PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PER LA TORRE DE SANT JOAN VII

3a ASSEMBLEA GENERAL DE LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Ahir es va celebrar la 3a Assemblea General de la Colla Castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, al local social de Santa Carles de la Ràpita.

Com és habitual, es van procedir a renovar les noves juntes (de govern i tècnica) amb la incorporació de nous membres.

Entre els punts de l’ordre del dia, també hi havia l’aprovació del Reglament de Regim Intern, així com els objectius a assolir per a la propera temporada que començarà el proper divendres dia 6 de febrer amb el primer assaig.  

El nou president (que ja estava sent-ho en funcions), és Miquel Martí Inocencio, mentre que el cap de colla continua sent-ho Agustí Grau.

A hores d’ara ja estan programades les següents actuacions:

-6 de juny: aniversari Castellers de Vila-seca.

-20 de juny: aniversari Castellers de les Roquetes (Barcelona)

-26 de juliol: Festa Major de la Ràpita.

-19 de setembre: diada Castellers d’Esplugues.

-9 d’octubre: aniversari de la colla.

-8 de novembre: 2a trobada de les Colles del Sud a Montblanc.    

Pujol, a l'esvoranc

JOAN J. QUERALT

Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Commemorant els 10 anys de l'esvoranc del Carmel, Jordi Pujol, la seva dona i tres dels seus fills van declarar ahir davant el Jutjat d'Instrucció 31 de Barcelona. El seu encausament és conseqüència de l'esvoranc polític més gran infligit pel pare de la Catalunya contemporània a la ciutadania que, pujolista o no, el tenia en un altar.

Les tragèdies, si no es manté la tensió, acaben en sainets. Després de la carta poc autoinculpatòria del 25 de juliol passat, després de la vergonyosa compareixença parlamentària del 26 de setembre següent, la dignitat del pròcer s'ha esvaït en la seva declaració del 27 de gener. La seva dona, potser més lúcida, guarda silenci mundà i processal. Els fills imputats en aquesta causa es remeten al que ha dit el seu pare. Aquest, fidel al seu missatge de la carta que va canviar el món del catalanisme conservador l'estiu passat, diu que assumeix responsabilitat, però en cap cas la penal i, pel que es veu, tampoc l'ètica i la política.

Fins i tot amb la reserva de conèixer-se íntegrament la deposició d'ahir en seu judicial, queda clar que Pujol insisteix en els mateixos extrems que no demostra. Això ens porta a desconfiar de la seva veracitat, perquè la seva paraula, molt lamentablement, ja val ben poc. Així, persevera que els diners situats a l'estranger eren una herència del seu pare a la seva nora i néts perquè considerava poc fiable la carrera política i empresarial del seu propi fill. No s'ha aportat cap document. Ni tan sols la germana o el cunyat de Pujol

-abans estretíssim col·laborador seu- saben res d'aquesta donació, llegat o com se'n vulgui dir. Afirma ara que la dació patrimonial provenia dels il·lícits negocis del seu progenitor. Qui devia administrar el citat capital, com en qualsevol procés que s'ho valgui, fa anys que és mort.

L'obtenció de proves

L'expresident no aclareix els dubtes sobre l'origen de les substancioses quantitats que els seus fills -no ell, ja que torna afirmar que es va desentendre d'aquesta fortuna- van regularitzar. Reitera que l'origen no és il·lícit: que no prové d'avantatges indeguts de l'exercici de la seva magistratura pública durant els seus 23 anys de govern. Fins i tot sense poder acreditar el contrari, ¿qui apostaria per això?

Així, si la justícia pretén provar que els diners regularitzats a principis de l'estiu passat són de procedència il·lícita, no ha d'esperar l'ajuda dels imputats, perquè aquests estan emparats en el seu dret a no fer-ho. Per això, jutges i fiscals se les hauran d'enginyar per obtenir proves d'una altra manera. Per un costat, millorar les seves peticions de col·laboració internacional d'estats hostils a l'ajuda en aquests casos, perquè es nodreixen de les excrescències dels altres. Per un altre, no aniria malament comptar amb alguna gola més o menys profunda. L'experiència ensenya que aquest recurs sol ser un bon remei, costós (processalment parlant, és clar) però eficaç.

D'aquestes contribucions provindran les eines per aclarir si els fons gestionats familiarment pels Pujol eren legítims o no. Esperar la seva col·laboració és inútil. La seva renuència és l'única censura a la qual no són creditors.

LA CONVENC(OBSESS)IÓ DEL PP

El passat dissabte, el PP va celebrar una convenció nacional  a Madrid. Més que una convenció semblava una obsessió, sobre tot cap a Podemos.

En lloc de presentar les novetats que inclouran al programa electoral d’enguany, els líders del PP es van passar criticant Podemos, l’únic partit que, ara com ara, sembla que li pot arrabassar la victòria electoral.    

Excepte Esteban Gónzalez Pons que va dir que anem cap a unes eleccions ideològiques, la resta de líders que van intervenir es van dedicar a airejar els draps bruts (si és que aquest qualificatiu és correcte) de la formació de Pablo Iglesias II.

Aquesta estratègia és el que s’anomena en política fer oposició de l’oposició, una tàctica molt usada pels partits que no poden oferir cap novetat a l’electorat.

¿Per què, pensem un moment, quines novetats ens pot oferir el PP quan en la darrera campanya electoral ens va oferir el oro y el moro i fins i tot la Lluna? Però el greu d’això és que no van complir cap ni una de les seves promeses, justificant-ho que es van trobar el país molt pitjor del que es pensaven...

Al PP el voten dos tipus de persones: els fidels, la majoria pertanyents a les classes alta i mitjana alta i els desenganyats del PSOE (encara que també cabria usar el terme enganyats)

Els fidels són aquells que passi el que passi seguiran votant a Rajoy i companyia. Aquells que diuen: A qui hem de votar sinó? No ens agrada ningú!

En canvi, els desenganyats, fins ara anaven pul·lulant d’allà cap aquí i d’aquí cap allà o el que és el mateix, de vegades votaven PP i d’altres PSOE, segons es desenvolupaven els fets.

La irrupció de Podemos, sembla que pot fer canviar el panorama polític espanyol. Ara, els desencantats del PP, aquells que esperaven que amb l’arribada dels populars trobarien feina i tres mil euros a la llibreta d’estalvis, se’n han donat compte de la gran farsa popular, però en lloc de retornar al punt inicial (o sigui el PSOE), es decanten cap a la formació de Pablo Iglesias II. Aquí no s’aplica aquella màxima que diu: més val dolent conegut que bo per a conèixer...

Podemos és com un meló per a obrir, com una platja verge... No obstant, la ciutadania prefereix anar cap a una aventura incerta abans que retornar a aquells que els han defraudat una vegada i una altra. I és que abans tenies molt poques opcions per a escollir amb garanties de poder girar la truita. En canvi, amb Podemos, tal com ha passat a Grècia amb Syriza, les possibilitats de guanyar les properes generals, són ben reals.

I és per això que els del PP s’ho veuen venir i els critiquen durament. I no només el PP, sinó també altres formacions com el PSOE i, fins i tot CDC a Catalunya.

Aquestes actituds deixen en molt mala situació a aquells que les practica. El govern ha de fer de govern i l’oposició ha de criticar al govern, fins i tot sense motius... Però quan govern i oposició critiquen a un partit que ni ha fet una cosa ni l’altra és perquè tenen por a perdre l’hegemonia política que han mantingut fins ara.