Les estacions van
passant. En algunes el tren s’atura, en d’altres no... L’Ametlla de Mar,
Camarles, l’Aldea... Finalment arriba a la seva destinació. Surt de l’estació i
es dirigeix cap el garatge de la Hife... S’apropa a la taquilla i demana un
bitllet per al Mas de Barberans... Després compra el Dicen al
quiosc i busca un lloc per seure mentre espera l’hora de sortida. Al cap d’una
bona estona, quan ja està llegint les darreres pàgines del diari esportiu, la
megafonia anuncia la sortida de diversos busos...
S’aixeca i es
dirigeix cap l’autobús. Encara està a l’escala i Benjamín el
saluda amablement mentre Marcos li allarga el bitllet.
Busca un seient de la part del darrere i s’asseu... Al cap d’uns instant
s’anuncia la sortida... Marcos deixa el Dicen sobre les cames
i s’endormisca... De sobte obre els ulls com a taronges i se’n adona que està
passant pel pont de l’Estat... Per baix corren les aigües de l’Ebre que, en
aquella època de l’any va mig buit... I li venen al cap tots els fantasmes...
Reviu el moment en el que va tirar a Leal per la finestreta
del bus directe al riu durant el primer viatge...
-“On va haver de
parar el gosset? Què deu de quedar d’ell?” –Sé pregunta.-
I li entren els
remordiments... I l’angoixa...
-“Què li explicarà a
mossèn Mariano? I el que és pitjor: Com reaccionarà el capellà?
La resta del viatge
fins el Mas és com un calvari... S’haurà d’inventar una excusa ràpidament per a
justificar que torna sense el gosset. La ment li treballa ràpid... No li queda
altra solució... Finalment sé li encén la bombeta... Acaba de trobar la solució
perfecta.
Mossèn Mariano porta tot el matí mirant-se el rellotge de butxaca. Tot i que sap que encara no és l’hora, no hi pot fer més. Està com un flam. Per fi el gran dia ha arribat. El gran moment! Després de 9 mesos finalment es retrobarà amb el seu gosset estimat... Com reaccionarà Leal quan el vegi? El coneixerà?... Què li explicarà? Mai en la vida li havia passat el matí tan lent. Fins i tot li va semblar que la missa la feia el doble de llarga del que era normal, com si anés en càmera lenta...
Tot i que l’hora prevista
d’arribada de l’autobús de Benjamín era a 2/4 de 2 de la
tarda, mossèn Mariano ja portava allí des d’abans de la 1...
Els nervis se’l menjaven... De tant en tant mirava cap el pla en direcció a
Roquetes esperant poder-lo veure quan enfilés les darreres costes que hi ha
abans d’arribar al poble.
Torna a mirar el
rellotge... Tot i que no n’és conscient, és la darrera vegada que el mirarà.
Quan aixeca el cap veu l’autocar donant la corba de la Torta... En un tres i no
res ja estarà allí.
Una vegada para el
bus, des de baix, el mossèn dona salts mirant cap el seu l’interior buscant el
gosset... Veu a Marcos, però no veu el gosset...
Marcos baixa de l’autobús i amb la
cara compungida a penes té la força i valor per a mirar la cara del mossèn. El
mossèn es desespera...
M.M.- “Què ha passat?... On
està Leal?... No ve amb tu...?
M.- “Anem cap a casa mossèn que
aquí no li puc dir res...”.
M.M.- “Però què ha passat...?”
M.- “A casa mossèn, a casa... Aquí
al mig del carrer no li puc dir res...”.
Mentre entren a la
rectoria al costat de l’església, la tensió i la tristesa estan ben presents.
Només creuar el brancal, mossèn Mariano li torna a preguntar:
M.M.- “Però què ha passat?... M’ho
expliques d’una vegada...?
M.- “Seiem, mossèn... El que tinc
que contar-li és molt gros... No sé si sabré fer-ho... La pena que tinc és molt
gran...”.
M.M.- “Parla xiquet... Explica’t...
No puc aguantar més... Les cames me flaquegen”.
M.- “Tot anava perfecte. L’avia
recollit de l’acadèmia. No cal que li explica l’alegria que havia tingut en
veure’m. Després d’adreçar-se’m pel meu nom, enseguida m’ha preguntat per
vostè... Hem estat parlant dels darrers 9 mesos, del malament que s’ho hauria
passar vostè allunyat d’ell... M’ha dit que ell també l’havia enyorat molt,
però que gràcies als responsables del centre ho havia pogut superar... Sobre
tot pensant en el feliços que tornarien a ser tots dos amb el retrobament. Tot
el camí xerra que xerra i xerra que té xerraràs... Hem parlat del temps... Del
Barça... De l’equip de futbol d’aquí del poble... M’ha preguntat pels amics de
vostè... Sobre qui havia mort durant tot aquest temps... Mentre fullejava el Dicen,
de sobte m’ha mirat i m’ha dit: Per cert... Ja saps que el mossèn s’entén amb
la Maria, la casera? L’he mirat amb cara d’incredulitat, que moments més tard
s’ha convertit en odi... No m’he pogut reprimir... L’he agafat del coll... L’he
aixecat enlaire... Cada vegada li agafava el coll amb més força... Quin
sentiment de ràbia he sentit en aquell moment... Finalment, quan passàvem per
damunt de l’Ebre, he obert la finestreta i l’he tirat baix... He vist com queia
al riu i l’aigua sé l’emportava... No he pogut aguantar-me... Ha estat
instintiu... No podia donar crèdit al que m’havia dit...”.
La teatralització
havia sortit perfecta. Havia posat tots els ingredients necessaris per a mirar
de convèncer al mossèn. De totes maneres, Marcos s’esperava una
reacció de ràbia del mossèn, però aquesta vegada contra ell. I de dolor... Li
acabava de comunicar que havia perdut al ser terrenal que més estimava. El que
havia estat la seva companyia durant els darrers anys... Però el mossèn va
canviar la cara... Marcos va intuir que no li donaria la brega
que esperava... Semblava que el mossèn s’havia deslliurat de la tensió que
havia acumulat durant els darrers minuts...
M.M.- “Saps que té dic...? Mira...
El que has fet... El que has fet ha estat el millor que has pogut fer... Per
culpa de Leal tot el poble s’hauria assabentat de la meva
relació amb la Maria! –se pregunta.-
