dimecres, 29 de desembre del 2021
QUAN NO TENÍEM MÒBIL. DON FRANCISCO: ¿PUEDO IR A MEAR?
D. Francisco Favà Pla era un mestre de Santa Bàrbara... M’explicava mon pare que no va poder exercir com a tal fins jurar la Ley de los Principios del Movimiento Nacional, ja que era un republicà convençut (tal i com ell m’ho confirmaria ell mateix molts anys més tard).
Durant el franquisme a l’escola s’havia de parlar en castellà. Des de los buenos días en arribar a classe pel matí fins el usted lo pase bien que era la manera habitual d’acomiadar-nos del mestre quan sortíem d’escola.
Però als pobles menuts com la Galera, abans d’entrar a l’escola o a l’hora del pati, tothom parlava català. Amb la nostra forma dialectal i els castellanismes habituals de l’època, però en català! Era la nostra llengua materna, la que parlàvem a casa. Aquella que el franquisme, tot i intentar-ho, no va poder eliminar.
Dintre de l’escola només parlàvem castellà quan ens dirigíem al mestre. Si ens teníem que dir alguna cosa entre natros ho fèiem en català. No recordo que el mestre ens cridés mai l’atenció per fer-ho així... Potser perquè vam tenir la sort de no tindre cap mestre de parla castellana.
D. Pedro Martí, el meu primer mestre,era fill de la Galera, D. Francisco Favà, com ja he dit de Santa Bàrbara, D. Vicente Canelles, d’Onda (la Plana Baixa, País Valencià) i D. Juan María Vives de Blancafort, tot i que vivia a Tortosa d’on era la seva núvia.
-Don Francisco, ¿Puedo ir a mear? El mestre assentia i tu enfilaves un llarg passadís que et portava a l’altra aula on estaven els xiquets més menuts i al final, a la dreta, com passa quasi sempre als bars, hi havia els retretes. He de dir que només hi anàvem quan en teníem moltes ganes i no ens podíem aguantar, ja que estaven senzillament brutíssims. La neteja no era diària, ni segurament setmanal...
Per això, els xiquets aprofitàvem per a fer pipí quan sortíem al carrer a l’hora del recreo. El mot patí no el descobriria fins mols anys després.
Antigament les escoles de la Galera es trobaven als baixos de la Casa Consistorial, allà on hi ha avui el Centre d’Interpretació de la Terrissa Galerenca. Per la part de dalt donaven a la plaça d’Espanya i per la part de baix a una mena de plaça que conformaven els carrers de les Escoles, el de la Peixateria i un carreró que crec que encara avui no té nom. I al bell mig de tot un transformador elèctric amb un rètol a la porta del tot esgarrifós amb una calavera i la següent inscripció: No tocar, peligro de muerte . Finalment hi havia un bancal que ens marcava el límit del pati. Aquest bancal es trobava una mica més baix que el nivell del carrer, la qual cosa aprofitàvem els xiquetes per a construir-hi unes canaletes (ho dèiem així) per a poder, finalment, soltar la bufeta...
El primer contacte amb el català a l’escola no va arribar ni de bon tros al 25%. Va ser amb l’arribada de D. Vicente. En apropar-se el Nadal ens va manar fer unes postals per a felicitar els nostres pares amb el següent text: Bon Nadal i Feliç Any Nou... A la primera part no hi havia cap problema, però a la segona tot es complicava... Què era aquell símbol (Ç)? I la grafia NY es llegia Ñ...
Cal dir que la primera experiència escrita amb la nostra llengua materna va estar plena de misteris. A part de descobrir lletres i grafies mai vistes fins llavors, el més important va ser haver descobert poder escriure (ni que només foren unes poques paraules) en una parla diferent de la que escrivíem, però que si que usàvem a l’hora de comunicar-nos amb les nostres famílies, amics i la resta de gent del poble.
Mirat en retrospectiva aquesta darrera anècdota, el que més em dona que pensar és que va haver de ser un mestre valencià el primer que ens va fer escriure en català... I no només això, sinó que també ens va fer usar el català a l’hora d’entonar algunes nadales com ara el Fum, fum, fum...
dimarts, 28 de desembre del 2021
dilluns, 27 de desembre del 2021
Subscriure's a:
Missatges (Atom)