Morta a cop de cisterna de vàter

FERRAN MONEGAL 


 En la primera temporada de Merlí (TV-3), al Santi (Pep Jové), professor de Llengua Castellana, el maten els guionistes d'un atac de cor. Ara, en el capítol final de la segona temporada, a la Coralina (Pepa López), professora d'Història d'Espanya, la liquiden a cop de cisterna del vàter. ¡Homeee! Sembla que TV-3 ha decidit començar la desconnexió amb Espanya per la via més tremenda.

A casa som devots d'aquesta sèrie, però aquest final que li han preparat a la Coralinaha sigut atroç. És veritat que era una professora complicada. Amb tocs de mesquinesa molt evidents. La notable actriu Pepa López l'ha interpretat magníficament. Però morir-se al vàter, a més de cafre, és molt mediocre. En aquest últim capítol, el Merlí ha parlat als alumnes del pensador Severí Boeci. ¡Ah! Va ser màrtir a més de filòsof. Henri Valois, el gran historiador del període ostrogot, explica a les seves cròniques Anonymus Valesianus, que a la presó de Ticino «el van torturar amb una corda ajustada al voltant del cap fins que li van saltar els globus dels ulls». N'haurien d'haver pres nota els guionistes de la mort de Boeci. La mort per tortura és gloriosa. Et poden fer sant en qualsevol moment. La mort amb cisterna de vàter és grollera i tosca. No hi ha grandesa. Per a la tercera temporada de Merlí -que espero que n'hi hagi- aconsello que, quan matin, posem per cas, el professor de gimnàstica espanyola, li procurin almenys una mort honrosa.

«ELS REFERÈNDUMS ELS CARREGA EL DIABLE». - Així van començar el Des-Informe semanal (TVE-1). Van extractar amb pinces aquesta frase de José Pedro Pérez Llorca, l'exministre deSuárez. Un detall dirigit a Catalunya, segurament. En realitat, el primer tema d'aquest Des-Informe havia de ser sobre els 38 anys de la Constitució espanyola. Però el presentador Jenaro Castro va advertir: «¡Abans farem una ullada a la fracassada reforma a Itàlia!». Naturalment, Jenaro, faltaria més, primer Itàlia que us ve molt bé. I ens van posar de seguida una professora romana que va assegurar: «Convocar un referèndum és un símptoma de debilitat, de fugida de la responsabilitat, d'impotència». ¡Ahhh! O sigui, que això d'Itàlia els ha servit, ho han usat, per criminalitzar els referèndums. I per inculcar a l'audiència que els que el volem som uns irresponsables impotents. Un altre gran treball delDes-Informe, indiscutiblement.

Els dards entre Cebrián i La Sexta

FERRAN MONEGAL

'El dardo en la palabra'. Així es titulaven els articles que Fernando Lázaro Carreter va publicar durant un lustre a la tribuna del diari 'El País'. Eren articles sobre lingüística, fonamentalment. Però aquest títol avui és transcendent. Després de l'entrevista de Jordi Évole aJuan Luis Cebrián, diumenge ('Salvados', La Sexta), i també després de la de Carlos Alsina l'endemà al matí, a Onda Cero, fa la sensació que al cos de Cebrián hi ha dards clavats que li distorsionen el discurs enormement. Les preguntes d'Évole sobre el seu patrimoni («Vas cobrar 13 milions d'euros quan l'empresa que presideixes tenia moltes dificultats econòmiques i feies EROS»); sobre l'aparició de la seva exdona als 'papers de Panamà'i, de retruc, ell mateix per estar casat en règim de societat de guanys; el tenir accions d'una petrolera amb seu en un paradís fiscal; aquestes preguntes han provocat respostes que només s'expliquen des de la tortura dels dards clavats al seu cos. A CarlosAlsina, dilluns al matí, li va advertir: «Si em pregunta si em masturbo, tampoc l'hi contestaré». ¡Ah! Aquesta aparició deCebrián, més que la presentació del seu llibre de memòries ('Primera página'), semblava una revenja. El president de Prisa considera que els dards del seu cos els hi ha clavat La Sexta. IAntonio García Ferreras, poques hores després, a 'Al rojo vivo', el va acusar de mentir, i va emetre les trucades que li van fer sense aconseguir que es posés al telèfon. O sigui, li estava dient: els dards que portes al cos, Juan Luis, te'ls has clavat tu sol.

Aquesta guerreta entre Cebrián i La Sexta té un relatiu interès.Évole deia que esperava que la trobada interessés a la seva mare, i no solament al gremi. Home, en part ho ha aconseguit. La guerreta no ha tapat del tot bones reflexions. L'osmosi de Cebrián amb el poder, per exemple. Els consells que donava a Felipe Gonzálezsobre qui havia de ser ministre. La curiosa forma d'evadir-se, traslladant les responsabilitats al director d''El País', «que no sóc jo». O quan li va dir a Évole: «¿Creus de debò que no pertanys al sistema? ¡Que Déu et conservi la vista!».

Només començar van inserir una frase de Juan Carlos Monedero. Deia: «Cebrián s'ha passat tant de temps manant que ha acabat confonent-se amb el poder». No sé si s'ha 'confós' del tot, però vista aquesta sessió, el que és evident és que d'intocables cada vegada en queden menys.

