XAVIER BRU DE SALA
El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat
Hi ha dos personatges clau en la victòria independentista. Un heroi, ocult. I un antiheroi, també ocult. L'heroi es diu Albano Dante Fachín, que ha arrossegat gran part del vot dels comuns cap a l'independentisme. L'antiheroi és el jutge Pablo Llarena, de qui es pot assegurar que és un mal analista polític: sense empresonats ni exiliats, l'independentisme hauria perdut.
Si el bloc victoriós tingués en compte el factor Fachín i el factor Llarena, substituiria les ínfules per la humilitat. És d’una manera generosa, si no miop, que la premsa internacional qualifica els comuns de neutrals. Els vots que han perdut Iglesias i Colau han passat a l’independentisme, tot i que potser no s’hi quedaran. Els que queden no ho són gens, i si ho fossin una mica haurien de dissimular, ja que el seu graner de vots està okupat per Ciutadans.
La baixada de la CUP
Per completar les línies mestres que aconsellen a l’independentisme no treure gens de pit, convé fixar-se en la davallada de la CUP. El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat. En aquest sentit, el to eufòric i agressiu del president Puigdemont des de Brussel·les està fora de lloc. Si dividim els defensors de la república entre retòrics i decidits, només els de Brussel·les i la CUP estarien al bàndol dels impacients. Puigdemont s’ha reafirmat com a líder de l’independentisme gràcies a una llista que és una OPA al seu partit i una redundància d’Esquerra, però amb el gran símbol presidencial al capdavant. Ara, la majoria no tindrà més remei que votar-lo una altra vegada, però faria santament de no tornar i abstenir-se de prendre possessió. De cap manera, si no té garanties de no ser detingut, que no les tindrà.
El famós minotaure de Vicens Vives s’ha convertit en bou per obra i màgia de les urnes catalanes. Curiosa estampa hispànica: un bou amb les banderilles de l’estelada clavades al llom que encara va de miura. La humiliació l’enfurisma i el torna més agressiu, molt menys procliu a la negociació i d’entrada més perillós. L’independentisme ha posat una altra pica a Flandes però està molt lluny de guanyar.
Perdrà sens dubte si cau en l’error d’inflar-se com la granota de la faula, que anava agafant més i més aire per ser més gran que el bou fins que va explotar. En comptes de l’envaniment fatu i triomfalista de la granota, l’independentisme ha d’imitar la formiga de La Fontaine, que omple el graner subterrani treballant sense descans i amb discreció durant el bon temps, convençuda que quan baixi la tensió, i per tant la participació, arrasarà a les urnes. Formiga, formigueta, no granota inflada ni cigala que canta encantada d’haver-se conegut. Si pretén que Europa obligui Espanya a negociar, és a dir, a substituir el bastó per la pastanaga com fan totes les potències intel·ligents, el de la formiga és el camí.
Probablement, Junqueras està més ben predisposat a entendre-ho que Puigdemont. La victòria independentista de l’1-O va resultar pírrica per imperícia del president i el seu sanedrí. La del 21-D també pot ser-ho si els represaliats s’entesten a exercir el poder en comptes d’assumir la nova condició de símbols. Segons les llistes de diputats al Parlament, JuntsxCat i Esquerra són com dues gotes d’aigua, més idèntiques encara, si els presos, els exiliats i els imputats renuncien a la seva acta de diputat. Fins i tot en aquest cas, i passada l’etapa de restitució honorífica de Puigdemont a la presidència, l’independentisme haurà de comptar amb una majoria moderada, i per tant insuficient, de 66 diputats com a màxim, suposant que 66 no sigui massa suposar.
Un nou pacte amb la CUP exigiria insuflar aire republicà a la granota. La minoria efectiva de govern serà doncs molt justa. Això exigirà acords diversos, brodat fi, sempre des d’una esquerra benpensant, sense posar mai en dubte el retorn a l’ordre i amb les restes de Convergència no en un centre de reciclatge, sinó a la sitja dels residus nuclears.
La retòrica, al camp de la retòrica. Les decisions, al de la realitat. Si l’independentisme paeix aquesta victòria amb un sinònim d’intel·ligència que es diu humilitat, els problemes de Rajoy i de l’estat major de l’Estat s’agreujaran. Albert Rivera pot exercir el paper de líder de l’oposició i nou salvador d’Espanya, i això l’aproximaria a Pedro Sánchez, ni que fos per prendre-li la cartera reformista. El seny, ni que sigui català o europeu, aconsella a Espanya llimar-se les astes, assumir-se com a bou i començar a llaurar el camp de les pastanagues.
