divendres, 19 d’agost del 2016
L’estruç
Si es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes del franquisme... és que el cinisme ha fet cim
JOAN TARDÀ
Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, va publicar un article en què, amb el títol L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat [...] imprudent i excessiu”, etc.
Tanmateix, em vaig sentir alleugerit de no haver estat acusat de sectari, perquè aleshores li hauria d’haver recordat que va ser aquest diputat qui li va proposar (jo mateix li vaig demanar via telefònica si ho acceptava) integrar-se en la comissió de personalitats acadèmiques que havien de concloure què fer amb el Valle de los Caídos, arran d’un acord amb el diputat Jáuregui que ens permetia nomenar un acadèmic. Dono fe que, en el meu partit, de persones preparades com el professor Vinyes també n’hi ha, i que ell no n’ha estat mai afiliat, més aviat s’ha arrenglerat de sempre amb ICV. Però no hi feia res, l’important era refer ponts després de la gran patacada de l’aprovació de la llei de la memòria del 2007.
Hom entendrà el perquè d’aquesta introducció amb la següent asseveració: el debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes, en la mesura que no s’hi reconeixen jurídicament. La jugada, rodona: aquí teniu la llei... apa! Baralleu-vos per les memòries (que tothom té la seva!), i mentrestant no plantejareu el problema central: els drets jurídics.
Els mateixos partits polítics que durant trenta anys havien estat incapaços de qüestionar la Transició van dir sí i amén a una llei que convertia l’Estat en l’encunyador de l’anomenat internacionalment “model espanyol d’impunitat”. Una llei insultant per a les víctimes, que no qüestionava la llei d’amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaven les víctimes, que declara legals els tribunals franquistes i en conseqüència llurs sentències, que nega les responsabilitats de l’Estat quant a les deportacions de republicans als camps nazis, que encara avui permet atribuir als combatents armats en la resistència antifranquista l’atribut de bandits, que ha negat les responsabilitats de les empreses que van fer grans capitalitzacions gràcies al treball esclau dels presos republicans (que cotitzen a la borsa) i que mai no han reparat res ni ningú...
I, mentrestant, hem anat enterrant les víctimes i llurs fills sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de desconflictivitzar el debat, cosa que contribueix inexorablement a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans i a relativitzar la conquesta dels drets democràtics entre les noves generacions.
Des del president Pujol, a qui la reivindicació de Companys feia basarda, fins al PSOE, per a qui la reparació de les víctimes ni mereixia ser present en el programa electoral, bo i passant per la convicció amb què ICV va apostar per la llei a redós de la tesi Villarejo segons la qual amb la declaració d’il•legitimitat atribuïda als tribunals n’hi hauria prou per anul•lar les sentències. Des de les acusacions de friquisme per part d’autoritats acadèmiques davant la reclamació republicana d’exigir la demanda de perdó per part del cap d’estat, fins al desinterès de la maçoneria i d’alguns sindicats de classe, que o bé havien rebut un rescabalament de patrimonis espoliats feia pocs mesos (la UGT, 149 milions del ministre Caldera) o bé no volien enfrontar-se a IU-ICV... el fet és que les víctimes van quedar absolutament arraconades. Una veritable anomalia en el món democràtic.
El professor Vinyes nega rotundament que la normalitat quant a la reparació de les víctimes i llur memòria existeixi, ni aquí ni a Alemanya. Una formulació, aquesta, que he sentit dir moltes vegades als favorables a la llei, bo i oblidant que presidents alemanys s’han agenollat a Auschwitz mentre que aquí Joan Carles sempre es va negar a demanar perdó a ningú en nom de l’Estat. En conseqüència, si es pretén actuar des de l’Ajuntament des d’una normalitat que potser existeix en altres indrets, però que a casa nostra és evident que no, i es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes i tots... és que el cinisme ha fet cim.
Per això ens vam adreçar a l’alcaldessa Ada Colau, que no té res a veure amb les vergonyes de la llei de la memòria, per demanar-li que no s’exposés (que no s’exposi) Franco a la via pública. Perquè (repetim-ho), vivim en l’anormalitat!
dijous, 18 d’agost del 2016
DIARI DE L’AGOST. DIA 18
De Vergara a eldiario.es. |
SESSIÓ D’INVESTIDURA
Finalment Rajoy
sé sotmetrà a una sessió d’investidura. Fins ara només ho havia fet quan el PP
havia tingut majoria absoluta, però no després de les eleccions del desembre
passat.
