PER A REFLEXIONAR UNA ESTONA

Avui, i sense que serveixi de precedent, us poso dos exemples gràfics sobre el comportament de dos conductors, a la vegada que us donaré les solucions més apropiades per a cada un dels casos.

La primera foto està feta a Tortosa, al carrer la Ràpita del barri de Ferreries. Com veieu una furgoneta ocupa totalment el pas de vianants i tota l'amplada de la vorera, obligant als vianants a baixar a la calçada. La furgoneta en qüestió pertany a l’establiment del costat.

La solució seria o bé col·locar un gual en el cas de que la furgoneta pogués entrar i sortir del magatzem o bé habilitar una zona de càrrega i descàrrega.

La segona foto està feta al carrer Murillo d’Amposta. Con veieu un camionet també ocupa totalment el pas de vianants. Vull pensar que estava descarregant mobles.

La solució passaria per sol·licitar a la policia local que reservessin un espai per a poder fer la seva feina.

En tots dos casos, a l’ocupar el pas de vianants, es dificulta el pas de les persones que van a peu, però sobre tot d’aquelles més febles, com per exemple les que tenen mobilitat reduïda (con les persones grans i discapacitats físics) o les que van amb cotxets de nadons.

Ja sé que de vegades la solució comporta una feinada , però les ciutats serien molt més humanes si tots poséssim una mica de la nostra part.

Reflexioneu-hi una estona... Gràcies. 

Repensar Europa

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Aviat celebrarem els 60 anys del Tractat de Roma, que va crear la Comunitat Econòmica Europea, i els 25 del de Maas­tricht que va crear l’euro. Però l’entusiasme europeista és escàs. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, anuncia que no demanarà un altre mandat. El brexit reflecteix un malestar creixent respecte a les polítiques que provenen de Brussel·les. Els electors, sobretot els dels països més afectats per la crisi, recolzen noves formacions polítiques que proposen solucions radicals i culpen la UE dels seus mals.
  Els conflictes a les nostres fronteres han produït onades d’immigrants a les quals la UE no ha sabut donar una resposta coherent. I amb Trump, Europa està cada vegada més sola. En paraules de Merkel, el seu destí està entre les seves mans. I aquest destí dependrà crucialment del resultat de les pròximes eleccions a França i a Alemanya. Si en els dos països guanyen liders europeistes la UE pot rellançar-se. Si no és així, el projecte es desintegrarà.
  El que ha passat a Alemanya amb Martin Schultz com a nou candidat de l’SPD mostra que la socialdemocràcia, a pesar de tots els seus problemes, no està condemnada a la desaparició ni a la marginalitat. La seva figura, com a expresident del Parlament Europeu, ha comptat molt en una espectacular remuntada de gairebé 10 punts en la intenció de vot. Però les personalitats no ho són tot. Schultz s’ha passat la vida política a Brussel·les i sobre ell no pesa l’herència de Schroeder ni el desgast de l’SPD per la seva coalició amb Merkel. I com que l’economia va millor, el discurs redistributiu socialdemòcrata és més creïble i atractiu.

Schultz també pot evitar que se l’identifiqui amb les polítiques d’austeritat a l’alemanya. En els moments de la màxima impopularitat d’aquelles polítiques l’he presentat a Espanya, com a «alemany, però l’altre alemany». El seu europeisme és més profund que el de Merkel. Amb ell seria més fàcil que Alemanya entengués que l’economia europea necessita unes polítiques fiscals més flexibles i coordinades.
  Però amb qualsevol d’ells el projecte europeu no corre perill. I la convocatòria a Berlín per al 6 de març d’una inèdita reunió a quatre –Alemanya, França, Espanya i Itàlia– mostra la voluntat d’avançar en l’Europa a dues velocitats.
  El problema és França. Es dona per fet que el duel final serà entre Le Pen i Macron. Sobretot després que el líder centrista Bayrou hagi anunciat la seva retirada en suport de Macron. Tot al contrari de Melenchon, el dirigent del partit més semblant al nostre Podem, que s’ha negat a pactar amb el candidat socialista Hamon, repetint la divisió de l’esquerra que acaba donant el poder a la dreta. Hamon ha aconseguit pactar amb una de les fraccions dels verds, però no és suficient. I com que el líder verd-i-roig històric Daniel Cohn-Bendit també recolza Macron, aquest pot comptar amb una part del moviment ecologista que mai abans havia tingut un candidat centrista.
  Però pot ser que tampoc aquests suports siguin suficients. ¿Podria guanyar Le Pen? Fins fa poc la hipòtesi semblava absurda, però avui el desconcert és tan gran que es comença a témer per la reacció d’una part de l’electorat confrontat a una elecció ben diferent de la que va tenir lloc entre Le Pen pare i Chirac. Si l’esquerra no es mobilitza, com a mal menor, en favor de la incògnita que representa Macron, Le Pen pot superar el 40%. I, si guanyés, el projecte europeu simplement s’hauria acabat. I si així fos, canviar l’euro per un franc devaluat amb fuga de capitals, augment dels tipus d’interès i de la inflació seria tremendament perjudicial per a les capes més modestes de la població.

