Que barata que surt la mentida política en aquest país. Al Regne Unit, un ministre dimiteix per haver fingit que el cotxe familiar el conduïa la seva dona en comptes d’ell al ser caçat per un radar quan circulava amb excés de velocitat. No només dimiteix, a més acaba anant a la presó. A Alemanya, una membre del Govern cessa al descobrir-se que havia plagiat la seva tesi doctoral. No només plega, també és desposseïda del seu títol de doctora universitària.
Aquí, les coses no van així. A l’Europa meridional, de matriu cultural catòlica, no es penalitza políticament ni socialment la mentida com als països del centre i el nord del continent, d’arrel protestant.
No és un defecte exclusiu dels polítics tramposos que es fan el desentès a pesar dels escàndols de corrupció que els cobreixen de fang. En el fons, si aconsegueixen seguir aferrats al càrrec tot i que les seves falsedats hagin quedat al descobert és perquè la societat ho tolera.
En aquest país, els cessaments polítics derivats d’un engany són una excepcional excepció. Precisament, hi ha un precedent en la direcció política dels Mossos d’Esquadra. Manel Prat va haver de dimitir com a director general de la policia catalana després d’haver negat per activa i per passiva que cap dels seus agents hagués deixat bòrnia de manera totalment gratuïta la ciutadana Ester Quintana. Prat es va resistir força a deixar el càrrec: abans va caldre que un grup de mossos matessin a cops al carrer un altre ciutadà, Juan Andrés Benítez. És a dir, que en dreta llei segurament tampoc va ser rellevat per haver mentit, sinó per l’acumulació d’escàndols policials sota el seu mandat i per la falta de sintonia política amb el conseller d’Interior del moment.
Tres anys després del cessament de Prat, els Mossos, tot i haver realitzat una brillant i celebrada gestió informativa de l’atemptat gihadista de la Rambla, han tornat a mentir a la ciutadania. Per ser rigorosos, no només els Mossos, per boca del seu major, Josep Lluís Trapero, han enganyat l’opinió pública al negar que haguessin rebut cap avís de la CIA sobre la possibilitat que terroristes islamistes estiguessin preparant aquest estiu un atemptat a la Rambla de Barcelona. Abans que Trapero, havien fet el mateix el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu conseller d’Interior, Joaquim Forn. La cadena de comandament al complet faltant a la veritat. Forn i Trapero no es van conformar amb això. El primer, a més, va acusar els periodistes d’«embrutar la feina dels Mossos» i el segon els va culpar literalment de «tirar merda» sobre la policia catalana. Edificant, realment edificant, institucionalment edificant.
Ara, amb la nota de la CIA sobre la taula, el Govern català i la seva policia han d’explicar per què han mentit reiteradament sobre la informació d’EL PERIÓDICO. Per què han denigrat la feina dels periodistes. Però, sobre totes les coses, el Govern català i la seva policia han d’aclarir a la societat quines mesures de protecció de la població van adoptar després de tenir coneixement de l’amenaça.