El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat
Hi ha dos personatges clau en la victòria independentista. Un heroi, ocult. I un antiheroi, també ocult. L'heroi es diu Albano Dante Fachín, que ha arrossegat gran part del vot dels comuns cap a l'independentisme. L'antiheroi és el jutge Pablo Llarena, de qui es pot assegurar que és un mal analista polític: sense empresonats ni exiliats, l'independentisme hauria perdut.
Si el bloc victoriós tingués en compte el factor Fachín i el factor Llarena, substituiria les ínfules per la humilitat. És d’una manera generosa, si no miop, que la premsa internacional qualifica els comuns de neutrals. Els vots que han perdut Iglesias i Colau han passat a l’independentisme, tot i que potser no s’hi quedaran. Els que queden no ho són gens, i si ho fossin una mica haurien de dissimular, ja que el seu graner de vots està okupat per Ciutadans.
La baixada de la CUP
Per completar les línies mestres que aconsellen a l’independentisme no treure gens de pit, convé fixar-se en la davallada de la CUP. El missatge central de la majoria independentista és de moderació. No és de mobilització sinó de fermesa amb estabilitat. En aquest sentit, el to eufòric i agressiu del president Puigdemont des de Brussel·les està fora de lloc. Si dividim els defensors de la república entre retòrics i decidits, només els de Brussel·les i la CUP estarien al bàndol dels impacients. Puigdemont s’ha reafirmat com a líder de l’independentisme gràcies a una llista que és una OPA al seu partit i una redundància d’Esquerra, però amb el gran símbol presidencial al capdavant. Ara, la majoria no tindrà més remei que votar-lo una altra vegada, però faria santament de no tornar i abstenir-se de prendre possessió. De cap manera, si no té garanties de no ser detingut, que no les tindrà.
El famós minotaure de Vicens Vives s’ha convertit en bou per obra i màgia de les urnes catalanes. Curiosa estampa hispànica: un bou amb les banderilles de l’estelada clavades al llom que encara va de miura. La humiliació l’enfurisma i el torna més agressiu, molt menys procliu a la negociació i d’entrada més perillós. L’independentisme ha posat una altra pica a Flandes però està molt lluny de guanyar.
Perdrà sens dubte si cau en l’error d’inflar-se com la granota de la faula, que anava agafant més i més aire per ser més gran que el bou fins que va explotar. En comptes de l’envaniment fatu i triomfalista de la granota, l’independentisme ha d’imitar la formiga de La Fontaine, que omple el graner subterrani treballant sense descans i amb discreció durant el bon temps, convençuda que quan baixi la tensió, i per tant la participació, arrasarà a les urnes. Formiga, formigueta, no granota inflada ni cigala que canta encantada d’haver-se conegut. Si pretén que Europa obligui Espanya a negociar, és a dir, a substituir el bastó per la pastanaga com fan totes les potències intel·ligents, el de la formiga és el camí.
Probablement, Junqueras està més ben predisposat a entendre-ho que Puigdemont. La victòria independentista de l’1-O va resultar pírrica per imperícia del president i el seu sanedrí. La del 21-D també pot ser-ho si els represaliats s’entesten a exercir el poder en comptes d’assumir la nova condició de símbols. Segons les llistes de diputats al Parlament, JuntsxCat i Esquerra són com dues gotes d’aigua, més idèntiques encara, si els presos, els exiliats i els imputats renuncien a la seva acta de diputat. Fins i tot en aquest cas, i passada l’etapa de restitució honorífica de Puigdemont a la presidència, l’independentisme haurà de comptar amb una majoria moderada, i per tant insuficient, de 66 diputats com a màxim, suposant que 66 no sigui massa suposar.
Un nou pacte amb la CUP exigiria insuflar aire republicà a la granota. La minoria efectiva de govern serà doncs molt justa. Això exigirà acords diversos, brodat fi, sempre des d’una esquerra benpensant, sense posar mai en dubte el retorn a l’ordre i amb les restes de Convergència no en un centre de reciclatge, sinó a la sitja dels residus nuclears.
La retòrica, al camp de la retòrica. Les decisions, al de la realitat. Si l’independentisme paeix aquesta victòria amb un sinònim d’intel·ligència que es diu humilitat, els problemes de Rajoy i de l’estat major de l’Estat s’agreujaran. Albert Rivera pot exercir el paper de líder de l’oposició i nou salvador d’Espanya, i això l’aproximaria a Pedro Sánchez, ni que fos per prendre-li la cartera reformista. El seny, ni que sigui català o europeu, aconsella a Espanya llimar-se les astes, assumir-se com a bou i començar a llaurar el camp de les pastanagues.
