Pujol, a l'esvoranc

JOAN J. QUERALT

Catedràtic de Dret Penal de la UB. Investigador principal del grup Estratègies Preventives i Reactives contra la Corrupció.

Commemorant els 10 anys de l'esvoranc del Carmel, Jordi Pujol, la seva dona i tres dels seus fills van declarar ahir davant el Jutjat d'Instrucció 31 de Barcelona. El seu encausament és conseqüència de l'esvoranc polític més gran infligit pel pare de la Catalunya contemporània a la ciutadania que, pujolista o no, el tenia en un altar.

Les tragèdies, si no es manté la tensió, acaben en sainets. Després de la carta poc autoinculpatòria del 25 de juliol passat, després de la vergonyosa compareixença parlamentària del 26 de setembre següent, la dignitat del pròcer s'ha esvaït en la seva declaració del 27 de gener. La seva dona, potser més lúcida, guarda silenci mundà i processal. Els fills imputats en aquesta causa es remeten al que ha dit el seu pare. Aquest, fidel al seu missatge de la carta que va canviar el món del catalanisme conservador l'estiu passat, diu que assumeix responsabilitat, però en cap cas la penal i, pel que es veu, tampoc l'ètica i la política.

Fins i tot amb la reserva de conèixer-se íntegrament la deposició d'ahir en seu judicial, queda clar que Pujol insisteix en els mateixos extrems que no demostra. Això ens porta a desconfiar de la seva veracitat, perquè la seva paraula, molt lamentablement, ja val ben poc. Així, persevera que els diners situats a l'estranger eren una herència del seu pare a la seva nora i néts perquè considerava poc fiable la carrera política i empresarial del seu propi fill. No s'ha aportat cap document. Ni tan sols la germana o el cunyat de Pujol

-abans estretíssim col·laborador seu- saben res d'aquesta donació, llegat o com se'n vulgui dir. Afirma ara que la dació patrimonial provenia dels il·lícits negocis del seu progenitor. Qui devia administrar el citat capital, com en qualsevol procés que s'ho valgui, fa anys que és mort.

L'obtenció de proves

L'expresident no aclareix els dubtes sobre l'origen de les substancioses quantitats que els seus fills -no ell, ja que torna afirmar que es va desentendre d'aquesta fortuna- van regularitzar. Reitera que l'origen no és il·lícit: que no prové d'avantatges indeguts de l'exercici de la seva magistratura pública durant els seus 23 anys de govern. Fins i tot sense poder acreditar el contrari, ¿qui apostaria per això?

Així, si la justícia pretén provar que els diners regularitzats a principis de l'estiu passat són de procedència il·lícita, no ha d'esperar l'ajuda dels imputats, perquè aquests estan emparats en el seu dret a no fer-ho. Per això, jutges i fiscals se les hauran d'enginyar per obtenir proves d'una altra manera. Per un costat, millorar les seves peticions de col·laboració internacional d'estats hostils a l'ajuda en aquests casos, perquè es nodreixen de les excrescències dels altres. Per un altre, no aniria malament comptar amb alguna gola més o menys profunda. L'experiència ensenya que aquest recurs sol ser un bon remei, costós (processalment parlant, és clar) però eficaç.

D'aquestes contribucions provindran les eines per aclarir si els fons gestionats familiarment pels Pujol eren legítims o no. Esperar la seva col·laboració és inútil. La seva renuència és l'única censura a la qual no són creditors.