JAUME REIXACH
Llegeixo a l’avió de Rennes a Barcelona el diari Ouest France –el mitjà de referència de Bretanya- i m’hi trobo a la portada la foto del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Caram, què hi pinta aquí?
És una de les vuit imatges que ha escollit aquest seriós rotatiu per il·lustrar els reptes que “pour le meilleur ou pour le pire” ha d’afrontar Europa en aquest any que comença. Carles Puigdemont hi apareix al costat de personatges tan inquietants com Vladímir Putin, Recep Tayyip Erdogan, Geert Wilders o Jaroslaw Kaczynski. El motiu: el referèndum d’independència de Catalunya que “promis, juré, craché!” està determinat a celebrar en els pròxims mesos. Es pregunta el diari: “Serà ell qui reobrirà la capsa de Pandora dels divorcis en el si de la Unió Europea?”… provocant un caos institucional que amenaça de desestructurar l’edifici comunitari.
Amb tots els defectes i mancances que té, el Vell Continent ha aconseguit, després de moltes penes i treballs, convertir-se en el paradigma més evolucionat de la civilització humana. El sistema públic de salut, d’educació, de protecció social i d’assistència que hem assolit –tot i que persisteixen les desigualtats- no té parió amb el dels Estats Units, la Xina o la Rússia postsoviètica, les altres tres grans potències mundials.
Han calgut segles de guerres, de revolucions, de negociacions i de reformes per arribar a vertebrar aquest espai de llibertats i de pau on hi convivim 500 milions d’europeus que compartim tot un seguit de valors que ens identifiquen: la democràcia, el diàleg, la tolerància, la voluntat integradora, el respecte al medi ambient… Després del Brexit i de l’elecció del nou president dels Estats Units, Donald Trump, la Unió Europea trontolla. El nou escenari geopolític en el qual entrem, marcat per la inèdita aliança entre la Casa Blanca i el Kremlin, enemics acèrrims des de la fi de la II Guerra Mundial, trastoca l’escaquer internacional i afecta de manera directa el Vell Continent.
La pinça Donald Trump-Vladímir Putin, guiada pels fastigosos interessos del petroli i de les armes, té en el projecte, encara a mig fer, de la Unió Europea la seva víctima propiciatòria. Aquí hi ha un botí colossal que fa salivar els predadors. Desestabilitzar i destruir la fràgil cohesió europea per aconseguir dominar el Vell Continent és un objectiu que comparteixen els dos mandataris, que compten amb l’amenaça de l’arsenal atòmic més devastador del planeta per imposar-lo.
En aquest nou context geopolític, la independència de Catalunya és una palanca que pot ajudar a fer implosionar el procés de construcció europea. La “revolució dels somriures”, amarada de bonisme i de romàntica candidesa per part de les masses estelades, ha esdevingut una bomba de rellotgeria: el “dret a decidir”, instituït com a principi jurídic, és un factor de desintegració dels estats que, en aquesta fase del projecte comunitari, són els fonaments sobre els quals es basteix la Unió Europea.
Brussel·les ho sap. Washington i Moscou, també. Per això, la causa independentista catalana –igual que tots els moviments secessionistes o populistes que proliferen actualment al Vell Continent- està en condicions objectives de rebre un impuls inesperat i determinant des de la Casa Blanca, del Kremlin i dels seus satèl·lits operatius (Gran Bretanya, Turquia i Israel). Sense ser-ne conscients, el president Carles Puigdemont i tota l’avantguarda estelada –els Oriol Junqueras, Lluís Llach, Carme Forcadell, Raül Romeva…-, tan progressistes i europeistes de boquilla, són uns ninots que fan el joc als poders més reaccionaris del planeta, que volen afeblir i anorrear el model europeu de civilització.
Continuo llegint l’Ouest France. Explica que els 158 municipis del País Basc francès han decidit constituir-se en una sola “agglomeration”. És a dir, han creat una estructura institucional i administrativa unitària que cohesiona aquest territori, històricament i cultural vinculat a Euskadi Sud i a Navarra. Això els permetrà estrènyer els llaços i treballar en projectes conjunts amb els bascos de l’altra riba del Bidasoa. Aquesta cooperació transfronterera està perfectament consolidada i implementada en els reglaments de la Unió Europea, que incentiva la creació d’Euroregions.Quina diferència amb l’actual govern de la Generalitat! La dèria sobiranista s’ha carregat la nostra Euroregió, impulsada en temps del president Pasqual Maragall. La Catalunya Nord ha desaparegut, engolida per Occitània. El concepte dels Països Catalans ens enemista amb valencians i balears. Hem emprenyat els andorrans i tenim l’Aragó de cul pel conflicte de l’art religiós. El procés independentista ha trencat els ponts amb Madrid i París i a Brussel·les no tenim cap aliat de pes.
