dilluns, 18 d’abril del 2016

CANTAVIEJA (CANTAVELLA) -4-











De Carcassona a Montsegur, a la recerca del Sant Grial

Carcassona és una de les ciutats medievals millor conservades de tota Europa
En aquesta zona es pot degustar el cassoulet, un deliciós plat contundent amb una recepta que es remunta als càtars
Minerve, rodejat de profundes goles i ponts naturals que els rius han excavat, està considerat com un dels pobles més bonics de França
ALICIA FÀBREGAS
Las murallas de la cité de Carcasona.
Les muralles de la cité de Carcassona. ALICIA FÀBREGAS
És nit tancada i en l'aire ressonen cants alçats a la glòria de Déu. És 16 de març de 1244 i dos-cents infeliços van a morir abrasats en les fogueres de Montsegur per blasfems. L'últim reducte càtar va a ser aniquilat allà. Per a alguns són cristians místics, per d’altres, temibles heretges que el Papa Inocenci III intentarà esborrar de la faç de la Terra, vessant tota la sang que sigui necessària. Les seves històries de resistència heroica i repressió feroç, retronen a les muralles de la cité de Carcassona. 
En poc més d'una hora amb cotxe, s'arriba des de Toulouse a aquesta ciutat fortificada, exemple vivent de l'enginy militar d'aquells temps, petjada inesborrable de la Croada Albigesa, la croada contra els càtars, que va crear els fonaments d'una Inquisició formada al sud de França a finals del s.XII i que entraria a la Península per Aragó al s.XIII.

La resistència 

Carcassona va aguantar i va ser dels últims reductes càtars a caure. Assetjada, va acabar rendint-se. Va ser aquí on va morir el senyor feudal Ramón Roger Trencavel, un dels màxims exponents de la defensa càtara, i aquest va ser el punt de no retorn per a aquest corrent religiós considerat com heretge per al papat. Aquest moviment místic brolla de Toulouse i s'estén per tot el Llenguadoc als segles XII i XIII, per això els castells a la part alta de muntanyes escarpades abunden en aquesta zona. Es diu, a més, que els càtars eren posseïdors del Sant Grial i ho tenien guardat en lloc segur, un altre dels misteris que difícilment es resoldrà però que ha contribuït a engegantir la imatge d'aquests cavallers de l'Edat Mitjana.
La ciutat medieval de Carcassona, protegida per una imponent doble muralla, que feia la funció de dificultar el moviment dels invasors en cas de traspassar la primera muralla, amb tres quilòmetres de longitud, va ser declarada patrimoni mundial de la UNESCO al 1997. Passejant pels seus carrers estrets i empedrats, obviant la multitud de restaurants moderns, tendes de records i altres, un pot imaginar-se a aquells místics cavallers vegetarians i castos, que creien en Déu i en Satanàs i que predicaven la salvació mitjançant l'ascetisme i l'estricte rebuig del món material, que havia estat creat pel diable per a corrompre als homes. 
El interior de la basílica de Saint-Nazaire.
L'interior de la basílica de Saint-Nazaire. ALICIA FÀBREGAS
Amb això en ment, s'arriba a la basílica de Saint-Nazaire, amb unes vidrieres espectaculars que projecten un halo de misteri a l'interior d'aquest santuari.

Menjar amb història

Sortint del passat i tornant al present pel Pont Vell, sobre les aigües del riu Aude, et plantes al centre modern de Carcassona. A la Place Carnot, abunden els restaurants i cafès que en el bon temps envolten amb cadires i taules a la font central. En aquests locals, com en molts dels que hi ha a Carcassona, es pot provar el cassoulet, un plat típic de la zona que es diu que prové dels càtars. Es tracta d'una espècie de favada, però força diferent, amb diverses espècies, herbes, llegums, carn d'ànec o d'oca i salsitxes. Una delícia contundent que no està de més fer baixar amb els bons vins de la zona.
El río Aude a su paso por la ciudad de Carcasona.
El riu Aude al seu pas per la ciutat de Carcassona. ALICIA FÀBREGAS

Cap al nord i cap al sud

Conduint una estona cap al nord-est, s'arriba a unes profundes goles i a uns canons i ponts naturals, llepats i modelats per les aigües dels rius Cesse i Brian. En aquesta espectacular obra de la naturalesa es troba un dels pobles més bells de França, M. La producció vitícola abunda en aquest racó que també és conegut per ser un dels últims refugis dels càtars. Va aguantar unes setmanes el setge de l'exèrcit de Simón de Monfort, el màxim exponent de la Croada Albigesa, però va acabar rendint-se i els 150 refugiats càtars cremant en una gran foguera.
El pueblo de Minerve, uno de los más bellos de Francia.
El poble de Minerve, un dels més bonics de França. ALICIA FÀBREGAS
A una hora de cotxe conduint cap al sud-oest des de Carcassona i a 1200m d'altura, al castell de Montsegur, es va forjar amb espasa de foc la definitiva decadència dels càtars. Allà, amb el sol a la cara i el vent fred, les estrofes d’Iron Maiden centrifuguen en l'aire i rescaten la Història: “Encarant el sol mentre es dirigeixen cap a la seva tomba / Crema com un gos o viuràs com un esclau / La mort és el preu per a la llibertat de la teva ànima / Per posar-te en peus amb els càtars i morir i ser lliure”.

diumenge, 17 d’abril del 2016

TRES TREPIDANTES DÍAS POR LAS COMARCAS DEL MASTRAZGO DE TERUEL Y ‘ELS PORTS’ (CASTELLÓN). DÍA SEGUNDO

BORDÓN

Bordón era nuestro destino preferente del viaje y, concretamente su iglesia de origen templario, la de la Virgen de la Carrasca. De hecho estaba previsto visitarlo el primer día, pero un contratiempo que explicaré, nos condicionó el orden. 

