Periodista
El malestar social a Espanya dobla el de la mitjana dels països europeus
La notícia que la taxa d’inflació –que va ser negativa en els últims tres anys– s’ha disparat al 3% al gener ha fet sonar el senyal d’alarma. En efecte, la dolorosa devaluació interna de l’economia, que ha permès recuperar la competitivitat i un fort augment de les exportacions, ha sigut possible amb un IPC negatiu. La contenció o les rebaixes salarials es comporten –a disgust i malament– si els preus estan continguts. Si es disparen...
És cert que el 3% es deu al component energètic, al preu del petroli i de l’electricitat, que pot ser circumstancial. Però la dada indica unagran fragilitat. Hem tingut uns vents de cua favorables que comencen a canviar de direcció. Tots els països europeus han patit al gener l’alça dels preus de l’energia (que a la UE ha sigut d’un 8,1%), però la inflació mitjana s’ha col·locat en l’1,8%, mentre que l’espanyola ha saltat al 3%. Des de l’agost, la inflació europea ha passat del 0,2% a l’1,8%, mentre que l’espanyola s’ha disparat del 0,1% al 3%.
És una mostra de la gran fragilitat de l’economia que obliga el PP i el PSOE a uns mínims acords pel que fa a política econòmica, que ara comencen tímidament a practicar, però que no havien assolit mai. Evidentment, no des que el PP va culpar de la crisi José Luis Rodríguez Zapatero i es va negar, no ja a recolzar, sinó a permetre –com sí que va fer CiU– les mesures d’austeritat el 2010.
Però la fragilitat espanyola no es veu únicament en la inflació. Elfort descens de l’atur i la creació d’ocupació (també intensa però menor perquè baixa la població que desisteix de buscar feina) que han ajudat a una certa normalització política no poden fer oblidar que encara tenim una taxa d’atur del 18,4%, només superada pel 23% de Grècia, davant d’una mitjana del 9,6% a la Unió Europea, l’Europa capitalista que tant menysprea Pablo Iglesias. L’Alemanya de la gran coalició està en el 3,9%.
LA CONTRARIETAT DE GUINDOS
El Govern faria malament de seguir practicant el triomfalisme i la cara del ministre Luis de Guindos explicant el 3% del gener mostrava una gran contrarietat. Zapatero ja va dir que havíem superat Itàlia en PIB i que anàvem per França. Espanya va créixer el 2016 un 3,2%, gairebé el doble que l’1,8% de mitjana de la UE i el triple que França (1,1%), però l’atur i altres indicadors aconsellen molta humilitat.
La fragilitat espanyola es reflecteix en l’anomenat índex de malestar, si sumem l’atur i la inflació. A Espanya, el malestar social es troba en el 21,4 (suma del 18,4% d’atur i del 3% de l’IPC), mentre que la mitjana de la UE es queda en poc més de la meitat, l’11,4.
El nostre malestar dobla l’europeu i, no obstant, no tenim unaMarine Le Pen amb el 25% d’intenció de vot ni una antiimmigrantsAlternativa per Alemanya amb el 13%. Ens costa reconèixer-ho –som bastant negatius– però alguna cosa bona deu haver fet, malgrat tot, el tan criticat bipartidisme. O potser som més crítics als diaris i a les tertúlies que a les urnes.
Però no es pot ignorar. L’índex del malestar espanyol mostra una seriosa fragilitat econòmica i també política.