dimecres, 27 de desembre del 2017
Mandat democràtic
JOAN CAÑETE BAYLE
Cada partit, cada bloc, llegeix la part del resultat que li interessa i es creu legitimat per al que li convé
És freqüent que es demani la lluna en un cove. Per exemple: un rei d’Espanya és un rei d’Espanya, i pretendre que en les seves intervencions públiques es decanti de l’estret camí en què s’ha de moure (per llei, per sentit comú, per sentit d’Estat) un monarca és, per si mateix, o un acte d’ignorància o un acte de mala llet que únicament busca una mena de profecia autocomplerta: «¿Veus? No s’ha mogut ni una mica de la seva posició. Segueix allà, enrocat en el seu orgull i la seva satisfacció». ¿I què esperaven? ¿Que el Rei s’emboliqués en la bandera republicana?
Això sí, en els límits del camí per on pot transitar, el Monarca escull a quin ritme i amb quin esperit. Comparada amb el discurs institucional de l’octubre passat sobre la crisi catalana, la (curta) referència a Catalunya en el missatge de Nadal va ser generalista i breu en adjectius, allunyada de la contundència d’aquell missatge de tardor que va caure tan malament entre molts catalans i tan bé entre molts espanyols. En els límits que li marca el seu propi camí, va ser el més semblant a un wait and see.
Eufemismes
«Fa uns dies, els ciutadans de Catalunya han votat els seus representants al Parlament, que ara han d’afrontar els problemes que afecten tots els catalans, respectant la pluralitat i pensant amb responsabilitat en el bé comú de tothom», va dir el Rei. En termes processistes, això es diu «llegir el resultat» i «escoltar el mandat democràtic». Són eufemismes, és clar, cadascú (cada partit, cada bloc) llegeix la part del resultat que li interessa i se sent legitimat pel mandat democràtic que li convé.
Però això no significa que no hi hagi algunes certeses. La més evident, que ni la independència ni l’statu quo tenen l’indiscutible suport majoritari dels catalans. Els independentistes tenen un obstacle insalvable: ni la repressió ni la presó ni el 155 converteixen en un mandat democràtic del «poble català» prop de 2.100.000 vots sobre un cens de 5.322.269. És un legítim mandat per governar gràcies al joc parlamentari i la llei electoral, però no per a la independència, ja que ni tan sols supera el 50%.
Paradoxa esplendorosa
Els defensors de l’statu quo (o de recentralitzar-lo encara més, o de reformar-lo una mica, que gairebé no es noti) tenen un altre problema: els seus vots (tant és la suma, Ciutadans + PP; Ciutadans + PP + PSC) tampoc són un mandat democràtic majoritari del poble català, com volen que ho sigui si tenen menys vots que els independentistes. I així la complexitat catalana arriba a la seva paradoxa més esplendorosa: en la suma de debilitats de dos blocs forts però no prou per ostentar un mandat democràtic majoritari, és en els punts mitjans que han sigut molt castigats a les urnes on radica l’única sortida possible a (un relatiu) curt termini. A llarg termini, n’hi ha una altra: que un dels dos blocs creixi i es cruspeixi l’altre, amb el que això comporta. És el que té ser una societat profundament dividida.
Demanar la lluna en un cove
Que cadascú (no només els polítics, els ciutadans també) esculli quin tipus de sortida prefereix: vèncer o conviure. Mentrestant, felicitats a tots els que han treballat tan durament per aconseguir la divisió de Catalunya en dos. Han triomfat. Sol·licitar a hiperventilats i immobilistes, als que tenen pressa i als que només volen anar cap enrere, que «pensin amb responsabilitat en el bé comú de tothom» també és, al seu nivell, demanar la lluna en un cove.
Cada partit, cada bloc, llegeix la part del resultat que li interessa i es creu legitimat per al que li convé
És freqüent que es demani la lluna en un cove. Per exemple: un rei d’Espanya és un rei d’Espanya, i pretendre que en les seves intervencions públiques es decanti de l’estret camí en què s’ha de moure (per llei, per sentit comú, per sentit d’Estat) un monarca és, per si mateix, o un acte d’ignorància o un acte de mala llet que únicament busca una mena de profecia autocomplerta: «¿Veus? No s’ha mogut ni una mica de la seva posició. Segueix allà, enrocat en el seu orgull i la seva satisfacció». ¿I què esperaven? ¿Que el Rei s’emboliqués en la bandera republicana?
Això sí, en els límits del camí per on pot transitar, el Monarca escull a quin ritme i amb quin esperit. Comparada amb el discurs institucional de l’octubre passat sobre la crisi catalana, la (curta) referència a Catalunya en el missatge de Nadal va ser generalista i breu en adjectius, allunyada de la contundència d’aquell missatge de tardor que va caure tan malament entre molts catalans i tan bé entre molts espanyols. En els límits que li marca el seu propi camí, va ser el més semblant a un wait and see.
Eufemismes
«Fa uns dies, els ciutadans de Catalunya han votat els seus representants al Parlament, que ara han d’afrontar els problemes que afecten tots els catalans, respectant la pluralitat i pensant amb responsabilitat en el bé comú de tothom», va dir el Rei. En termes processistes, això es diu «llegir el resultat» i «escoltar el mandat democràtic». Són eufemismes, és clar, cadascú (cada partit, cada bloc) llegeix la part del resultat que li interessa i se sent legitimat pel mandat democràtic que li convé.
