diumenge, 17 de desembre del 2017
¿Per què Pasqual Maragall?
GERARDO PISARELLO
L'expresident va encarnar com pocs el millor del catalanisme no nacionalista: transversal, popular i progressista
El 2 de desembre passat es van complir 35 anys de la presa de possessió de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona. Alguna gent es pregunta per què aquells que no venim del maragallisme i tenim el privilegi d’estar al capdavant del govern de la ciutat evoquem la seva figura. Hi ha respostes que ens resulten òbvies. La primera, perquè Maragall ha estat segurament el millor alcalde que la ciutat ha tingut des de la Transició. La segona, perquè més enllà de les discrepàncies, moltes de les seves idees, de les seves intuïcions, i dels impulsos que el movien, ens interpel·len encara avui. I no només això: resulten essencials per pensar la Catalunya, l’Espanya i l’Europa del present i del futur.
Un dels trets que més captiva de Maragall és la seva independència de pensament, el seu antidogmatisme. Venia d’una família en la qual convivien el liberalisme obert del seu avi Joan amb l’institucionalisme republicà de la seva mare. Aquest tarannà el va acompanyar sempre. A diferència del que ha estat freqüent en la tradició nacionalista conservadora, mai es va pensar a si mateix com l’encarnació de les essències de la pàtria ni com un líder messiànic. Va ser un alcalde i un president de la Generalitat republicà. És més: el seu socialisme heterodox, conreat al Front Obrer de Catalunya (FOC) i travessat per elements liberals i llibertaris, resulta fascinant, encara que hom pugui no compartir algunes de les seves concrecions.
Anticipat als reptes del futur
Recentment se l’ha comparat amb Franklin D. Roosevelt, un dels presidents més progressistes dels Estats Units. El símil no és desencertat. Igual que l’artífex del New Deal, Maragall va demostrar una capacitat extraordinària per anticipar-se als grans reptes de futur, per transmetre entusiasme i, sobretot, per aglutinar gent molt diversa al voltant de gran projectes de transformació social i urbana.
Sabia que les idees no sobreviuen sense organització. Però sempre va combatre les inèrcies burocràtiques de partit. Començant pel propi. No per casualitat, va impulsar iniciatives com Ciutadans pel Canvi o es va interessar per la irrupció de Podem, i va aparèixer per sorpresa en el primer acte d’aquesta formació a la Vall d’Hebron.
Un conegut urbanista deia que qui no estima la seva ciutat no té dret a governar-la. Maragall sempre va estimar Barcelona i les ciutats en general. Pensava que eren l’esperança de la humanitat. «El meu patriotisme –va deixar escrit– és el que neix del barri endreçat, de l’escola lluminosa, de la sanitat pròspera».
Aquest patriotisme de les millores concretes el va portar, ja als anys 80 del segle passat, a defensar un projecte encara avui inacabat: dignificar socialment i econòmicament les perifèries, i construir, amb respecte i sense prepotència, la ciutat metropolitana.
Maragall fou un municipalista convençut. No només com a alcalde. En arribar a la Generalitat, el primer que va fer va ser impulsar una llei de barris. Una autèntica iniciativa antiguetos que el govern d’Artur Mas va desmantellar sense contemplacions el 2011. El pujolisme, en realitat, sempre va veure les ciutats com una amenaça. Maragall, no. En la línia de Gabriel Alomar o del mateix Pi i Margall, va proposar pensar Catalunya com una xarxa de ciutats, i fer del municipalisme un element de democratització i modernització d’Espanya i d’Europa. Tot el contrari del que està passant avui.
És difícil aventurar què hauria opinat sobre els grans temes de l’actualitat. Llegint el que va escriure i va dir, sabem que, igual que el president Companys, veia en el federalisme una via per connectar de manera respectuosa les diverses nacions i gents d’Espanya. Per això, i perquè va ser un crític dur d’Aznar, costa imaginar-lo al costat de Xavier García Albiol o inhibint-se davant l’empresonament de membres del Govern i de la societat civil catalana. De la mateixa manera, també es fa difícil imaginar Maragall entonant mantres reaccionaris i simplistes com «Espanya ens roba», «Espanya és irreformable» o «com pitjor, millor».
