CUCUGNAN (4)

Rita la cantaora o la señora esa de la que estamos hablando

JUAN CARLOS ESCUDIER

La mejor y, posiblemente, la única explicación de los miramientos que el PP ha tenido con Rita Barberá la dio ayer el portavoz del PSOE en el Senado, Óscar López: “El PP no estaría aguantando el coste de Barberá si no fuera por algo. Tienen miedo, ella no es cualquiera en el partido y sabe mucho. Hay miedo de que Rita se convierta en la cantaora”. Y es que por facultades, podría tocar todos los palos del flamenco, del martinete a la seguiriya y de la bulería a la taranta a poco que caliente la voz como acostumbra. Un recital de la exalcaldesa sería impagable.

La historia ha demostrado, sin embargo, que o el talento es fingido o tiende a ocultarse y a circunscribirse a espacios más íntimos como el de la ducha. Muy pocos se atreven a salir al escenario a cantar de plano y, como en el caso de Barberá, prefieren ocultarse tras los visillos. Son artistas que valen más por lo que callan y, muy posiblemente, la de Valencia haya puesto un precio altísimo a su silencio. Su caché lo merece. Sería una sorpresa que fuera a arrancarse en el último momento.

A las grandes se las mima y Rajoy, que debe de ser un entendido mas allá de la copla, se ha esmerado con su amiga, a la que ni siquiera ha sido preciso decirle que sea fuerte porque con uno solo de sus mandobles le hubiera descoyuntado las cuadernas. Barberá sufre porque su familia le ha dado la espalda y de entre sus más cercanos el que aún no ha transitado por los juzgados es porque tenía un esguince. De no ser por el presidente, a la exalcaldesa la hubieran abandonado hace tiempo a su suerte, como a un abuelo en una gasolinera de camino hacia la costa. Ahora, sin embargo, ha llegado el momento de la despedida y la señora esa de la que estamos hablando tiene que entenderlo.

En todo caso se trata de un riesgo porque Barberá -24 años de alcaldesa, 32 de diputada autonómica y de gustos caros cuando los pagan otros- sabe más de trapos sucios que cualquiera de las lavanderas de Goya. Librada del caso Noos y de la investigación de sus gastos suntuarios a costa del contribuyente, el Supremo está a punto de imputarla un posible delito de blanqueo de capitales en la financiación de su grupo municipal, del que por cierto sólo queda un edil, que debió de entender mal las instrucciones por eso de que iba de independiente o no tendría suelto.

Como se ha dicho aquí en alguna otra ocasión, es razonable pensar que el mecanismo usado por el partido en Valencia para blanquear el dinero negro de las supuestas mordidas con donaciones ficticias de sus dirigentes no se inventó a orillas del Turia, y hasta cabría suponerlo habitual en el conjunto de la organización, que en lo que a morder se refiere nunca conoció fronteras.

Una revelación semejante por parte de Barberá explicaría las atenciones de Rajoy, que cuando siente que la camisa no le llega al cuerpo se desvive por los que padecen la persecución de la Justicia. ¿Habrá donado el presidente dinero a su partido en alguna ocasión siendo la suya un alma tan generosa?

En plena campaña electoral en Galicia y Euskadi y pendiente de que el veleta de Rivera no le vaya a dejar tirado en otro intento de investidura, Rajoy ha hecho lo que estaba en su mano por su amigos, aunque ellos no lo valoren. A Soria le quiso poner un piso en Washington y a Barberá le abrió las puertas del Senado para que luciera sus peinados. No ha habido corrupto en el PP que no recibiera su aliento. Y todo ello a pesar de que este hombre providencial no sabía nada de la contabilidad del PP, ni de sus extesoreros, ni de sus mordidas, ni de los ordenadores de Barcenas -que ahora, por cierto, vuelve a ser fuerte-, ni del Sursum corda. Más no le puede pedir esa gente de la que estamos hablando.

112è TALL DE L'N-340 A LES CASES D'ALCANAR

BUSCANT NOM

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Encara recordo quan buscàvem nom per a mon fill... O per a la gossa... Ja quasi no me’n recordava del difícil que hi hagués consens a la família... Fins que els antics convergents ara demòcrates-catalans me van refrescar la memòria.

És el que té refundar un partit per a deixar la merda enrere (perdó per l’expressió, però és la realitat pura i dura) Un pretès nou partit amb el mateix nom no hi pega, per tant era imprescindible buscar-ne un de nou, encara que es puguin conservar els mateixos tics. L’important és la façana, el que la gent aprecia de fora i sobre tot la publicitat. La publicitat ho és quasi tot: té poden vendre un burro coix fent-lo passar pel més apte per a treballar el camp.

Després de sospesar diversos noms, finalment els delegats de la convenció van decantar-se per Partit Demòcrata Català, un nom que de per si no diu res, tal i com ho han reconegut diversos articulistes a part de mi (gràcies, de vegades tinc aquestes coses...) Però resulta que resultaràs que uns mesos abans els escindits de Unió Democràtica de Catalunya van constituir un nou partit: Demòcrates de Catalunya. Com veieu tenen un nom força coincident. Potser la millor solució seria ajuntar-se tots (entre els qui conec no hi ha tanta diferència) i quedaria el tema solucionat.  

Però en política tots és molt més complicat del que sembla i no només cada partit (legítimament) vol conservar la seva pròpia identitat, sinó que Demòcrates per Catalunya (que ara fa un any es va presentar dintre de Junts pel Sí amb ERC, Convergència i d’altres) van impugnar el nom i el Ministeri de l’Interior va decidir no acceptar-lo.

Però com els antics convergents no volen renunciar-hi (buscar un altre nom s’hauria de fer dintre del marc d’una nova convenció), van optar per una solució d’anar per casa, afegint Europeu al seu nom: Partit Demòcrata Català i Europeu...

Si algú va creure que havia trobat la solució, resulta ser que no. Ara és l’Ernest Maragall que fa anys va registrar el Partit Català d’Europa i que per tant, el nou nom també seria susceptible d’impugnació. Sembla ser que estem a la casella de sortida. El desencallador que ho desencalli bon desencallador serà...    

El tema m’interessa tant que inclús he pensat amb un nom que podrien fer servir i tema solucionat: Partit Demòcrata Català i d’Andorra. Si CDC el va fundar Pujol (entre d’altres), ara, sense estar al peu del canó, igual s’hi veia identificat. Seria com un homenatge a la seva figura més rellevant.

Encanvi descarto Partit Català de les Seus Embargades... No per res, sinó perquè si un dia ho deixen d'estar caldria canviar el nom i torna a començar... 

I sense anar més lluny, potser la solució la tenen a casa i no cal donar-li més voltes: Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC) Sí, ja sé que és la branca juvenil, per això dic que el tenen a casa. Però què passa? HI ha un sindicat que es diu ASAJA  (Associació Agrària de Joves Agricultors) i la mitjana d’edat igual és de 60 anys... Per tant, cal deixa enrere els perjudicis i mirar de trobar un nom engrescador, que estigui en consonància amb l’ADN convergent i que expressi en poques paraules la voluntat del nou partit. I si el problema és la paraula nacionalistes, un concepte que els nous convergents volen deixar enrere, que el substitueixin per Partit Independentista de Catalunya. No crec que els del Partit per la Independència (PI) els hi posin problemes, ja que un dels seus impulsors, l’Àngel Colom, ara és un convergent de tota la vida...