VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. ALBI 14

Gloria y triunfo de Don Tancredo

David Torres

Estos últimos días no se ha visto gran cosa entre la barba de Mariano y el bigote de Álvaro Pérez. Tal vez por eso ha pasado desapercibida la sentencia en que el titular del Juzgado de lo Penal 5 de Granada, Miguel Ángel Torres, ha absuelto de un delito de injurias y calumnias a la diputada provincial y portavoz del PP en Motril, Luisa García Chamorro. Lo novedoso de la sentencia no es que el juez haya establecido que la acusada no mintiera cuando acusó al socialista Hernández Pérez de diversos gastos ilícitos cargados a una tarjeta con fondos públicos. No, la novedad radica en que el magistrado no ve delito alguno en que un político mienta e incluso en que atente gravemente contra el honor de otro político.

Con un fraseo que parece sacado de una parodia de José Mota el juez advierte: “La mentira o la falta de escrúpulos para un político no es delito, pues si todos los políticos que mintieran fueran condenados penalmente, la lista de personas con antecedentes penales sería interminable”. Así es. Casi tan interminable como la lista de acusados del PP en las muchas tramas de corrupción que hoy infestan el panorama jurídico. No hay que multiplicar los imputados sin necesidad y menos con los tiempos que corren. Al juez sólo le ha faltado añadir que, para un político, decir la verdad se considerará competencia desleal. Eso sí que es un fallo judicial y lo demás, bulerías.

Sin embargo, la sentencia llega tarde, como siempre. O, mejor dicho, llega para corroborar un comportamiento que nuestros padres consideraban feo pero que ahora es el pan nuestro de cada día. Ya sabíamos que se puede mentir con descaro, en directo y en diferido, e incluso decir la verdad en forma de simulación, y los embustes no sólo no pasarán factura al implicado sino que redundarán en su beneficio. Hay un sector del electorado al que le encanta el pitorreo y al que tampoco le importa mucho que se cachondeen en su cara siempre y cuando disfruten un buen rato, como si se creyeran que están ante una secuela de aquella vieja comedia, Los tramposos, en que Tony Leblanc hacía un poco el tonto y se llevaba un fajo de billetes.

En uno cualquiera de los discursos de estos días, Mariano se atrevió a bromear sobre los mensajes que intercambió con un delincuente diciendo que ahora maneja el teléfono con mucha más soltura que en aquel tiempo en que le daba instrucciones y ánimos a Bárcenas. Para partirse el esternón de risa. Su estrategia para sobrevivir a esa infamia -que hubiera significado el descrédito para cualquier otro político en un país civilizado- fue el don tancredismo llevado a su último extremo: permanecer quieto, muy quieto, como si la cosa no fuese con él, hasta que las aguas se calman y a otra cosa mariposa. Es la misma maniobra del avestruz que ha utilizado durante once meses de hibernación en que se ha limitado a no hacer nada y después a pasarlo a limpio. Son sus adversarios quienes se han preocupado de trabajar para él, aupándolo desde la derecha y desde la izquierda para concedernos otra secuela del timo de la estampita. En algo lleva razón Mariano: la cosa no va con él; va con nosotros.

EL NOU GOVERN DE RAJOY

De Faro a Diari de Tarragona. 

Anit a la Sexta especulaven sobre els nous membres del Govern que, segons totes les previsions es donaran a conèixer demà dijous.

Una vegada investit President del Govern Mariano Rajoy té que escollir un selecte grup de dones i homes que seran els responsables de les grans àrees de l’Estat: econòmiques, socials, educatives, culturals...

El escollits no sempre són experts en el tema. De vegades només cal ser bons gestors i envoltar-se de professionals qualificats que en cada moment els puguin assessorar y aconsellar en cada moment.

Recordo per exemple el cas de Narcís Serra que va començar sent Ministre de Defensa quan no havia fet ni la mili i va arribar a Vicepresident del Govern (sempre amb Felipe González) quan Alfonso Guerra (què era qui havia ostentat el càrrec fins que va haver de dimitir per un afer d’un dels seus germans) Sabeu quins mèrits tenia Serra per a què González pensés amb per a Ministre de Defensa? Senzillament perquè aquell any s’havia celebrat a Barcelona la desfilada de les Forces Armades i com alcalde va tenir una bona relació amb la cúpula militar espanyola. No és broma...

D’aquell primer Govern socialista vull destacar al recordat Ernest Lluch, assassinat per ETA i que tot i que era doctor en economia va ser ministre de Sanitat i, molt possiblement, el millor ministre de Sanitat que ha tingut el nostre país.

Bé, tornant a la formació del nou govern (què posteriorment s’hauran de constituir en Consell de Ministres), tot el que es pugui dir, seran simples especulacions. Quins ministres sortiran? Qui entrarà?

El que sé sap és que hi ha diversos ministres del darrer ganivet que no repetiran ja que van presentar la dimissió el veure’s involucrats en diversos afers: Ana Mato (Gürtel), José Manuel Soria (papers de Panamà), Alberto Ruiz Gallardón (per no poder-se’n sortir en la seva quan volia modificar la llei d’avortament) i José Ignacio Wert (per la seva polèmica trajectòria) O bé estan ocupant altres càrrecs com Ana Pastor (Presidenta del Congrés) o Miguel Arias Cañete (comissari europeu, tampoc exempt de polèmica)  També s’especula en que hi pot haver un relleu generacional i alguns ministres com el també polèmic Jorge Fernández Díaz, podrien no repetir.  

Ara segurament me vaig a tirar a la piscina. Si finalment Jorge Fernández Díaz, reprovat pel Congrés, acaba sortint, el seu lloc al Govern (no cal que sigui a la mateixa cartera), l’hauria d’ocupar un altre català (tot i que els Fernández Díaz no ho són) Així que vaig a donar uns quants noms, a veure si l’encerto:

-Andrea Levy i Jorge Moragas. Suposaria el canvi generacional que diuen que es pot produir. Jorge Moragas, diplomàtic, podria ocupar la cartera d’Afers Exteriors en substitució de Moratinos, què és un dels que sonen que podria sortir.

-Alícia Sánchez Camacho i Xavier Garcia Albiol. Seria el colofó a la seva carrera al servei del PP a casa nostra.

Tot indica que la Soraya Sáenz de Santamaria continuarà i que, a part, Rajoy li encomanarà la tasca de restablir ponts amb Catalunya. Tot i l’habilitat que pot tenir la qui va ser Vicepresidenta primera, el paper de negociadora amb el govern català és un marró d’aquells que no el voldria tenir ningú, al menys que sigui amant dels reptes difícils. Personalment trobo que fracassarà, ja que hauria d’acceptar, al menys, un referèndum pactat i ara com ara, no veig disposats els populars a fer aquesta mena de concessions.

També sembla que té molts números per entrar Maria Dolores de Cospedal. Aquí també Rajoy podria premiar a la Secretari General del partit. Com dirien els del delta: Tamó me fa!    

També veig molt difícil que al mateix govern puguin estar la Soraya i la Maridolo. Si finalment hi són acabaran picant-se les crestes (segur!) Igual com va passar a l’Ajuntament d’Amposta ja fa anys amb la Tere Reche i la Marga Maigí.  

RES CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL 2-11-2016

Avinguda de Catalunya. 

Les ordenances municipals prohibeixen enganxar cartells al mobiliari urbà.