dimecres, 19 de juliol del 2017
De las víctimas el PP lo aprovecha todo
DAVID TORRES
Todavía recuerdo el oceáno de gente que aquella tarde inundaba la Plaza de Colón, las consignas unánimes, las oleadas de manos blancas alzadas a lo alto. Yo acababa de salir del curro en la librería, regresaba a casa andando, tan despistado como siempre, y ni siquiera sabía a qué venía ese tumulto. De repente una voz me conminó a detenerme y a unirme a aquella masa anónima, varias voces se sumaron al requerimiento, atisbé unas cuantas miradas taladrándome de frente y en ese mismo instante decidí que no iba a formar parte de la coreografía. No porque no compartiera el rechazo a la violencia etarra y el repudio de aquel cobarde asesinato, sino porque me siento incómodo con las coreografías colectivas y con las intimidaciones en bloque. Continué caminando con los brazos pegados al cuerpo, embistiendo tercamente contra la multitud, sordo a los insultos. Años después encontré un aforismo del general Patton que cuadraba al pelo con mi aislamiento: “Cuando todo el mundo piensa igual es que alguien no está pensando”.
Con el tiempo ha quedado claro que aquel día de julio de 1997 fue la bisagra definitiva que le cerró la puerta en la cara a ETA, pero aun así sigo creyendo que hice bien en no detenerme y seguir rumiando mi monólogo interior en solitario. De haber cedido, de haberme unido a aquella manifestación, lo habría hecho por miedo y de lo que se trataba allí precisamente era de plantar cara al miedo. A veces conviene detenerse y reflexionar, otras veces lo más eficaz es no hacer nada. Lo poco que aprendí de mis arduas lecturas de Hegel es que la reflexión y la acción son dos momentos divorciados y que a la segunda siempre debe precederla la primera en caso de que quiera servir para algo. Por eso ha hecho bien Manuela Carmena en negarse primero a asistir al homenaje a Miguel Ángel Blanco y en rectificar después; en esa marcha atrás, como tantas otras veces, la alcaldesa demuestra que ha pensado el asunto al menos dos veces, no como otros políticos, que actúan sin pensarlo ni siquiera una. No digamos ya a la hora de abrir la boca.
Sí, ha hecho bien Carmena en rectificar, porque eso de dividir a las víctimas del terrorismo en nuestras y ajenas es cosa de los líderes del PP, por ejemplo, de Cristina Cifuentes, que se negó a asistir en 2015 a un acto en memoria de las víctimas del 11-M sólo porque lo presidía Pilar Manjón. No acudieron ni ella ni un solo representante del PP, una organización política para la que únicamente cuentan los muertos con pegatina de la ETA, que desprecia a los damnificados del 11-M y que se mofa abiertamente de los familiares de las víctimas del franquismo y de las miles de fosas anónimas que festonean todavía las cunetas.
En fin, podría escribirse un libro entero con las ocasiones en que el PP ha utilizado a las víctimas del terrorismo etarra en beneficio propio, pero no hay más que señalar el momento en que aprovecharon el instituto que lleva el nombre sagrado de Miguel Ángel Blanco para blanquear gastos de campaña vinculados a la trama Gürtel. Sepulcros blanqueados, que decía Jesucristo. Antes de haber llamado miserable a Monedero por recordárselo, les hubiera venido bien pensarlo dos veces. Quizá bastaba con que lo hubieran pensado sólo una.
dimarts, 18 de juliol del 2017
DÍSCOLS PER POR
 |
| De Puigbert a E-notícies. |
Mireu que ha corregut tinta des aquell 11 de setembre de 2012 quan Mas, en veure la multitudinària manifestació de Barcelona, va se’n va adonar que pel bé dels catalans, Catalunya havia de convertir-se en un estat independent.
S’ha dit de tot, s’ha escrit de tot: sobre les noves lleis promulgades pel Parlament, sobre el referèndum, sobre inconstitucionalitats, sobre garanties jurídiques, sobre economia i llibertats, etc., etc. Però de tot, de tot, no! A ningú sé li va ocórrer pensar que si els processaven posaven en risc el seu patrimoni...
Per tant, per a què tanta llei de Transitorietat política que havia de garantir els nostres drets com a poble si queda fora el més elemental: la pela!
I es clar, si té donen a triar entre la independència i la pela, no és estrany que aquell que la posi en risc (la pela) acabi renunciant a ser protagonista en primera persona en allò que respecta al procés independentista.
El conseller Baiget va ser el primer d’expressar els seus dubtes i Puigdemont el va fer fora. Després cessaria a d’altres consellers com la que havia estat portaveu del Govern Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané que van ser immediatament substituïts per Jordi Turull (Presidència i portaveu), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Joaquim Forn (Interior), respectivament.
Si l’any 2015, després de les darreres eleccions autonòmiques (les eleccions de la nostra vida) Mas va dir que el govern que es va formar era el dels millors, ara, després dels canvis soferts m’ensumo que ja no ho deu de ser... Ara, després de la substitució dels díscols, és el govern dels fidels, però també dels fanàtics. D’aquells que sembla que estan disposats a tot per tal de defensar el posicionament sorgit del cap d’una megalòman ambiciós.
Els vells i nous consellers amb Puigdemont i Junqueras al capdavant me recorden a aquells soldats que disposats a donar les seves vides a l’hora de defensar uns ideals. En canvi, els altres, els que han renunciat o les han fet renunciar, se’ls hi podria aplicar aquella frase que diu així: Val més que es digui que per aquí va passar un covard que aquí va morir un valent.
TV3, la televisió oficial del procés, va fer els que solen fer els mitjans de comunicació controlats pel poder dominant i que tantes vegades s’ha criticat: informar parcialment. Tal com diu el crític televisiu Ferran Monegal a la seva columna del Periódico, va informar abans de la presa de posició del nous consellers que no de del cessament (o renuncia pactada) dels vells. A l’article es podia llegir: Dit així, sense mencionar que prèviament altres tres consellers han sigut cessats, podria semblar que el Govern creix, augmenta, en tres conselleries més, cosa que no només és gloriosa, sinó fantàstica. (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/consellers-pla-inclinat-6170977)
L’arribada de Joaquim Forn a Interior (càrrec que pel que sembla s’ha guanyat a base de constància, d'estar sempre al costat del pinyol del partit -CDC i ara PDeCAT- i ser al menys tan independentista com Puigdemont; no sé li coneixen altres aptituds) va fer témer la continuïtat del cap polític dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle (ex PSC) i així va ser. Ahir mateix va renunciar al·legant motius polítics. Batlle va marxar abans de que el fessin fora...
Sempre s’ha dit que la millor manera de veure els toros és des de la barrera. Quans independentistes hi hauria si posessin en risc el seu patrimoni? Segur que molts menys que ara!
I no és que estigui d’acord amb que això passi. És simplement una prova més de la força de l’Estat central. Una força que sovint és menystinguda, però que està aquí i que es pot usar quan el govern d’Espanya ho consideri necessari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)