Ara per ara no
puc dir si el gest el fa perquè ho té tot lligat o perquè no li queda més
remei... És evident que el pacte amb Ciudadanos li ha fet guanyar una força que
no va treure a les eleccions, però encara no n’he té prou.
Diuen els analistes
que ho fa per a pressionar al PSOE i aconseguir així la seva abstenció. Però ara
com ara Pedro Sánchez segueix fer en no voler donar suport implícit (què és el
que seria la abstenció) a un partit que és sinònim de corrupció.
També diuen
alguns analistes que les terceres eleccions són més a prop... Ja veure’m que
passa, tot i que vist el que s’ha vist, és previsible que uns tercers comicis
donessin una àmplia victòria al PP... Potser per majoria absoluta.
DEFENSORS
Com me veieu com
a defensor de la ciutadania? Bé, us ho dic perquè de tant en tant (molt de tant
en tant, tampoc heu de creure que és cada dia) m’han arribat queixes d’alguns
ciutadans d’Amposta demanant la meva intervenció. N’esmentaré dos, els que ara
mateix recordo. El primer és molt senzill, me van demanar si podia fer alguna
cosa per a que sé netegés un solar que hi ha prop de casa de la persona que m’ho
va dir. Sé tracta del solar que fa cantonada entre el carrer Sebastià Juan i
Arbó i el Bolívia. Després de tirar per terra la casa de Ciprià forcada, l’empresa
constructora que ho havia comprat, no va construir... Suposo que per que la
crisi se’ls hi va tirar al damunt... Durant molt de temps hi va quedar la grua
amb el perill que suposava per als veïns, sobre tot per al col·legi Miquel
Granell que està a l’altre costat de carrer. El Periódico me va publicar una
foto denúncia on exposava aquests fets uns dies abans de que l’Ajuntament de la
nostra ciutat la tragués.
Ara el problema
és una altre. La insalubritat. Els solats haurien d’estar tancats i nets, la
qual cosa no passa amb molts dels que hi ha per Amposta. La gent hi tira brossa
i els gossos els aprofiten per a defecar. Me deia la veïna que amb tota probabilitat
hi ha rates... No ho sé, jo no n’he vist mai cap.
L’altre cas és
més inversemblant. Una me va enviar un missatge privat per a explicar-me que
rebia assetjament per part d’un veí del bloc de pisos i que després d’haver-ho
denunciat a la policia local, l’assetjament no s’havia acabat. I què puc fer jo
davant d’aquestes coses.
L’Ajuntament d’Amposta
farà un parell d’anys que no té Defensor de la Ciutadania. N’hauria de tenir,
però no ne té. Recordo que havia de fer un concurs públic on s’hi van presentar
un bon nombre de candidats, però no sé que ha passat que finalment no s’ha
resolt o al menys a mi no me consta.
BOUS SÍ O BOUS NO
Me sembla estrany
que a casa meva s’obrís aquest debat. Va passar el dia de la festa. Mons fills
eren partidaris de reduir els actes taurins, mentre que les seves cosines ho
veien d’una altra manera. Elles eren partidàries de la tradició... Mon fill
gran els deia que la tradició d’uns anys
enrere... Què quan ell era menut no hi havia tants actes taurins i, per
suposat molts menys bous embolats, però que un determinat partit polític ne
treia rendiment electoral i d’aquí que cada anys cedís davant els taurins i
acceptés fer cada vegada més actes.
No cal ni dir que
estic totalment d’acord amb aquesta teoria. CiU (diguem-ho clar i català,
encara que la majoria de vosaltres ja ho heu entès) sabia que tenia amb els
taurins uns aliats fidels que a l’hora de votar tenien perfectament clar quina
havia de ser la seva opció política. I uns vots per aquí, uns altres per allà,
la clientela estava ben contenta i agraïda sense importar-los gens ni mica que
governessin Amposta com si fos els seu coto particular.
Bona prova d’això
és que aquest anys sé celebra la 13 edició del concurs nacional d’emboladors (o
sigui, va començar l’any 2004, si és que s’ha celebrat cada anys) No fa tant...
En canvi hi ha
actes molt més tradicionals com un altre concurs nacional, el de vestits de
paper que ja porta amb la d’aquest any 46 edicions, o la cursa popular, o el
concert de bandes (53) o el festival de música de la Lira (40)
Etiquetes:
Amposta,
bous,
C's,
Defensor de la Ciutadania,
eleccions,
investidura,
Pedro Sánchez,
polèmica,
PP,
PSOE,
Rajoy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)