¿Barcelona segueix sent la capital del seny?

JOAN TAPIA

Periodista

La vaga del metro mostra que la conflictivitat com a sistema pot ser molt negativa

Dos diaris destacaven ahir el clima de cordialitat institucional en el sopar previ a la inauguració del Congrés Mundial del Mòbil, patent en l’encaixada de mans de Felip VI tant amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. També en la presència de l’alcaldessa, Ada Colau, que fins a la seva presa de possessió fa menys d’un any era crítica amb algunes apostes de la ciutat.

A més a més, les paraules del Rei amb les quals recordava que Barcelona ha aconseguit ser capital mundial del mòbil gràcies a l’esforç comú d’administracions tan diferents com l’Ajuntament de Barcelona dirigit pel socialista Jordi Hereu, la Generalitat d’Artur Mas i l’Estat espanyol són un reflex exacte de la realitat. Els èxits de Barcelona des dels Jocs Olímpics del 1992 són molt deutors de la cooperació entre administracions de diferent color i el món econòmic, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. Ningú ha de voler trencar aquesta gallina dels ous d’or.

LA IDEOLOGIA S'IMPOSA

Però l’aparent cordialitat que es respirava diumenge es va veure sacsejada ahir per una realitat menys positiva. Des del 2010 no s’ha fet cap pas –ni sembla que cap de les dues parts ho hagi volgut– per esmenar les greus desavinences que es van produir arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre un Estatut que ja havia sigut aprovat en referèndum. I així, després de la intel·ligent contenció en el discurs del sopar de diumenge, ahir Puigdemont es devia sentir obligat a compensar. A afirmar que Catalunya sempre acolliria bé els ministres d’altres països que ens visitin. La ideologia es va imposar d’aquesta manera al fet indiscutible que sense el suport de l’Estat (d’Espanya), Barcelona no hauria sigut capital mundial del mòbil. Ni abans la seu dels Jocs del 92 que, gràcies a l’habilitat de Juan Antonio Samaranch, a l’entusiasme del tàndem Serra-Maragall i al suport de Jordi Pujol i Felipe González, van posar Barcelona en el mapa del món.

Tant o més perjudicial pot ser que la conflictivitat social pertorbi les grans cites internacionals de la ciutat. La vaga del metro ha perjudicat tant els ciutadans com els congressistes i ha fet enfadar John Hoffman, el conseller delegat de l’organització del congrés, que es va declarar «molt decebut» pel desgavell del metro (que arribava al recinte firal de l’Hospitalet per primer any) i que fins i tot es va absentar de l’acte oficial d’obertura.

Colau, que parla més que no pas governa (només té 11 regidors sobre 41), en va aprenent i rectificant, aposta ara per Barcelona com a capital mundial i s’ha hagut d’enfrontar a les reivindicacions dels treballadors del metro. És el que li toca i és natural que mostri que els salaris del metro –empresa molt deficitària– estan lluny de ser el pitjor del món.

Però si la seva campanya (i també el seu capital polític anterior) no s’hagués construït a base de denunciar per sistema els governants democràtics i a afirmar que els que protesten sempre tenen raó (encara que recorrin a mètodes molt heterodoxos), ara el comitè del metro no s’hauria sentit tan encoratjat. Les condicions laborals no són pitjors que amb els alcaldes Trias i Hereu i llavors es van desconvocar vagues. El que passa és que en aquesta ocasió la CGT –impulsora del conflicte– ha cregut que la ideologia de Colau (i la proximitat d’algun regidor de la CUP que ve del sindicalisme) li permetien elevar la veu i exigir més.

S’ha de rebobinar. La democràcia és la democràcia, però Catalunya i Barcelona no han d’oblidar que el seny, la sensatesa, forma part d’un ADN que els ha fet guanyar moltes batalles.