divendres, 6 de maig del 2016
El 'cas Iglesias' i el doctor Freud
JOAN TAPIA
Periodista
Podem és en gran part fill dels errors del PSOE de Zapatero el 2010
Repetir eleccions generals no és una segona volta com pontifiquen els ignorants. La segona volta se celebra una setmana o 15 dies després de la primera i només hi passen els candidats que arriben primer. Els altres es retiren o pacten. A França, per exemple, el pacte de les esquerres va consistir durant molts anys en el fet que només anava a la segona volta aquell candidat que estava més ben col·locat. Pablo Iglesias podria haver de retirar-se a favor de Pedro Sánchez. No és l’escenari del 26-J.
Haver de repetir les eleccions del 20 de desembre el 26 de juny –sis mesos i uns dies després– i haver tingut el país paralitzat i amb un Govern en funcions durant un any (suposant que no s’hagin de tornar a repetir les eleccions) és un pur disbarat. Una cosa descerebrada que només ens podem permetre –Rafael Jorba ho recordava l’altre dia– perquè vivim en la campana protectora del Banc Central Europeu. Amb els seus molt baixos tipus d’interès i la compra de bons dels estats per injectar diners i rellançar l’economia. Però les campanes es trenquen.
No traspassem els Pirineus. ¿Com ens ha pogut passar això? Per moltes raons, però potser convé no oblidar la doctrina psicoanalítica de Sigmund Freud i l’instint de matar el pare.
Haver de repetir les eleccions del 20 de desembre el 26 de juny –sis mesos i uns dies després– i haver tingut el país paralitzat i amb un Govern en funcions durant un any (suposant que no s’hagin de tornar a repetir les eleccions) és un pur disbarat. Una cosa descerebrada que només ens podem permetre –Rafael Jorba ho recordava l’altre dia– perquè vivim en la campana protectora del Banc Central Europeu. Amb els seus molt baixos tipus d’interès i la compra de bons dels estats per injectar diners i rellançar l’economia. Però les campanes es trenquen.
No traspassem els Pirineus. ¿Com ens ha pogut passar això? Per moltes raons, però potser convé no oblidar la doctrina psicoanalítica de Sigmund Freud i l’instint de matar el pare.
Estultícia davant el TC
Podem és fill de moltes mares diferents, però hi ha un fet irrefutable. El pare biològic va ser la impotència del PSOE per explicar (no cal dir convèncer de) la inevitabilitat de les mesures d’ajust econòmic del 2010. També l’estultícia del Govern de Zapatero davant el Tribunal Constitucional després del recurs del PP contra un Estatut que ja havia
sigut aprovat a Catalunya en referèndum. Allò va provocar l’exigència lògica d’una segona volta –la consulta del dret a decidir– que comp-
ta amb uns últims abanderats que són Ada Colau i Xavier Domènech, el besat portaveu de la coalició catalana de Podem al Congrés dels Diputats.
I si el PSOE va engendrar Podem és freudià que ara el fill experimenti la necessitat imperiosa d’assassinar el pare per afirmar el seu ego. Iglesias no vol retirar-se a favor de Pedro Sánchez per vèncer la dreta (com passaria en una segona volta a la francesa).
El seu objectiu és repetir eleccions per fer el sorpasso al PSOE entre la revetlla de Sant Joan i la de Sant Pere. Ho va explicitar diumenge passat en el míting que va fer a Madrid (ni més ni menys que al parc Tierno Galván) quan va dir: «Si d’aquí uns quants mesos hi ha una conjuntura en què hem de liderar el Govern del canvi, els donarem la mà [al PSOE] i els parlarem d’igual a igual. En aquesta segona volta estem obligats a desempatar i a trepitjar el tauler per segona vegada… a allargar la mà a altres companys». És clar que es refereix al pacte en gestació amb IU per poder arribar primer que el PSOE el 26-J. Per això no parla de derrotar el PP, sinó de liderar el govern del canvi.
I quan es vol matar el pare l’instint recorre a tot. Fins i tot a negar la realitat més evident. Així, assegura: «Les elits volien una gran coalició entre el PP i el PSOE i no ha passat. ¿I sabeu per què no ha passat? Perquè hi som nosaltres».
Se l’hauria de fer estirar amb urgència al divan perquè la incompatibilitat PP-PSOE no és cap novetat i ve de molt abans de Podem. De quan el vot de Rajoy contra les mesures de rigor de Zapatero del 2010 (salvades per Artur Mas).
De la croada d’Aznar del 93-96 contra Felipe González a compte del cas GAL... I fins i tot de la irraonable reacció del PSOE l’octubre de 1934 quan tres ministres de la CEDA de Gil Robles van entrar al Govern d’Alejandro Lerroux. Llavors Iglesias estava encara molt lluny del claustre matern. Però l’instint existeix.
sigut aprovat a Catalunya en referèndum. Allò va provocar l’exigència lògica d’una segona volta –la consulta del dret a decidir– que comp-
ta amb uns últims abanderats que són Ada Colau i Xavier Domènech, el besat portaveu de la coalició catalana de Podem al Congrés dels Diputats.
I si el PSOE va engendrar Podem és freudià que ara el fill experimenti la necessitat imperiosa d’assassinar el pare per afirmar el seu ego. Iglesias no vol retirar-se a favor de Pedro Sánchez per vèncer la dreta (com passaria en una segona volta a la francesa).
