Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.
Per a molts ciutadans resulta bastant incomprensible que a aquestes altures CiU i ERC no hagin estat capaços d'arribar a un acord per a la celebració d'unes eleccions plebiscitàries si totes dues comparteixen un objectiu comú que és aconseguir la independència de Catalunya. Aquesta interpretació parteix de l'assumpció que els partits es mouen principalment per interessos ideològics, però sabem que això no sempre és així. Els partits tenen diferents objectius, tots ells absolutament legítims, i sempre en solen prioritzar un per sobre de tots els altres. Així, saber quina és la naturalesa d'aquests objectius i quin és el que prioritzen en cada moment resulta fonamental per mirar d'entendre el seu comportament.
Més enllà de la supervivència, que és l'objectiu bàsic de tota organització, segons el ja clàssic estudi Policy, office or votes? How political parties in Western Europe make hard decisions, dels politòlegs Wolfgang C. Müller i Kaare Strøm, els partits tenen tres objectius fonamentals: influir en les polítiques, aconseguir el màxim de llocs al Govern o aconseguir el màxim de vots (encara que òbviament aquest últim és un objectiu instrumental, perquè l'accés al Govern i la influència en les polítiques depenen, naturalment, dels vots). El que passa és que aquests tres objectius no sempre es poden aconseguir simultàniament, i els partits, i en particular els seus líders, es troben amb el dilema de decidir quin prioritzen en cada moment, i ho han de fer en una situació d'informació incompleta i assumint que les seves decisions comporten riscos.
Si tenim en compte aquest plantejament, segurament resulta més senzill interpretar -que és el que mirem de fer els politòlegs, encara que això no vol dir ni compartir ni aprovar- per què CiU i ERC no es posen d'acord. En la conferència dictada després del
9-N, el president Artur Mas va plantejar la confecció d'una única llista electoral de país que aglutinés tots els partidaris del sí, i fins i tot va arribar a suggerir que arribat el cas no era imprescindible que ell encapçalés la llista, sinó que podia tancar-la. Amb aquesta proposta, Mas situava com a objectiu prioritari (el seu, encara que no necessàriament el de CiU) les polítiques, en aquest cas la independència, per sobre dels vots, donat que renunciava a una llista de partits, i per sobre del Govern, ja que tancant la llista no podria ser president (per poder ser-ho cal ser diputat, i anant al lloc 85 amb tota probabilitat no resultaria elegit).
La resposta d'ERC, però també la d'ICV i la CUP, a la proposta del president ha estat negativa perquè les seves prioritats són unes altres. En el cas de la CUP i d'ICV, la negativa s'explica perquè, encara que també situen com a objectiu prioritari les polítiques, les seves no són precisament les mateixes que proposa Mas. Aquestes formacions aposten per les polítiques socials i no estan disposades que quedin subsumides en el procés. En canvi, la negativa d'ERC, encara que comparteix el desig d'independència, és deguda al fet que la seva prioritat no són les polítiques.
Inicialment podíem pensar que davant l'expectativa de superar CiU, una cosa que fins fa poc la majoria d'enquestes han posat de manifest, ERC prioritzava el Govern, més concretament encapçalar el Govern. Però aquesta interpretació va quedar invalidada quan Oriol Junqueras va oferir a Mas la presidència de la Generalitat si concorrien en llistes separades i fins i tot en el cas que CiU quedés al darrere d'ERC. Arribats a aquest punt, si ERC rebutja la llista única -o el que és el mateix, prioritzar la política- i rebutja el Govern, només ens queda deduir que el seu objectiu prioritari són els vots, encara que ja hem assenyalat que aquest és sempre un objectiu instrumental per satisfer els altres dos. I així sembla entendre-ho ERC quan argumenta que el seu rebuig de la llista única és degut al fet que, assegura, concórrer separadament és la manera de sumar més vots per a la independència, com recentment ha reiterat Junqueras en un article a Ara. ERC aspira als vots per fer polítiques, però a ningú se li escapen les implicacions de quedar primer, i encara més quan en pocs mesos hi haurà eleccions municipals, que són les que atorguen el control del territori.
Si CiU i ERC no es posen d'acord a dia d'avui és perquè no persegueixen els mateixos objectius. Mas ha situat com a objectiu prioritari la política, mentre que ERC està prioritzant els vots. Els ciutadans tendim a interpretar el comportament dels partits a partir de la seva ideologia, però si volem entendre'ls millor hem d'assumir que als partits no només els mouen les polítiques. Fins i tot hi ha qui afirma que els partits no guanyen eleccions per fer polítiques sinó que formulen polítiques per guanyar eleccions.
Professora de Ciència Políticade la Universitat de València.
