diumenge, 4 de febrer del 2018
Bany d'irrealisme
XAVIER BRU DE SALA
Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda
Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.
En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.
Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda
Per fortuna de l’espècie, l’optimisme humà és irrefrenable. No pocs gurus de l’independentisme reiteren el seu «anem bé», encara que el matisen: «anem bé, però pel camí llarg», el que fa una volta per presons i exilis. L’expressió contrasta, però no es contradiu, només faltaria, amb la interpretació del 155 com una entrada dels tancs per la Diagonal en versió light. Per si fos poc, la metàfora conviu en perfecta harmonia amb la proclamació de l’empat com a resultat final del partit del referèndum. Un empat que, coherents amb l’ «anem bé», estem en perfectes condicions de desfer tot seguit encara que no hi hagi majoria absoluta a les urnes.
Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.
En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.
La farisaica complicitat de JxCat
Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.
Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.
Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.
Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.
dissabte, 3 de febrer del 2018
ELS IONQUIS DE L’AIGUA
 |
| Genial acudit de Roto publicat al País a principis de la dècada passada. |
Ahir dia 2 de febrer se va commemorar el dia
mundial de les zones humides. El dia anterior Francisco Jódar, Conseller murcià
de l’Aigua, Agricultura, Ramaderia i Pesca deia el següent:
-L’aigua dessalada no és suficient, fan falta transvasaments.
A més a més afegia:
-Hi ha
que moure l’aigua i fer transvasaments facilitar cessions de drets entre
conques, crear bancs d’aigua...
-Tenim
que acabar amb la guerra de l’aigua i arribar a acords.
-Manquen
infraestructures per a portar l’aigua a aquells llocs on la necessiten.
 |
| Manifestació Sant Jaume.-Deltebre (30-03-2014) |
Desgraciadament les peticions de fer grans
transvasament són cícliques. El Pla Hidrològic Nacional que va ser aprovat l’any
2001 no va ser el primer intent d’emportar-se l’aigua de l’Ebre ni, tal com ens
temíem en aquell moment, l’últim. Això sí, hauria segut, d’haver-se dut a terme
el més gran de trots ja que contemplava el transvasament de 1.050 Hm3
principalment cal a les zones de Llevant i Múrcia, però també cap a Barcelona.
Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre
en han advertit sovint que la batalla per l’aigua no se pot donar mai per
acabada. Després de que el govern de Zapatero redactés un altre pla on s’excloïa
la captació de l’aigua de l’Ebre, que jo recordi, hi ha hagut al menys 5 grans manifestacions
més: Amposta (15-05-2008), Barcelona (30-05-2010), Sant Jaume-Deltebre
30-03-2014, Amposta (7-02-2016) i Barcelona (5-06-2016)
Una de les coses que tenim clares els que
defensem el Delta és que per molta aigua que s’acabés transvasant, els seus
receptor mai ne tindrien prou i sempre n’acabarien demanant més. Això és
precisament el que està reclamant Francisco Jódar. D’aquí que l’anomeni a ell i
a aquells que com ell pensen com a ionquis de l’aigua.
 |
| Amposta (7-02-2016) |
Desgraciadament, aquest ionquis de l’aigua tenen
a les nostres terres uns aliats importants. Quan Jódar parla d’arribar a acords
té molt clar amb qui ho té que fer: amb els regants que estiguin disposats a
vendre-la. I avui per avui aquests regants tenen un nom: Comunitat de Regants
de la Dreta de l’Ebre.
Tot i que també de forma més encoberta ho han
intentat amb una altra comunitat de regants: Els del Canal Xerta-Riu Sénia.
Abans quan us parlava de que els projectes de transvasaments n’hi ha hagut
molts, la primera finalitat d’aquest canal havia d’estar portar aigua als la siderúrgia
de Sagunt, però en arribar la crisi d’aquest sector a principis dels anys 80,
va quedar paralitzat.
Durant els anys més intensos de la lluita
antitransvament (2000-2004) el projecte de portar aigua cap al sud a través d’aquest
canal va tornar a revifar. Per aquells que no coneixeu la zona com me la conec
jo, us diré que els últims indicis de canal acaben just al costat de la
carretera que va de la Galera a Ulldecona per la Miliana, prop del quilòmetre
4. En aquell temps se va marcar el terreny per on havia de continuar amb uns
claus. Anys més tard es van tornar a reiniciar les obres, però com que
infraestructura estava molt malmesa se va optar en refer tot el canal amb noves
peces de formigó col·locades dintre de la llera de l’antic canal.
 |
| Barcelona (5-06-2016) |
La pregunta que sempre ens farem serà: Necessiten tanta aigua a Múrcia? Se sap
que des de fa dècades s’han preparat milers d’hectàrees de regadiu de forma
il·legal. Però a part d’això, quan costaria tota la infraestructura que encara
queda per a fer? A qui beneficiaria? No puc contestar a la primera pregunta,
però si a la segona: a les grans constructores i als bancs.
A partir d’aquí que cadascú pensi el que
vulgui amb tota llibertat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)