Si heu visitat alguna vegada el Racó dels Artesans, la Fira de les Fibres Vegetals que s’organitza anualment al Mas de Barberans des de fa 15 anys, segurament us en heu adonat de les possibilitats que té la llata, que no és un altra cosa que les tires de les fulles del margalló secades al sol i trenades.
Tradicionalment els objectes més comuns fets amb llata són els cabassos i les sàries (alforges), encara que jo també recordo, ventadors, romanes i senalles (que són uns cabassos molt menuts)
No cal ser cap expert per adonar-se’n de que el que avui se considera artesania, en un altre temps va ser una indústria de subsistència adaptada al lloc, es a dir, es duia a terme allà on hi havia menys recursos i també la matèria primera necessària.
Els pobles del Port (així el vaig conèixer i així m’agrada anomenar-lo): Mas de Barberans, Alfara de Carles, els Reguers (que és pedania de Tortosa)), són on tradicionalment més s’ha treballat la llata. Fins i tot hi ha una dita que diu: Als Reguers, cabassos i paners...
A la Galera, el meu poble, com imagino que passava a d’altres pobles com Santa Bàrbara i Godall, hi baixaven els masovers que, en aquest cas és el gentilici dels habitants del Mas de Barberans, a vendre o bescanviar els seus articles. Normalment eren cabassos que els pagesos empraven per a posar-hi les olives que plegaven des de ben entrada la tardor fins el començament de la primavera (hi havia campanya que durava 6 mesos) Tot i que també n’hi havia de mida més gran per a les garrofes i més menuts per als xiquets, ja que tota la família ajudava en les tasques del camp.
Tal com explicava, els cabassos i d’altres productes que podien baixar amb el carro se venien, però també es podien bescanviar per garrofes, un aliment bàsic per als animals de tir tant necessaris en aquella època.
Als pobles de la plana (topogràficament el Pla de la Galera) les sàries tenien poc ús. Era als pobles de muntanya com el propi Mas de Barberans o Godall, que per l’orografia del terreny, s’usaven molt més, ja que sovint s’havia de passar per senderes o camins molt estrets per on els carros no podien passar.
De tots els masovers que baixaven vendre cabassos a la Galera, el més popular era Julio, un jove una mica curt de gambals. Demanava 1 pesseta amb 50 cèntims per cabàs, però com que a molta gents els hi feia compassió, li volien donar 2 pessetes. Però Julio s’hi negava.
-Ma mare m’ha dit que 1,50...
Per no haver de tornar al Mas a dormir, Julio pernoctava a una cova que hi havia al barranc de la Galera, una mica més amunt del Calvari. Els galerencs van acabar per batejar-la com la cova de Julio.
De menut, mentre jugàvem pel barranc, per les immediacions del Caragol, hi havia anat alguna vegada. Era una cova de dimensions reduïdes on havies de caminar semiacotxat. El sostre estava ennegrit per la fum del foc que hi solia fer Julio per a no passar fred les nits més gelades.
Tot i que no ho puc assegurar, crec que la cova de Julio va desaparèixer amb la construcció del pont de la variant de la carretera TP-3311 que és la que va de Santa Bàrbara a la Sénia i que abans passava pel centre de la Galera.
