dijous, 1 de març del 2018
EL QUE HAURIA POGUT SER L’ÚLTIM ACUDIT DE FERRERES AL PERIÓDICO
Us seré franc. Des de que estic jubilat hi ha
dies que no sé a quin dia estic exactament. Tinc més clar el dia de la setmana
(dilluns, dimarts...), però no tinc clar el dia del mes.
Dimarts me va passar. Quan vaig veure l’acudit
de Ferreres vaig creure (erròniament) que era 28 i, per tant era l’últim que
publicava al Periódico després de que anunciés el seu acomiadament el passat
dia 5 de febrer. En adonar-me’n de l’errada, vaig intentar arreglar el
text com vaig poder.
Per a la meva sorpresa, ahir dia 28 de febrer,
el Periódico no va publicar l’acudit de Ferreres, el que hauria segut, aquesta
vegada sí, l’últim de la seva dilatada i exitosa etapa al Periódico. Després me’n
vaig assabentar que la redacció del rotatiu havia decidit no publicar-lo i, per
tant, l’havia censurat.
Més tard, el que suposadament hauria estat l’últim,
me va arribar per Whatsapp i, encara que no us ho cregueu, no me va resultar
desconegut.
Quan se va saber que el Periódico feia fora a
Ferreres, el magazín de TV3 Tot es mou, el va entrevistar en directe mentre dibuixava al seu estudi.
Fugaçment va aparèixer un acudit sobre la seva situació. Crec que era el que me
va arribar ahir.
O sigui, Ferreres, a cop calent, va dibuixar
el que seria el seu últim acudit i se’l va reservar per acomiadar-se dels seus
lectors, però sobre tot fer entendre a la redacció del Periódico l'enorme injustícia
que sé li estava fent.
Els que t’hem seguit tants i tants anys, té
trobarem a faltar. Fins la propera mestre!
El risc de la temptació autodestructiva
JOAN TAPIA
Convé distingir entre protestar i disparar contra la pròpia casa
Primer de tot, dues conviccions. Una, Espanya ha comès serioses equivocacions –la sentència del Tribunal Constitucional n’és una– des de l’aprovació de l’Estatut del 2006. Dos, Felip VI no va trobar el to adequat per a Catalunya al dirigir-se a tot Espanya el 3 d’octubre passat.
Si fos secessionista, potser me n’alegraria. En aigües tèrboles sempre es pesca alguna cosa. No ho soc i ho lamento. Però el més lògic és que tots els que vivim i treballem a Catalunya (definició de català de Pujol) busquem el millor per al país. Per això em preocupa l’independentisme. ¿Vol el millor per a Catalunya o la passió ideològica l’arrossega a una temptació autodestructiva?
Tres fets recents apunten a aquesta tendència fatal. Un, hi havia un gran consens que Barcelona havia de ser la seu de l’EMA, Agència Europea del Medicament, forçada a abandonar Londres pel brexit. Però va guanyar Amsterdam per golejada. I és indiscutible que la possibilitat que Catalunya pogués quedar fora de la Unió Europea no va ajudar gens a aconseguir-ho. La independència no es podia endarrerir –cridava el separatisme–, però després hem sabut –Artur Mas dixit– que la declaració només era simbòlica. I està a la vista que no som independents. ¿Es va prioritzar el símbol a ser la seu de l’EMA? Mal negoci. O pitjor, perquè Mas admet que potser aquella declaració va ser un engany.
Dos, després de l’aplicació de l’article 155, Catalunya està tocada i sense Govern propi. La prioritat hauria de ser recuperar-lo. Però dos mesos després de les eleccions i després de 27 dies d’un ple d’investidura «suspès, però no desconvocat», continuem no ja sense Govern sinó fins i tot sense candidat a president. Ara diuen que el PDECat i ERC estan a punt d’arribar a un acord, però l’única cosa segura és que s’inclinen per un president que no pot exercir de president efectiu i que el gran escull és la baralla pel control de la propaganda. ¿Un president provisional, i que s’hagi d’anar renovant, per protestar contra el Suprem és el més adequat i el més efectiu per reivindicar i recuperar l’autogovern?
