CASTELLET (2)

¿Barcelona segueix sent la capital del seny?

JOAN TAPIA

Periodista

La vaga del metro mostra que la conflictivitat com a sistema pot ser molt negativa

Dos diaris destacaven ahir el clima de cordialitat institucional en el sopar previ a la inauguració del Congrés Mundial del Mòbil, patent en l’encaixada de mans de Felip VI tant amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. També en la presència de l’alcaldessa, Ada Colau, que fins a la seva presa de possessió fa menys d’un any era crítica amb algunes apostes de la ciutat.

A més a més, les paraules del Rei amb les quals recordava que Barcelona ha aconseguit ser capital mundial del mòbil gràcies a l’esforç comú d’administracions tan diferents com l’Ajuntament de Barcelona dirigit pel socialista Jordi Hereu, la Generalitat d’Artur Mas i l’Estat espanyol són un reflex exacte de la realitat. Els èxits de Barcelona des dels Jocs Olímpics del 1992 són molt deutors de la cooperació entre administracions de diferent color i el món econòmic, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. Ningú ha de voler trencar aquesta gallina dels ous d’or.

LA IDEOLOGIA S'IMPOSA

Però l’aparent cordialitat que es respirava diumenge es va veure sacsejada ahir per una realitat menys positiva. Des del 2010 no s’ha fet cap pas –ni sembla que cap de les dues parts ho hagi volgut– per esmenar les greus desavinences que es van produir arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre un Estatut que ja havia sigut aprovat en referèndum. I així, després de la intel·ligent contenció en el discurs del sopar de diumenge, ahir Puigdemont es devia sentir obligat a compensar. A afirmar que Catalunya sempre acolliria bé els ministres d’altres països que ens visitin. La ideologia es va imposar d’aquesta manera al fet indiscutible que sense el suport de l’Estat (d’Espanya), Barcelona no hauria sigut capital mundial del mòbil. Ni abans la seu dels Jocs del 92 que, gràcies a l’habilitat de Juan Antonio Samaranch, a l’entusiasme del tàndem Serra-Maragall i al suport de Jordi Pujol i Felipe González, van posar Barcelona en el mapa del món.

Tant o més perjudicial pot ser que la conflictivitat social pertorbi les grans cites internacionals de la ciutat. La vaga del metro ha perjudicat tant els ciutadans com els congressistes i ha fet enfadar John Hoffman, el conseller delegat de l’organització del congrés, que es va declarar «molt decebut» pel desgavell del metro (que arribava al recinte firal de l’Hospitalet per primer any) i que fins i tot es va absentar de l’acte oficial d’obertura.

Colau, que parla més que no pas governa (només té 11 regidors sobre 41), en va aprenent i rectificant, aposta ara per Barcelona com a capital mundial i s’ha hagut d’enfrontar a les reivindicacions dels treballadors del metro. És el que li toca i és natural que mostri que els salaris del metro –empresa molt deficitària– estan lluny de ser el pitjor del món.

Però si la seva campanya (i també el seu capital polític anterior) no s’hagués construït a base de denunciar per sistema els governants democràtics i a afirmar que els que protesten sempre tenen raó (encara que recorrin a mètodes molt heterodoxos), ara el comitè del metro no s’hauria sentit tan encoratjat. Les condicions laborals no són pitjors que amb els alcaldes Trias i Hereu i llavors es van desconvocar vagues. El que passa és que en aquesta ocasió la CGT –impulsora del conflicte– ha cregut que la ideologia de Colau (i la proximitat d’algun regidor de la CUP que ve del sindicalisme) li permetien elevar la veu i exigir més.

S’ha de rebobinar. La democràcia és la democràcia, però Catalunya i Barcelona no han d’oblidar que el seny, la sensatesa, forma part d’un ADN que els ha fet guanyar moltes batalles.

DOS SÚPER TONTOS

Si hi hagués un mesurador de l’estupidesa humana es podria establir una mena de rànquing i saber així qui són els més tontos. Però com que no existeix, ara som nosaltres mateixos qui em de fer les nostres pròpies valoracions sobre com actuen i que és el que diuen (al menys en públic)

Dissabte passat, llegint el diari, vaig trobar al final de les pàgines d’esports amb unes declaracions del president de la Lliga Professional de Futbol Javier Tebas:

-Si Déu fos d’un equip seria del Reial Madrid.

Suposo que per a dir una cosa així, deu de tenir una base científica... I sin no la té, el seu comentari és, senzillament, una bajanada.

El president estatal dels futbolistes, com a persona, pot tenir preferència per uns colors determinats. Tot som persones i tots tenim els mateixos drets i deures. Però quan les declaracions es fan des del càrrec que s’ocupa, caldria tenir cura sobre el que es diu, perquè de vegades les paraules es poden girar en contra d’un. No cal ni dir-ho que Javier Tebas és del Madrid.

No caure al parany de dir que si Déu fos d’un equip seria del Barça. Primer perquè no crec en l’existència de Déu, al menys tal i com el concep el cristianisme i segona perquè, de existir (per uns moments imaginem-nos que existeix) seria de l’equip que més valors fos capaç de transmetre i, possiblement també, d’aquell que millor juga a futbol.

El que tinc clar, molt clar, que en cap cas seria seguidor d’un club de futbol on els seus jugadors tinguessin una ambició desmesurada i que cada any volguessin guanyar més i més diners mentre al seu costat hi ha gent amb greus problemes de subsistència i, fins i tot, morint-se de gana. En cap cas, tenir una fundació per a subsanar aquestes desigualtats, només és una manera de tranquil·litzar la consciència i poca cosa més.
Però les declaracions de Tebas no van acabar aquí. També va dir que Espanya necessita en Le Pen... Després va matitzar que es referia a la filla de Jean-Marie: Marine. Tan em dón una com l'altra. Els dos representen l'extrema dreta. Si Tebas vol això, ho té molt fàcil: què se'n vagi a viure a França que no està tan lluny. 

L’altre nominat del dia és, curiosament, també del Reial Madrid, però en aquest cas jugador del club. M’estic referint a Cristiano Ronaldo. El jugador portuguès, després de que el Reial Madrid perdés contra l’Atlético de Madrid, va dir que si els seus companys fossin com ell, anirien líders.

Ràpidament, les seves declaracions es van estendre com la pólvora i els mitjans de comunicació se’n van fer ressò amb tot tipus de crítiques negatives. Això el va obligar a matisar-les i va aclarir (sembla que sense massa èxit) que volia dir igual que ell físicament, ja que no havia patit lesions...

També va dir que ell està igual que les temporades anteriors i que les estadístiques així ho demostren... Però no és veritat. Segon les informacions periodístiques, els números que presenta aquesta temporada Cristiano Ronaldo són els pitjors des de que està al Reial Madrid i també hi ha un parell de coses més que s’han de tenir en compte: que dels 22 gols que porta a la lliga, 7 dels quals els va fer contra l’Espanyol: 5 al camp de l’Espanyol (0-6) i dos més a Chamartín (6-0) i l’altra és que no és un jugador determinant ja que els seus gols sempre els sol marcar quan el Reial Madrid juga amb equips de poca entitat i quan l’equip goleja, es a dir, quan els seus companys també marquen gols.

Potser si que diuen aquestes coses per a que parlem d’ells, però tan me fa... El cert és que m’agrada opinar (sobre tot de Cristiano Ronaldo) sobre el tonto i cregut que és el portuguès. Només comparable a la forma de ser del seu president i als valors que transmet el club que defensa.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 5-03-2016

Tortosa. Barri de Ferreries. 
La sensibilitat dels motociclistes...