LA NOSTRA RIBERA 108

GIBRALTAR 16

El PSOE necessita una cal·ligrafia d'entesa

JOAN TAPIA

Periodista

Reeditar la guerra a mort entre Sánchez i Susana portaria el partit a la irrellevància

Han transcorregut quatre mesos de legislatura. El Govern governa en minoria. L’oposició, dividida, mana al Congrés, però el mes de febrer ha sigut un mes de vacances parlamentàries i s’haurà de veure si aconsegueix portar a la realitat alguna iniciativa legislativa.
 

I el mapa polític, tant segons l’enquesta del CIS de gener com la d’EL PERIÓDICO de diumenge, ha canviat poc. El que és greu és que, amb el possible xoc de trens a Catalunya de teló de fons i passats els congressos tranquils de PP i de C’s i el més mogut de Podem, el clima polític no millora. El 74,5% dels enquestats per aquest diari qualifiquen la situació política de dolenta o molt dolenta enfront del 72,8% de fa un any.
 

Ara el que és rellevant són les primàries i el congrés del PSOE. El president de la gestora, Javier Fernández, ha dit una cosa molt assenyada: que l’Estat de benestar és l’escullera de totes les crisis (alleuja la caiguda de l’economia), i el patrimoni dels que no tenen patrimoni. Com mantenir l’Estat del benestar –per a això és clau el creixement de l’economia i per tant dels ingressos fiscals– hauria de ser doncs el punt de partida del debat socialista.
 

El perill és que el congrés no se centri en aquest ambiciós i gens fàcil objectiu, sinó que revisqui l’horrible espectacle de l’octubre passat. Sembla que per a Pedro Sánchez el que és essencial és subratllar l’esquerranisme mentre que la candidata oficialista ni explica cap programa, excepte que li agrada guanyar, ni ha confirmat que es presenti, ni si ho vol compatibilitzar amb la presidència d’Andalusia. Seria trist que el PSOE reedités una guerra de líders emmascarada en acusacions mútues de podemitzar el partit o de «situar-se en terra de ningú». Hi ha un tercer candidat, Patxi López, el més ben valorat en l’enquesta, que fuig de la polarització però que també abunda en tòpics. I una batalla a tres pot acabar amb un secretari general elegit amb menys del 50% dels vots.
 

Si el PSOE no surt del seu bucle, no podrà ser l’eix en un futur Govern progressista (suposant que Podem ho vulgui), ni tampoc defensar polítiques més socials en coexistència amb un Govern del PP, el partit al qual –agradi o no– els espanyols han donat més vots en dues eleccions consecutives.
 

El problema del PSOE no és estar una mica més a l’esquerra o al centre. És una cosa no gaire substancial a la zona euro, en la disciplina de la qual estem i de la qual ningú (ni el grec Alexis Tsipras) proposa sortir.

En canvi, la tasca és reforçar la Unió Europea davant del fantasma del populisme nacionalisme que recorre Europa. El futur no està tant a negociar agònicament amb Irene Montero al sud dels Pirineus, sinó a aconseguir complicitats amb l’alemany Martin Schultz iEmmanuel Macrón (si hi ha seny a França) per inflexionar la política econòmica i pressupostària de Brussel·les.
 

No és temps de batalles entre susanistes i sanchistes, que serien més estúpides que les de prietistes i caballeristes de la Segona República. Ara fa falta escriure amb cal·ligrafia d’entesa.

LES INFANTES DE CONVERGÈNCIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Jordi Montull va avançar la setmana passada que a partir d’aquesta hi hauria diversió.

Dimecres, quan es va tornar a reemprendre el judici Palau de la Música amb les declaracions de Fèlix Millet i Gemma Montull, tot i donar titulars de premsa, no va dir res que qualsevol català no sabés des de feia anys.

Des de que Pasqual Maragall va insinuar al Parlament que Convergència rebia un 3% de l’import de l’obra pública que adjudicaven les administracions governades per aquest partit, els ciutadans de Catalunya ens vàrem adonar que alguna cosa passava. I el que passava era que, efectivament, hi havia muntat tot un entramat que permetia a CDC finançar-se il·legalment a canvi d’adjudicacions públiques. Van anar passant els anys i van anar sortint casos que, d’alguna manera apuntaven cap a CDC, ja que els imputats (o investigats com es diu ara) eren càrrecs de la formació nacionalista.  

Però tal com ha passat al PP, la corrupció els va donant voltes com els voltors sobre algú que s’ha d’acabar morint, però no acaba d’afectar als que, durant anys, han estat al capdavant de la formació.

De fet, els dos acusats que van prestar declaració dimecres no van fer més que confirmar el que el fiscal del cas portava dient des de fa temps i que era de domini públic: Ferrovial pagava a Millet a través del Palau el 4% del cost de l’obra pública i d’aquest 4%, el 2,5 anava a parar a Convergència a través de les seves fundacions, un 1% se’l quedava el propi Millet i el 0,5 restant li donava a Jordi Montull.

També sé coneixia o intuïa, que l’intermediari de CDC era Daniel Osàcar, el tresorer del partit i que Millet va confirmar que, efectivament, era el Daniel que apareixia als apunts comptables... Però cap nom més. No van involucrar cap càrrec més de Convergència...

Durant la segona jornada, Jordi Montull va dir que les comissions van passar del 3% al 4% perquè CDC volia més diners. No sé si es tractava d’avarícia o d’alguna cosa molt més greu. Ahir me van enviar un mem que diu alguna cosa així: Si tots els corruptes portessin una llumeta de colors al cul, el nostre país sé semblaria a las Vegas.

I quina va ser l’estratègia d’Osàcar? Desmentir-ho tot. A sobre no li han hagut de pagar-li prou per a que accepti totes les responsabilitats... Es clar, com han de pagar-li si se’ls hi ha tallat qualsevol font d’ingressos extraordinaris...      

La veritat és que Jordi Montull m’ha decebut. Aquesta no és la diversió que esperava. Entenc que no és el mateix que els ciutadans intuíssim alguna cosa, que algú canti i doni testimoni amb fet provats que, efectivament va ser com se sospitava. Per això avui a totes les portades dels diaris catalans se parla d’aquest fet com si acabés de passar. També la majoria de grups polítics del Parlament van demanar explicacions als hereus de CDC, el PDECat. El President Puigdemont va fer allò que saben fer tan bé els convergents: Tirar pilotes fora, com si el tema no anés amb ells. D’aquestes coses els corruptes en saben molt... Massa!

El Periódico parla de d’escac a CDC i de que el cas Palau apunta cap a Mas. Altres mitjans informatius com TV3 també van en el mateix sentit i creuen que si Mas pretenia ser candidat les properes eleccions, millor que se’n vagi oblidant. De fet, tots els partits excepte PDECat han demanat que comparegui Mas al Parlament per a donar explicacions.

Encara que ho desitgi, el PDECat no podrà desvincular-se de Convergència. Són els seus hereus encara que hagin canviat de nom i hagin fet propòsit d’esmena.

A part d’això, la seva estratègia és tan previsible que fins i tot és ridícula. Molt de criticar a la infanta Cristina, però a l’hora de la veritat tothom la imita.

Al PDECat tots són infantes d’Espanya: Ningú se’n assabentava del que estava passant... Ningú preguntava d’on sortien els diners per als fastos. I és que quan les coses van bé, ningú pregunta, però quan venen mal donades, l’últim tonto que tanqui la porta...