Com sabeu, Barcelona s’ha quedat sense l’Agència
Europea del Medicament, una petita joia si ens atenem a les opinions que s’han
donat sobre aquest ens.
De fet, Barcelona no va arribar ni a la final,
ja que va ser eliminada en primera ronda com si de de la Champions League se tractés. I a partir d’aquí els retrets mutus
entre el Govern d’Espanya i els polítics catalans que fins fa poc controlaven el
de Catalunya han pres el protagonisme informatiu.
En aquest cas, la gran pregunta és:
-Qui va ‘matar’ que l’Agència Europea del Medicament
vingués a Barcelona?
I des de la meva manera de veure i entendre
les coses, de resposta només n’hi ha una:
-Entre tots la van matar i ella sola es va morir...
Si escoltem els membres del Govern d’Espanya,
com per exemple a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, la culpa és de l’independentisme
català. En canvi si escoltem els polítics catalans, segons Puigdemont, la culpa
va ser la violència de la policia espanyola l’1-O i si qui opina és Antoni
Comín, el darrer Conseller de Salut, és per culpa de la corrupció espanyola. Tendim
més en veure la palla al l’ull aliè que no la biga en el nostre propi.
Parlant de Puigdemont, no crec que la seva
actitud durant l’estada a Brussel·les hagi afavorit per a res la candidatura de
Barcelona. Recordeu que fa uns dies va atacar dura i obertament la Unió
Europea.
Segurament tots diuen la veritat, però la seva
pròpia veritat. Ningú fa autocrítica i assumeix la seva responsabilitat. Quina pena!
El fet de l’existència de corrupció a Espanya és públic i notori. Però no ho és menys la corrupció a Catalunya. Deixant de banda casos
com el 3% o Palau de la Música, en
centraré amb els casos de corrupció a la sanitat pública. ¿O és que ningú se’n
recorda de casos com el de Innova, que va arribar a esquitxar fins i tot
Amposta? ¿O els que va denunciar la revista Cafè amb llet que dirigien Albano
Dante Fachin i Marta Sibina, com per exemple les irregularitats de la
Corporació Salut Maresme i la Selva, extensible a tot el sistema sanitari
català?
També s’ha posat en dubte la manera d’escollir
la seu, més pròpia del Festival d’Eurovisió que no d’una cosa tan seriosa com la
d’un ens europeu que aporta grans beneficis econòmics, a part de prestigi
internacional. Itàlia per exemple, que presentava Milà com a candidata, va ser
el país més bel·ligerant a l’hora d’apuntar directament amb el dit cap a l’independentisme
català com a causa d’inestabilitat política per a desprestigiar la candidatura
de Barcelona. Més que presentar el mèrits propis semblava que presentaven demèrits dels seus rivals.
Amb el descart de Barcelona s’ha posat en
evidència un mal del que ja es ve patint des de fa temps: la marca Barcelona perd força. Barcelona se va guanyar un nom al món després
de l’èxit dels Jocs Olímpics del ’92. Parlar de Barcelona era parlar de
Catalunya, potser més. Ara en canvi està perdent pistonada en tots els
terrenys: financer, comercial, turístic...
 |
| De Napi a Diari de Tarragona. |