VALORACIÓ BARÒMETRE ELECTORAL DEL PERIÓDICO

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya publica un baròmetre electoral realitzat per l’empresa especialitzada GESOP.

La realitat és que no hi ha gaires sorpreses i ERC, com cabia esperar segueix sent el partit que obtindria més suport per part dels votants.

Qui m’ho anava dir a mi que pels començaments de la dècada dels anys 80 vaig dir que ERC era un partit caduc... Bé, potser llavors sí i ara no. Els temps canvien, els líders també i fins i tot la ideologia, sinó del conjunt, al menys d’una gran part dels seus dirigents i, sobre tot dels votants.

No m’atreveixo a dir amb contundència que en aquella època ERC era un partit independentista. Potser l’Heribert Barrera ho era, però no Joan Hortalà, la persona que el va substituir. El què està clar és que en aquella època no es parlava d’independència, ja n’hi havia prou en parlar de llibertats que després vàrem saber que eren vigilades i controlades pel poder. Però era el que hi havia: ho prenies o ho deixaves... De fet el referèndum sobre la reforma política anava per aquí: Canvi sí o no...

Han passat els anys i moltes cares (sobre tot a ERC) i a Catalunya hi bufen nous vents i són independentistes. Pràcticament ningú parla de polítiques de dretes i conservadores... Bé, si, els Comuns sí... La resta està més capficada amb independència sí, independència no que no en solucionar els problemes immediats de les persones del nostre país.

Tornem al baròmetre. ERC puja. La formació republicana, al menys durant els darrers anys (jo diria que el canvi el van començar a fer quan formaven part dels governs Tripartits, però sobre tot quan CiU va tornar a fer-se amb el Govern de la Generalitat) s’ha decantat obertament pel independentisme. I torno a remarcar: No vull dir que abans no ho fossin, però anteposaven altres polítiques al concepte d’independència. El baròmetre els hi dóna entre 48 i 50 diputats (al Parlament, es clar)

En canvi PDEcat va abraçar el nou corrent després de la Diada de l’any 2012. Millor dit: Mas va decidir abraçar el nou corrent! Després el van seguir una gran majoria de càrrecs i en menor mesura dels seus votants. Com s’ha dit tantes i tantes vegades, sempre és millor l’original que la còpia. L’original és ERC i la còpia (burda i interessada) és la nova Convergència, que no Unió que va optar per seguir el que sempre havia segut des del restabliment de la democràcia. Tot i que alguns dels seus càrrecs van optar en seguir fidels a Convergència perquè de no ser així, no haurien pintat res... Per tant s’enfonsen al nivell de la resta dels partits que si fa o no fa, tenen un empat tècnic (excepte el PP que està per baix) La nova Convergència obtindria entre 15 i 17 diputats.

Després de la llarga travessia pel desert sembla ser que el PSC remunta les seves expectatives de vot i podria obtenir-ne entre 19 i 21 enfront dels 16 que té ara. La qual cosa no vol dir que no hagin de continuar pel desert durant encara molts anys... Però tal com li va passar a ERC que con el Fènix va renéixer de les seves pròpies cendres, qui me diu a mi que no puguin remuntar el vol en un futur. De quants anys estem parlat? A partir de l’any 2017 han de passar un bon grapat d’esdeveniments començant pel referèndum del mes de setembre. Un referèndum que es farà o no i, segons els resultats, caldrà veure on es decanten els votants (fixeu-vos que a diferència del que solc fer sempre, estic parlant de votants i no de ciutadans, ja que els votants són els que decideixen a qui fiquen i a qui no) El baròmetre els hi dóna entre 19 i 21 (ara en tenen 16)

Els Comuns també pugen en les expectatives, però encara no són alternativa. I difícilment ho seran si el PSC continua a l’alça. Però es clar que podrien aconseguir vots dels votants d’ERC si aquests surten defraudats de la gran fita de l’any nou. De tenir-ne 11 podrien passar a 15 o 16.

Qui va a la baixa és C’s. Potser perquè una part dels electors ja se’n han adonat de qui són realment: una crossa del PP o de qui faci falta (a Andalusia ho són del PSOE) Veure a l’Arrimadas com a cap de l’oposició a Catalunya me produeix un no sé què... Difícil d’explicar els meus sentiments al respecte. Van de baixada. Ara en tenen 25 i podrien obtenir-ne entre 17-18, per baix del PSC.

I com ja he dit més amunt, el PP mantindria el vot dels seus fidels: En té 11 i el baròmetre li dóna entre 10 i 11.

Possiblement el que més m’ha cridat l’atenció és la valoració dels líders. Dels avaluats fins a 5 obtenen l’aprovat just o el superen i això ja és tot un èxit: Junqueras (5,9), Puigdemont (5,6), Domènec (5,4), Colau (5,1) i Iceta (5)

El diari incideix que Puigdemont obté millor resultat que el seu antecessor al càrrec (Mas), la qual cosa no me sobta gens ni mica. Si m’haguessin fet l’enquesta a mi, segurament hauria aprovat a Puigdemont amb un 5 justet, mentre que a Mas no li hauria donat més d’un 1.

De Moment Puigdemont encara no ha mostrat les seves incoherències com va fer l’altre.  

LO POBLE QUE VOLEM 19-12-2016

Carrer Amèrica. 

Olé tú, olé tu!!