Una mirada transgressora
I és que Pasqual Maragall va encarnar, com pocs, el millor del catalanisme no nacionalista: transversal, popular, progressista, i disposat a construir aliances per transformar Espanya i Europa en un sentit més plural, més social i més democràtic. Es va enfrontar a grans obstacles i va cometre errors. Però, si avui podem anar més enllà, també és gràcies a aquesta mirada transgressora, oberta al món, i profundament enamorada de Barcelona i de la seva gent.
L'expresident va encarnar com pocs el millor del catalanisme no nacionalista: transversal, popular i progressista
Un dels trets que més captiva de Maragall és la seva independència de pensament, el seu antidogmatisme. Venia d’una família en la qual convivien el liberalisme obert del seu avi Joan amb l’institucionalisme republicà de la seva mare. Aquest tarannà el va acompanyar sempre. A diferència del que ha estat freqüent en la tradició nacionalista conservadora, mai es va pensar a si mateix com l’encarnació de les essències de la pàtria ni com un líder messiànic. Va ser un alcalde i un president de la Generalitat republicà. És més: el seu socialisme heterodox, conreat al Front Obrer de Catalunya (FOC) i travessat per elements liberals i llibertaris, resulta fascinant, encara que hom pugui no compartir algunes de les seves concrecions.
Anticipat als reptes del futur
Recentment se l’ha comparat amb Franklin D. Roosevelt, un dels presidents més progressistes dels Estats Units. El símil no és desencertat. Igual que l’artífex del New Deal, Maragall va demostrar una capacitat extraordinària per anticipar-se als grans reptes de futur, per transmetre entusiasme i, sobretot, per aglutinar gent molt diversa al voltant de gran projectes de transformació social i urbana.
Sabia que les idees no sobreviuen sense organització. Però sempre va combatre les inèrcies burocràtiques de partit. Començant pel propi. No per casualitat, va impulsar iniciatives com Ciutadans pel Canvi o es va interessar per la irrupció de Podem, i va aparèixer per sorpresa en el primer acte d’aquesta formació a la Vall d’Hebron.
Un conegut urbanista deia que qui no estima la seva ciutat no té dret a governar-la. Maragall sempre va estimar Barcelona i les ciutats en general. Pensava que eren l’esperança de la humanitat. «El meu patriotisme –va deixar escrit– és el que neix del barri endreçat, de l’escola lluminosa, de la sanitat pròspera».
Aquest patriotisme de les millores concretes el va portar, ja als anys 80 del segle passat, a defensar un projecte encara avui inacabat: dignificar socialment i econòmicament les perifèries, i construir, amb respecte i sense prepotència, la ciutat metropolitana.
Maragall fou un municipalista convençut. No només com a alcalde. En arribar a la Generalitat, el primer que va fer va ser impulsar una llei de barris. Una autèntica iniciativa antiguetos que el govern d’Artur Mas va desmantellar sense contemplacions el 2011. El pujolisme, en realitat, sempre va veure les ciutats com una amenaça. Maragall, no. En la línia de Gabriel Alomar o del mateix Pi i Margall, va proposar pensar Catalunya com una xarxa de ciutats, i fer del municipalisme un element de democratització i modernització d’Espanya i d’Europa. Tot el contrari del que està passant avui.
És difícil aventurar què hauria opinat sobre els grans temes de l’actualitat. Llegint el que va escriure i va dir, sabem que, igual que el president Companys, veia en el federalisme una via per connectar de manera respectuosa les diverses nacions i gents d’Espanya. Per això, i perquè va ser un crític dur d’Aznar, costa imaginar-lo al costat de Xavier García Albiol o inhibint-se davant l’empresonament de membres del Govern i de la societat civil catalana. De la mateixa manera, també es fa difícil imaginar Maragall entonant mantres reaccionaris i simplistes com «Espanya ens roba», «Espanya és irreformable» o «com pitjor, millor».
Una mirada transgressora
I és que Pasqual Maragall va encarnar, com pocs, el millor del catalanisme no nacionalista: transversal, popular, progressista, i disposat a construir aliances per transformar Espanya i Europa en un sentit més plural, més social i més democràtic. Es va enfrontar a grans obstacles i va cometre errors. Però, si avui podem anar més enllà, també és gràcies a aquesta mirada transgressora, oberta al món, i profundament enamorada de Barcelona i de la seva gent.
PAISATGE DE TARDOR VORA L'EBRE
Coneixeu el lloc?
Jesús i Maria o Deltebre si ho preferiu.
Al mig del riu sé pot veure l'illa de Gràcia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)