Per evitar el replegament nacionalista Europa urgentment s’ha de repensar al voltant d’una UE en cercles concèntrics. El primer amb els països de l’euro que acceptin noves transferències de sobirania per construir una unió fiscal, social i política. Un segon amb els que no se sentin encara preparats per entrar en aquesta unió política. I el tercer, per als que tan sols desitgin acords de lliure canvi. El primer, però no l’únic, seria el Regne Unit.
  ¿Tot molt complicat? Sens dubte. Però l’actual statu quo és insostenible. O alguns avancen cap a una integració més profunda, o el conjunt es desintegrarà. Però faria falta que la UE apliqués ja polítiques que facin que els seus ciutadans la sentin com a més pròpia i legitima. Com ho han reclamat en polítiques migratòries els manifestants de Barcelona.

VISCA LA DEMOCRÀCIA!

Tres són els partits o formacions polítiques que caminen plegats amb el propòsit de conduir a Catalunya cap a la independència, es a dir, que es pugui acabar constituint en un estat propi separat d’Espanya però unit a Europa: ERC, PDECat (tots dos integren el grup de Junts pel Sí al Parlament català) i la CUP (o les CUP, com a mi m’agrada anomenar-les)

De les tres formacions polítiques només ni ha dues que han estat tradicionalment independentistes (ERC i les CUP), mentre que la tercera formació sembla ser que ho és més per interessos polítics aliens a qualsevol ideologia. Com sé sol dir, és una fugida cap avant per mirar de passar full i escapolir-se del seu fosc passat... Més que fosc, corrupte.  

Tot i voler aparentar cohesió en la unitat d’acció, la veritat és que sovint surten a la llum grans desavinences. Jo ho definiria con un matrimoni de conveniència de tres membres que tant pot arribar a bon port com acabar-se com una picada de fesols, es a dir, malament. Un exemple: Convergència, perdó el PDECat, mai podrà perdonar a les CUP la defenestració d’Arturo, en canvi, com saben que ara per ara són necessaris, per a tenir-los contents, miraran d’acceptar totes les seves peticions.

Però el poder central no està disposat a posar-los-hi fàcil. Miraran de fer descarrilar el tren a cada revolt de la via, cada vegada que es doni l’oportunitat... I cal dir que qualsevol excusa és bona a l’hora d’entorpir el procés.

El darrer entrebanc però, els hi ha donat el Consell de Garanties Estatutàries, un òrgan creat per la pròpia Generalitat i que estudia prèviament la constitucionalitat o no de les lleis catalanes. La setmana passada, aquest Consell va dictaminar que la partida pressupostària que el Govern ha destinat a consultes (qualsevol tipus de consulta) no s’ajuta a la legalitat. Davant d’això, el Govern i les CUP negocien una resposta conjunta per al TC català (que així és com s’anomena popularment el Consell de Garanties Estatutàries)

Quines ganes d’embolicar la troca... (per no dir allò que no sona...) Les resolucions del CGE el que, respecta a les lleis que tramita el Parlament, tenen caràcter vinculant (per a la resta no) També, com el seu nom indica, té que veure amb l’adequació de la norma a l’Estat d’Autonomia, una llei que el tripartit governant hauria de considerar desfasada i superada si el que realment es vol es crear una República Catalana.

-S’ha d’acatar l’Estatut (i per tant la normativa espanyola) o no?

-S’han de desobeir les lleis espanyoles o no?

Si la resposta és que s’han de desobeir tal com diuen les CUP, quan es començarà a fer?

La darrera fase d’aquest procés, necessària per a convocar un referèndum unilateral i declarar la independència de Catalunya, és l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, una llei que, segons ens diu el tripartit, ha de permetre burlar el TC. Aquesta llei que és la més important que es redactarà a Catalunya en tres segles (o més...) sembla que només Junts pel Sí i les CUP tenen dret ajugar. Es a dir, a debatre-la i presentar-hi esmenes. Als altres grups se’ls ha vetat o alguna cosa semblant...  

Per a fer això, el primer que s’havia de fer és modificar el reglament de la Mesa del Parlament que, com té majoria de JxS, no va tenir més problema. Com es diu vulgarment, serà una llei de yo me lo guiso, yo me lo como... Està clar que els grups del C’s, PSC i PP hi votaran en contra, però quantes lleis no aproven els parlaments que no compten amb un ampli consens de les respectives càmeres?

El que es pretén fer és, des del meu punt de vista, una enorme cacicada. Això és democràcia? Tirar pel camí del mig i no permetre participar els grups de l’oposició a l’hora de confeccionar una llei, és democràcia?

VISCA LA DEMOCRÀCIA!!

(Anem apanyats...!)

LA CIUTAT QUE VOLEM 11-03-2017

Aquesta secció canvia de nom des d'avui mateix. 

Un lector me va dir que 'si volem creixer com a municipi, hem de començar a canviar la nostra forma de pensar i deixar de pensar en Amposta com a poble'.

---  

Agulla entre els carrers Escoles i Ronda. 

Foto cedida per un col·laborador. 

Un aparcament amb molt 'd'enginy'.