Un contrasentit
Tercer. Hi ha molts dies per protestar. Però resulta que el dia escollit –amb l’ajuda incomprensible de l’alcaldessa de Barcelona– és el de la inauguració del Mobile World Congress (MWC), que deixa grans beneficis a la ciutat i que es va aconseguir gràcies a l’esforç conjunt de les tres administracions (Estat, Generalitat i ajuntament). Triar l’obertura de la fira del mòbil, que potencia la marca Barcelona, per fer una protesta sorollosa i aparatosa és un contrasentit. Ja s’ha comprovat que la protesta, fins i tot la reprimida brutalment, no porta al reconeixement internacional. I boicotejar (a mitges) Felip VI potser és clavar-li una puntada de peu al Rei. Però cal preguntar-se si és clavar-li la puntada de peu al nostre propi cul.
Vam perdre l’Agència Europea del Medicament i posar ara en risc –encara que fos lleu– l’MWC sembla estúpid. Hauria sigut millor tenir ja un Govern i que Felip VI hagués de començar a conviure-hi. Suposant, és clar, que el full de ruta fos més realista i menys simbòlic que el del 27-O.
Convé distingir entre protestar i disparar contra la pròpia casa
Si fos secessionista, potser me n’alegraria. En aigües tèrboles sempre es pesca alguna cosa. No ho soc i ho lamento. Però el més lògic és que tots els que vivim i treballem a Catalunya (definició de català de Pujol) busquem el millor per al país. Per això em preocupa l’independentisme. ¿Vol el millor per a Catalunya o la passió ideològica l’arrossega a una temptació autodestructiva?
Tres fets recents apunten a aquesta tendència fatal. Un, hi havia un gran consens que Barcelona havia de ser la seu de l’EMA, Agència Europea del Medicament, forçada a abandonar Londres pel brexit. Però va guanyar Amsterdam per golejada. I és indiscutible que la possibilitat que Catalunya pogués quedar fora de la Unió Europea no va ajudar gens a aconseguir-ho. La independència no es podia endarrerir –cridava el separatisme–, però després hem sabut –Artur Mas dixit– que la declaració només era simbòlica. I està a la vista que no som independents. ¿Es va prioritzar el símbol a ser la seu de l’EMA? Mal negoci. O pitjor, perquè Mas admet que potser aquella declaració va ser un engany.
Dos, després de l’aplicació de l’article 155, Catalunya està tocada i sense Govern propi. La prioritat hauria de ser recuperar-lo. Però dos mesos després de les eleccions i després de 27 dies d’un ple d’investidura «suspès, però no desconvocat», continuem no ja sense Govern sinó fins i tot sense candidat a president. Ara diuen que el PDECat i ERC estan a punt d’arribar a un acord, però l’única cosa segura és que s’inclinen per un president que no pot exercir de president efectiu i que el gran escull és la baralla pel control de la propaganda. ¿Un president provisional, i que s’hagi d’anar renovant, per protestar contra el Suprem és el més adequat i el més efectiu per reivindicar i recuperar l’autogovern?
Un contrasentit
Tercer. Hi ha molts dies per protestar. Però resulta que el dia escollit –amb l’ajuda incomprensible de l’alcaldessa de Barcelona– és el de la inauguració del Mobile World Congress (MWC), que deixa grans beneficis a la ciutat i que es va aconseguir gràcies a l’esforç conjunt de les tres administracions (Estat, Generalitat i ajuntament). Triar l’obertura de la fira del mòbil, que potencia la marca Barcelona, per fer una protesta sorollosa i aparatosa és un contrasentit. Ja s’ha comprovat que la protesta, fins i tot la reprimida brutalment, no porta al reconeixement internacional. I boicotejar (a mitges) Felip VI potser és clavar-li una puntada de peu al Rei. Però cal preguntar-se si és clavar-li la puntada de peu al nostre propi cul.
Vam perdre l’Agència Europea del Medicament i posar ara en risc –encara que fos lleu– l’MWC sembla estúpid. Hauria sigut millor tenir ja un Govern i que Felip VI hagués de començar a conviure-hi. Suposant, és clar, que el full de ruta fos més realista i menys simbòlic que el del 27-O.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)