dijous, 24 de novembre del 2016
La Fatarella del dolor i de la música
J. M. ESPINÀS
Periodista i escriptorLlegeixo a EL PERIÓDICO que la batalla de l’Ebre, fonamental en la guerra de 1936, «torna per un dia a la Fatarella». En aquesta població de la Terra Alta es va escriure l’últim combat, i decisiu, de la guerra civil. Ara és la quarta vegada que es recrea aquell fet, recreació impulsada per l’Associació Lo Riu. L’Exèrcit franquista havia avançat i els republicans van resistir fins que la resposta a l’atac ja no va ser possible. Ja havien perdut massa sang.
Aquest novembre ha fet 78 anys d’aquells fets, d’una terrible duresa. Alex Sambró, de Lo Riu, evoca com la resistència dels atrinxerats, sense ajuts ni recursos, van durar 48 hores, i els supervivents republicans van resistir a Flix, per intentar fer una retirada ordenada i evitar més morts.
Ja fa anys que, en una caminada per la Terra Alta, vaig enfilar-me a les altures de la Fatarella. No hi havia ni un pam còmodament trepitjable. Les runes s’amuntegaven i els peus relliscaven enmig d’un caòtic devessall de pedres, migpartides i punxants.
Després vaig baixar a la carretera i vaig arribar al poble. ¡Quin contrast! A la Fatarella hi havia uns 1.500 habitants, i si no m’equivoco era el poble amb més gent de la Terra Alta. Amb un cafè i la fonda Rius. En veure’m foraster, un home va deixar de mirar el col·legues que jugaven a cartes. Em va parlar del que havia passat «allà dalt». Allà dalt i aquí eren dues realitats tan contraposades com no n’havia vist mai.
Al cafè hi havia una colla d’instruments de música arrenglerats a la paret. Els dolors que havia passat la Fatarella em va semblar que trobaven un refugi consolador.
Vaig adormir-me a l’habitació mentre sentia com assajaven els músics de la cobla.
Notes musicals i alegres que esborraven els brutals sorolls de la guerra.
dimecres, 23 de novembre del 2016
MORTA RITA...
Molts respiraran tranquils...
El final de la Rita Barberà és un clar exemple de que podem morir quan menys ho esperem.
Ahir mateix la vaig esmentar al comentari que faig quasi a diari i res me feia pensar que aquest matí, només arribar a l’oficina on treballa me diguessin que havia mort. L’aplicació del Periódico que tinc posada al mòbil també m’ho ha comunitat ràpidament.
Més tard, he sortit a esmorzar i com faig cada dia he passat a comprar el diari. El propietari del local deia que estava trist per la mort de Rita. Una clienta li ha respost que amb ironia que ella ha estat a punt de no sortir de casa del trista que estava. Jo li he dit que de trist, res.
-No me direu que us alegreu de la mort?
-No és que me’n alegre, però a mi m’ha deixat indiferent.
A partir d’avui, quan escolti parlar de Rita no tinc clar la imatge que me vindrà al cap: si la Rita prepotent de l’època en que va ser alcaldessa de València o les paròdies que d’ella feia l’entranyable Xavi Castillo.
Recordo quan el febrer de l’any passat vaig anar amb la meva dona i uns amics a Veure Xavi Castillo a Rossell. Tenia clar que l’alcalde de Rossell no era del PP, ja que la companyia teatral Pot de Plom de la que Xavi Castillo és el seu màxim exponent, estava vetada a tots els pobles del País Valencià governats pel PP.
Aquella actuació va ser una setmana després del famós Caloret i tot i que Xavi Castillo la va parodiar (no podia ser d’una altra manera), va dir que aquella seria la darrera vegada que ho faria, ja que mai podria superar la paròdia que va fer Rita d’ella mateixa...
Suposo que Xavi Castillo serà l’única persona que no hagi tingut mai una relació directa amb l’alcaldessa que sentirà la seva mort, ja que amb ella també sé li haurà anat un des seus personatges. No crec que la torni a imitar mai més, sinó és per anunciar amb el sarcasme que el caracteritza el fet luctuós.
De totes formes com opinador polític que sóc, avui tinc molts dubtes:
-Què passarà ara amb el cas obert contra ella? S’arxivarà o seguirà endavant. La lògica me diu que s’arxivarà.
-Els altres imputats pel mateix cas o d’altres casos on també podria estar implicada Rita, acabaran culpant a ella de tot? No seria la primera vegada que es culpa a un difunt perquè saben que no es pot defensar.
-Tal com deia al començament trobo que hi haurà molta gent del PP que respiraran tranquils, ja que si alguna vegada Rita podia explicar coses (segur que ne sabia moltes), ara ja no ho podrà fer. Com diu la dita, s’emportarà els secrets a la tomba.
-Per a Rajoy i la plana major del PP Rita s’havia convertit en una espècie de gra al cul: molestava. Tot i que l’estimaven, molestava pel que podia fer o deixar de fer al Senat.
-Les Corts Valencianes s’han tret un problema de sobre. Ja sabeu que l’havien designat les pròpies Corts quan el PP encara tenia majoria absoluta, però ara que no la té, els partits que donen suport al govern de Ximo Puig la volien defenestrar i no sabien com. De fet sembla que legalment no podien.
Sovint diuen que se’n van els bons i els dolents sé queden. Com podeu comprovar no sempre és així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)