Però això no significa que no hi hagi algunes certeses. La més evident, que ni la independència ni l’statu quo tenen l’indiscutible suport majoritari dels catalans. Els independentistes tenen un obstacle insalvable: ni la repressió ni la presó ni el 155 converteixen en un mandat democràtic del «poble català» prop de 2.100.000 vots sobre un cens de 5.322.269. És un legítim mandat per governar gràcies al joc parlamentari i la llei electoral, però no per a la independència, ja que ni tan sols supera el 50%.
Paradoxa esplendorosa
Els defensors de l’statu quo (o de recentralitzar-lo encara més, o de reformar-lo una mica, que gairebé no es noti) tenen un altre problema: els seus vots (tant és la suma, Ciutadans + PP; Ciutadans + PP + PSC) tampoc són un mandat democràtic majoritari del poble català, com volen que ho sigui si tenen menys vots que els independentistes. I així la complexitat catalana arriba a la seva paradoxa més esplendorosa: en la suma de debilitats de dos blocs forts però no prou per ostentar un mandat democràtic majoritari, és en els punts mitjans que han sigut molt castigats a les urnes on radica l’única sortida possible a (un relatiu) curt termini. A llarg termini, n’hi ha una altra: que un dels dos blocs creixi i es cruspeixi l’altre, amb el que això comporta. És el que té ser una societat profundament dividida.
Demanar la lluna en un cove
Que cadascú (no només els polítics, els ciutadans també) esculli quin tipus de sortida prefereix: vèncer o conviure. Mentrestant, felicitats a tots els que han treballat tan durament per aconseguir la divisió de Catalunya en dos. Han triomfat. Sol·licitar a hiperventilats i immobilistes, als que tenen pressa i als que només volen anar cap enrere, que «pensin amb responsabilitat en el bé comú de tothom» també és, al seu nivell, demanar la lluna en un cove.
dimarts, 26 de desembre del 2017
DIR-LA O NO DIR-LA
 |
| Foto: Aguaita. |
Segons José Luis Ávalos, Secretari General del
PSPV-PSOE i diputat al Congrés, ha dit recentment: l’indult proposat per Iceta va generar desconfiança en el sector no
independentista.
Som un país on no ens agrada gens acceptar les
culpes. Aquí la culpa sempre és dels altres o la donem a qualsevol cosa, per
insignificant que pugui ser.
El PSC va perdre les eleccions del dia 21 (perquè
les va perdre, crec que això ho tenim tots clar) per molts d’altres factor que
res tenen que veure en una sortida més o més afortunada del seu líder. A part d’això,
quan dels del PSOE se’l va advertir, ràpidament va rectificar iva matisar les
seves paraules.
Jo no era candidat. Simplement sóc, de moment,
un militant de base que opino diàriament (o quasi bé) sobre política. Potser de
vegades l’encerti i d’altres tal vegada no. Unes setmanes abans (no recordo si
ja s’estava en campanya o encara no) també ho vaig dir.
I és que, amics meus, per moltes voltes que sé
li donin, la situació dels presos, dels encausats i dels futurs encausats
(perquè encara n’hi haurà més) només pot acabar amb un indult generalitzat (tot
i que s’haurà de veure cas per cas, de forma individualitzada)
Igual com el procés independentista havia d’acabar
com ha acabat per pura lògica, ja que l’Estat espanyol mai permetrà una
declaració unilateral d’independència, ni tan sols un referèndum secessionista,
la situació del presos està abocada a que acabi amb un indult. No li veig cap
altra sortida. Una altra cosa és que sigui prudent dir-ho o no dir-ho en
campanya electoral. Tampoc no trobo que sigui prudent dir el que ha dit Ávalos
si no és que és el principi per a fer caure a Iceta del seu pedestal de vidre.
Com he dit al començament, la derrota
socialista (no complir amb les expectatives marcades ja és de per si una
derrota) sigui imputable només a un factor. Per pura lògica n’hi ha d’haver
molts més: els candidats, la campanya, l’estratègia, el programa, les
ingerències del PSOE, etc. Trieu la que vulgueu que de ben segur que l’encertareu.
Una vegada una persona a qui van qualificar
com una funcionaria del partit va dir
sobre Iceta: No m’agrada gens, és un
trepa. I d’això ja fa molts anys, sinó recordo malament a l’època en que
Montilla va ser elegit Primer Secretari.
Jo també penso que Iceta no és un bon
candidat. Però a part d’això només cal veure els cartells que encara queden de
la passada campanya. Sobre el seu retrat se va pintat: 155. I d’altres coses. L’únic
que va aprovar el 155 va ser, precisament el President Montilla ja que era l’únic
senador català. Els que van pintar 155 no va votar ningú el PSC, però potser
altres que ho anaven a fer, veure-ho els va recordar el suport del PSOE al 155
i van poder repensar el seu vot.
El PSC haurà de buscar un nou candidat, però
també una nova estratègia que els hi permeti recuperar l’espai que els hi toca
per naturalesa: català i progressista. I per a poder ocupar aquest espai s’han
de marcar primer distàncies amb els partits clarament espanyolistes amb els que
Iceta confiava governar des de la posició de president de la Generalitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)