Salimos de Morella hasta el cruce de Villores. A la entrada del pueblo cogimos una sinuosa carretera (camino asfaltado sería mucho más apropiado) desde donde pudimos contemplar unos espléndidos paisajes. 
Luco de Bordón. 

Pero antes de llegar a nuestro destino tuvimos una agradable sorpresa: Luco de Bordón, un pequeño pueblo del que no teníamos constancia y que tiene en el edificio renacentista que alberga el ayuntamiento y la iglesia de San Juan Bautista de principios del siglo XVII sus edificios más destacados. Mientras que a lo lejos divisamos una enigmática figura que tenía la forma de un castillo en ruinas, pero de hecho se trataba de la loma del Morrón.   
Abandonamos la carretera en un cruce a la izquierda para coger otra igual de sinuosa hasta llegar a Bordón. Aparcamos el coche en la parte alta accediendo por estrechas callejuelas. 
Enseguida me di cuenta de un elemento característico: muchas casas tenían una placas de cerámica con frases alusivas a la personas y a los acontecimientos del lugar. 


Después de descender pasando por debajo de un arco (posiblemente perteneciente a la antigua muralla), finalmente llegamos a la famosa iglesia de Bordón, de la que tanto habla mi amigo el escritor Jesús Ávila Granados (creo recordar que fue al primero que entrevisté para La Ventana), pero también nuestro compañero Antonio José Calvo Conesa, destinado actualmente en Villareal y también D. Juan, un maestro que ejerció primero en La Galera y luego en Amposta, los dos originarios de esta población. 
Nada más llegar nos encontramos al cura que acababa de oficiar misa y que se iba a toda prisa a otro pueblo vecino. Nos preguntó si queríamos ver la iglesia y le respondí que a eso habíamos ido. 


-Acercaros al bar y pedid las llaves –me dijo antes de alejarse con su coche-. 
También vinieron hacia nosotros dos niñas de unos ocho años atraídas por nuestra perra Electra que también nos preguntaron por lo mismo. 
Una de ellas nos dijo: 
-Voy a buscar a mi abuela que es quien tiene las llaves. 
No hizo falta. Un grupo de personas, encabezadas por la Sra. Francisca (PaquitaCebrián, se dirigían hacia la entrada de la iglesia y nos incorporamos al grupo. 
Después de presentarse, Paquita nos explico todos los pormenores del templo consagrado a la Virgen de la Carrasca, pero en contra de lo que podría parecer, desde una vertiente más laica y esotérica que religiosa. 



El día anterior habíamos quedado con unos amigos de Ulldecona que nos encontraríamos en Bordón. Ellos cogieron otra ruta y se entretuvieron en La Mata de Morella. Llegaron a la iglesia de Bordón justo cuandoPaquita estaba a punto de dar por terminada la visita. 
Afuera, en la plaza, las dos niñas habían estado cuidando de nuestra perra y, al salir, se ofrecieron a enseñarnos el pueblo. 
El primer destino fue la casa de su abuela, que elabora y vende miel (sus etiquetas tienen estampada la loma de Morrón) y después de enseñarnos unas viejas casas de las afueras del pueblo, nos detuvimos alrededor del arco nuevo por el que se accede al casco urbano. 
Aquí decidimos dar por terminada nuestra visita, no sin antes agradecer a las amables niñas todas sus atenciones. Había llegado la hora de comer. 




Al comienzo de este escrito decía que explicaría el contratiempo que originó que destináramos a Bordón parte de nuestro segundo día. 
Antes de salir me hablaron maravillas de Casa Matilde en Tronchón. Casa Matilde no es un restaurante propiamente dicho, yo lo calificaría como casa de comidas. De hecho, en el rótulo de entrada la palabra restaurante no figura para nada. 
Llamé para reservar mesa para el sábado (imprescindible hacerlo), pero estaba completo, así que les pregunté si podía ser para el domingo, a lo que me respondieron afirmativamente. 

De Tronchón y de casa Matilde ya hablaré en mi próxima parada.   
  



  
https://es.wikipedia.org/wiki/Luco_de_Bord%C3%B3n






http://www.jesusavilagranados.es/




PETIT INCENDI VORA L'EBRE (LES FOTOS DEL DIA 17-04-2016)

M'he parat a fer unes fotos de la posta de Sol des de l'embarcador de l'Aldea al pot penjant i la sorpresa ha estat verue allí una dotació de bombers. 
Els hi he preguntat si ja el tenien controlat i m'han dit que sí. Serien les 8 de la tarda aproximadament. 
No m'he pogut estar de fer-los unes fotos.