Sento dir-ho, però a Catalunya estem profundament equivocats i desorientats. El “referèndum o referèndum” d’aquest 2017 que propugna el president Carles Puigdemont, amb el suport del PDECat, ERC i la CUP, com a nord de la seva actuació política és un disbarat estratègic i una contraproduent pèrdua de temps, d’energies i d’il·lusions. Tots sabem que el “referèndum d’independència legal i acordat” és impossible –perquè la Constitució de 1978 no ho permet- i que, per la mateixa raó, el “referèndum unilateral d’independència” és inviable i mai no serà ni emparat ni reconegut per la Unió Europea.
Aquesta és la realitat i la primera obligació de tot governant és saber en quin món viu. Per múltiples raons, l’independentisme no és un sentiment aclaparadorament majoritari a la societat catalana, com ho demostren totes les convocatòries electorals fetes en els últims 40 anys. Proclamar la secessió de Catalunya “amb el 50% més un dels vots” del “referèndum o referèndum” que encapçala el full de ruta de Carles Puigdemont és, senzillament, una boutade i una frivolitat política que demostra una enorme irresponsabilitat institucional.
Ja sé que no li deixen fer, però el millor per al conjunt de la societat catalana –independentistes i no independentistes- és que Carles Puigdemont plegui al més aviat possible. La seva dona, Marcela Topor, també estarà molt contenta. Ha conduït el país a una fondalada envaïda per la boira i amb els fanalets no veiem ni un borrall. Si la solució miraculosa per sortir d’aquest atzucac és convertir Catalunya en el cavall de Troia de la parella Donald Trump & Vladímir Putin per dinamitar la Unió Europea val més que guardem les estelades a l’armari. Va ser divertit, però ja no fa riure.
Llegeixo a l’avió de Rennes a Barcelona el diari Ouest France –el mitjà de referència de Bretanya- i m’hi trobo a la portada la foto del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Caram, què hi pinta aquí?
És una de les vuit imatges que ha escollit aquest seriós rotatiu per il·lustrar els reptes que “pour le meilleur ou pour le pire” ha d’afrontar Europa en aquest any que comença. Carles Puigdemont hi apareix al costat de personatges tan inquietants com Vladímir Putin, Recep Tayyip Erdogan, Geert Wilders o Jaroslaw Kaczynski. El motiu: el referèndum d’independència de Catalunya que “promis, juré, craché!” està determinat a celebrar en els pròxims mesos. Es pregunta el diari: “Serà ell qui reobrirà la capsa de Pandora dels divorcis en el si de la Unió Europea?”… provocant un caos institucional que amenaça de desestructurar l’edifici comunitari.
Amb tots els defectes i mancances que té, el Vell Continent ha aconseguit, després de moltes penes i treballs, convertir-se en el paradigma més evolucionat de la civilització humana. El sistema públic de salut, d’educació, de protecció social i d’assistència que hem assolit –tot i que persisteixen les desigualtats- no té parió amb el dels Estats Units, la Xina o la Rússia postsoviètica, les altres tres grans potències mundials.
Han calgut segles de guerres, de revolucions, de negociacions i de reformes per arribar a vertebrar aquest espai de llibertats i de pau on hi convivim 500 milions d’europeus que compartim tot un seguit de valors que ens identifiquen: la democràcia, el diàleg, la tolerància, la voluntat integradora, el respecte al medi ambient… Després del Brexit i de l’elecció del nou president dels Estats Units, Donald Trump, la Unió Europea trontolla. El nou escenari geopolític en el qual entrem, marcat per la inèdita aliança entre la Casa Blanca i el Kremlin, enemics acèrrims des de la fi de la II Guerra Mundial, trastoca l’escaquer internacional i afecta de manera directa el Vell Continent.
