Estava clar que era un dia de notícies importants. Potser no de diversió, tal com havia anunciat Jordi Montull la setmana passada, però si d’aquelles que provoquen que la majoria de diaris obrin les edicions amb titulars similars.
Però el tema fort encara estava per arribar. De fet només els més optimistes somiaven amb un titular que digués alguna cosa així: REMUNTADA! En referència, està clar, a una victòria aclaparadora del Barça que li permetés superar la eliminatòria de la Champions League contra el París Saint-Germain que portava un avantatge del partit de tornada de 4-0.
L’afició culer és pessimista per naturalesa. Sé de socis que després del partit d’anada van vendre les entrades que tenien per ahir. Però després del bon joc de l’equip a les darreres jornades de lliga, els optimistes van anar en augment. No diré tothom, però si que eren molts els que creien en la remuntada. Per la tarda hi havia qui parlava de la relació històrica del Barça amb el 5: El Barça de les 5 copes, el 0-5 al camp de Madrid el primer any de Cruyff, el 5-0 de Guardiola a Mouriho... Per què no podia donar-se un resultat de 5-0?
De totes maneres jo no ho veia clar. 5 gols eren molts de gols i si Unai Emeri havia sabut guanyar la partida tàctica a Luis Enrique, res me feia pensar que el plantejament de l’entrenador del Barça d’ahir arribés a ser tant superior. Sempre he defensat que quan un equip juga tan i tan bé, és perquè l’altre li dóna moltes facilitats. Anit va passar a l’inversa del partir d’anada a l’estadi dels Prínceps de París: el PSG va donar-li al Barça moltes facilitats i el Barça va ser l’amo i senyor del partit. Això sí, amb una mica d’ajuda per part de l’equip arbitral, ja que he vist penals molts més clars que els que ahir va xiular àrbitre alemany. D’aquest tema avui se’n ha parlat poc, però ja sabeu que intento ser objectiu.
Abans de continuar us he de dir que el partit no el vaig veure. Ni tan sols el vaig seguir d’una manera continuada. De tant en tant consultava per Internet el resultat o l’esclat d’un coet me posava en alerta de que tot anava segons el millor dels guions previstos.
El 3-0 només començar la segona part feien preveure un final de partit plàcid. Tal com estava jugant el Barça semblava que el 4-0 podia caure en qualsevol moment i aquest resultat empatava l’eliminatòria i, encara que se’n anés el partit a la pròrroga, jugant a casa era previsible que el Barça acabés eliminant el PSG.
Fixeu-vos quin era el meu interès pel partit que amb el 3-0 vaig treure a la meva gosseta Electra per darrer cop abans d’anar a dormir. Vaig aprofitar per a tirar una bossa de brossa i a la tornada vaig veure a la televisió del restaurant de baix de casa que el resultat havia canviat: 3-1.
I sí, vaig fer el mateix que Pedrerol o el digital de la Razón en donar com a perdedor el Barça abans de que l’àrbitre xiulés el final del partit. I així li vaig dir a la meva dona: Ja està, el Barça eliminat... Amb 3-1 i el temps que queda és impossible fer-ne 3 més... Me vaig equivocar.
Del 4 i dels 5 ni me’n vaig assabentar. Estava assegut davant de l’ordinador quan del pis de dalt me va arribar una gran cridòria. Es notava que alguna cosa important havia passat i com sé que són grans barcelonistes, tot feia pensar que el Barça era el que millor parat n’havia sortit.
Com que estava a l’ordinador, vaig obrir la pàgina d’un diari esportiu i encara sortia el resultat de 5-1. Però ja sé sap que les actualitzacions a Internet no són en temps real i que, per l’aldarull dels del pis de dalt, era fàcil d’endevinar de que, finalment el Barça havia remuntat, com així va ser.
Vaig asseure davant del televisor i llavors sí, a partir d’aquí vaig veure les imatges de les abraçades del tècnic amb els jugadors, vaig seguir amb atenció els comentaris i, finalment vaig veure el resum.
Possiblement hauria dormit igual si el Barça hagués quedat eliminat, però és evident que quan el Barça guanya me’n vaig a dormir una mica més content...
