyats i dels desesperats; d’aquells que han vist com
la corrupció s’instaurava als partits tradicionals i que veuen en el partit de Pablo Iglesias II una alternativa per a
transformar el país i treure els privilegis a aquelles que porten temps enquistats
en llocs de domini i control.