La pinça Donald Trump-Vladímir Putin, guiada pels fastigosos interessos del petroli i de les armes, té en el projecte, encara a mig fer, de la Unió Europea la seva víctima propiciatòria. Aquí hi ha un botí colossal que fa salivar els predadors. Desestabilitzar i destruir la fràgil cohesió europea per aconseguir dominar el Vell Continent és un objectiu que comparteixen els dos mandataris, que compten amb l’amenaça de l’arsenal atòmic més devastador del planeta per imposar-lo.
En aquest nou context geopolític, la independència de Catalunya és una palanca que pot ajudar a fer implosionar el procés de construcció europea. La “revolució dels somriures”, amarada de bonisme i de romàntica candidesa per part de les masses estelades, ha esdevingut una bomba de rellotgeria: el “dret a decidir”, instituït com a principi jurídic, és un factor de desintegració dels estats que, en aquesta fase del projecte comunitari, són els fonaments sobre els quals es basteix la Unió Europea.
Brussel·les ho sap. Washington i Moscou, també. Per això, la causa independentista catalana –igual que tots els moviments secessionistes o populistes que proliferen actualment al Vell Continent- està en condicions objectives de rebre un impuls inesperat i determinant des de la Casa Blanca, del Kremlin i dels seus satèl·lits operatius (Gran Bretanya, Turquia i Israel). Sense ser-ne conscients, el president Carles Puigdemont i tota l’avantguarda estelada –els Oriol Junqueras, Lluís Llach, Carme Forcadell, Raül Romeva…-, tan progressistes i europeistes de boquilla, són uns ninots que fan el joc als poders més reaccionaris del planeta, que volen afeblir i anorrear el model europeu de civilització.
Continuo llegint l’Ouest France. Explica que els 158 municipis del País Basc francès han decidit constituir-se en una sola “agglomeration”. És a dir, han creat una estructura institucional i administrativa unitària que cohesiona aquest territori, històricament i cultural vinculat a Euskadi Sud i a Navarra. Això els permetrà estrènyer els llaços i treballar en projectes conjunts amb els bascos de l’altra riba del Bidasoa. Aquesta cooperació transfronterera està perfectament consolidada i implementada en els reglaments de la Unió Europea, que incentiva la creació d’Euroregions.Quina diferència amb l’actual govern de la Generalitat! La dèria sobiranista s’ha carregat la nostra Euroregió, impulsada en temps del president Pasqual Maragall. La Catalunya Nord ha desaparegut, engolida per Occitània. El concepte dels Països Catalans ens enemista amb valencians i balears. Hem emprenyat els andorrans i tenim l’Aragó de cul pel conflicte de l’art religiós. El procés independentista ha trencat els ponts amb Madrid i París i a Brussel·les no tenim cap aliat de pes.
Sento dir-ho, però a Catalunya estem profundament equivocats i desorientats. El “referèndum o referèndum” d’aquest 2017 que propugna el president Carles Puigdemont, amb el suport del PDECat, ERC i la CUP, com a nord de la seva actuació política és un disbarat estratègic i una contraproduent pèrdua de temps, d’energies i d’il·lusions. Tots sabem que el “referèndum d’independència legal i acordat” és impossible –perquè la Constitució de 1978 no ho permet- i que, per la mateixa raó, el “referèndum unilateral d’independència” és inviable i mai no serà ni emparat ni reconegut per la Unió Europea.
Aquesta és la realitat i la primera obligació de tot governant és saber en quin món viu. Per múltiples raons, l’independentisme no és un sentiment aclaparadorament majoritari a la societat catalana, com ho demostren totes les convocatòries electorals fetes en els últims 40 anys. Proclamar la secessió de Catalunya “amb el 50% més un dels vots” del “referèndum o referèndum” que encapçala el full de ruta de Carles Puigdemont és, senzillament, una boutade i una frivolitat política que demostra una enorme irresponsabilitat institucional.
Ja sé que no li deixen fer, però el millor per al conjunt de la societat catalana –independentistes i no independentistes- és que Carles Puigdemont plegui al més aviat possible. La seva dona, Marcela Topor, també estarà molt contenta. Ha conduït el país a una fondalada envaïda per la boira i amb els fanalets no veiem ni un borrall. Si la solució miraculosa per sortir d’aquest atzucac és convertir Catalunya en el cavall de Troia de la parella Donald Trump & Vladímir Putin per dinamitar la Unió Europea val més que guardem les estelades a l’armari. Va ser divertit, però ja no fa riure.