El seu objectiu és repetir eleccions per fer el sorpasso al PSOE entre la revetlla de Sant Joan i la de Sant Pere. Ho va explicitar diumenge passat en el míting que va fer a Madrid (ni més ni menys que al parc Tierno Galván) quan va dir: «Si d’aquí uns quants mesos hi ha una conjuntura en què hem de liderar el Govern del canvi, els donarem la mà [al PSOE] i els parlarem d’igual a igual. En aquesta segona volta estem obligats a desempatar i a trepitjar el tauler per segona vegada… a allargar la mà a altres companys». És clar que es refereix al pacte en gestació amb IU per poder arribar primer que el PSOE el 26-J. Per això no parla de derrotar el PP, sinó de liderar el govern del canvi.
I quan es vol matar el pare l’instint recorre a tot. Fins i tot a negar la realitat més evident. Així, assegura: «Les elits volien una gran coalició entre el PP i el PSOE i no ha passat. ¿I sabeu per què no ha passat? Perquè hi som nosaltres».
Se l’hauria de fer estirar amb urgència al divan perquè la incompatibilitat PP-PSOE no és cap novetat i ve de molt abans de Podem. De quan el vot de Rajoy contra les mesures de rigor de Zapatero del 2010 (salvades per Artur Mas).
De la croada d’Aznar del 93-96 contra Felipe González a compte del cas GAL... I fins i tot de la irraonable reacció del PSOE l’octubre de 1934 quan tres ministres de la CEDA de Gil Robles van entrar al Govern d’Alejandro Lerroux. Llavors Iglesias estava encara molt lluny del claustre matern. Però l’instint existeix.
dijous, 5 de maig del 2016
TRES TREPIDANTES DÍAS POR LAS COMARCAS DEL MASTRAZGO DE TERUEL Y ‘ELS PORTS’ (CASTELLÓN). DÍA TERCERO
MIRAMBEL
Comenzamos
nuestro tercer y último día en Mirambel, que también pertenece a la
red de Los Pueblos más bonitos de España. No era la primera vez que
lo visitábamos. La primera debió de ser el año 1986, a los pocos años de haber
obtenido el premio Europa Nostra y que fue entregado por
la Reina Dña. Sofía en una visita que hizo a la población.
El año
pasado atendí en la Administración de Tortosa a un señor que se
apellidaba Ibáñez Daudén y que me dijo que era de Mirambel. Le comenté que sus apellidos eran
los mismos que quien fuera árbitro de futbol de la Primera División Arturo
Daudén Ibáñez, pero invertidos. Me dijo que eran primos hermanos. Hablamos
sobre el pueblo y me animó a volverlo a visitar ya que si para el año 1983 sólo
habían restaurado unas pocas calles, ahora lo estaba prácticamente todo.
Llegamos a
por la carretera del Forcall a Cantavieja
(distinta de la que cogido el primer día). Una carretera que bordea los límites
territoriales de Castellón y Teruel, de la Comunidad Valenciana y Aragón.
Cruzamos el puente del río Tornos que une por aquel punto a
las dos comunidades a 1 Km. escaso de nuestro destino.
Aparcamos
el coche justo delante de la muralla de la que destaca un hermoso torreón
cerrado. Entramos por el portal de Las Monjas y recorrimos la
calle Eras, la principal del pueblo. A parte del antiguo convento
de las Agustinas Ermitañas, en esta calle también está uno de los
establecimientos con más glamur de toda aquella zona: Las Moradas del
Temple. (Una
advertencia para aquellos viajeros que quieran visitar la zona y se quieran
hospedar en dicho establecimiento: tendrán que reservar con bastante
antelación).
Abandonamos
la calle Eras por unas escaleras y otro portal. Nada más salir
a extramuros, a mano derecha, una cuesta iba hacia los antiguos lavaderos y
desde allí un camino hacia la ermita de San Roque.
Pero
primero escogimos ir hacia la izquierda. Cruzamos un nuevo arco y subimos unas
escaleras que nos llevaron a la explanada que hay delante de la iglesia
parroquial de Santa Margarita y junto a ella el edificio del
ayuntamiento o casa del Concello, muy similar al que habíamos visto
enTronchón y como aquel, también albergó la lonja.
Volvimos
atrás y, esta vez sí, recorrimos la escasa distancia hasta llegar a la ermita
de San Roque, pasando primero por los lavaderos y el abrevadero
para las caballerías y el ganado.
Desde allí
vimos una gran casa que en su día debió de ser majestuosa a tenor de las
pinturas que todavía se pueden apreciar en la fachada. Después de visitar los
exteriores de la ermita volvimos a cruzar la muralla por otra puerta. Subimos
por una calle empinada que nos llevó a la parte posterior de la
iglesia. En este lugar vimos un edificio en ruinas que, según parece son los
últimos vestigios del antiguo castillo templario.
Pasamos
por una estrecha calle y al final de la misma La Casa Pastor, otro
sorprendente edificio. Continuamos por otra calle igual de estrecha hasta la
plaza Nicolás Ferrer que, posiblemente, sea la parte más
interesante del pueblo, de donde destacan dos palacios de estilo renacentista
aragonés: La Casa Aliaga y La Casa Castellot.
Desde allí
regresamos a la calle Eras y procedimos a abandonar la
población para dirigirnos a Cinctorres, dentro de la Comunidad
Valenciana donde habíamos reservado mesa para comer en su más conocido (y
reconocido) restaurante.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)