Davant de la remodelació ministerial duta a terme per Rodríguez Zapatero, el govern d’Entesa ha volgut donar un cop d’efecte i ha renovat el pacte subscrit després de les darreres eleccions autonòmiques i que va donar la presidència de la Generalitat a José Montilla.
Personalment no crec que a manca d’un any i mig de les properes eleccions catalanes (sempre que no s’avancin per algun motiu) fes falta “refermar” el pacte. En canvi, potser si que cali deixar les coses clares ara que s’obre una nova etapa negociadora. Cal esperar que la Vice-presidenta Elena Salgado desencalli d’una vegada per totes una negociació feixuga que, igual com va passar amb l’Estatut, produeix més desgast al govern que una altra cosa. Tal com ja s’ha dit des d’aquí, ara serà Rodríguez Zapatero el que ha de moure fitxa i avaluar que és el que necessita a curt termini: estabilitat parlamentaria que li permeti treure les lleis –s’inclou la de pressupostos generals per al 2010-) o arribar a pactes puntuals amb els altres grups (com s’ha vist, també amb el PP)
El gest d’ahir dels representants dels tres partits que conformen el govern d’Entesa (Iceta, Ridao i Herrera), és significatiu per si sol i important. Sempre recordo amb "carinyo" el gest del primer ministre d’Exteriors socialista. Parlo de Fernando Morán, en temps de Felipe González. Es diu que es van esgotar els terminis per a negociar les condicions en que devia entrar Espanya al Mercat Comú europeu (ara Unió Europea) Era la darrera nit i tot feia preveure que seria llarga i molt complicada. Morán era un fumador compulsiu i a l’entrar a la sala, va voler donar un cop d’efecte: va deixar diversos paquets de tabac sobre la taula (llavors encara es permetia fumar a llocs tancats) i es va treure l’americana. Amb això volia deixar clar que anava preparat per aguantar les hores de negociació que calguessin. Es diu que llavors es van començar a desencallar molts de temes que, fins llavors, estaven bloquejats.
Per cert, i pràcticament tornant al començament... Aquest matí he llegit al Periódico que el govern central “dóna per tancada la fase reivindicativa de les autonomies". Aquestes coses mai són “unilaterals”. Penso que les comunitats autònomes (unes més que els altres) tenen molt que dir sobre el tema. Per a Catalunya per exemple, una reivindicació de màxims seria la independència. I sense aspirat a tant, el complet desenvolupament de l’Estatut (encara està ‘dormint’ pel Tribunal Constitucional) i un finançament idoni (sobre aquest tema, avui, ja no en cal parlar més)
Així que qui hagi “signat” aquesta idea tant brillant (l'encarregada de dir-ho va ser de la Vega), s’ha cobert de glòria. Estaria bé que Zapatero fes un gest de cara Catalunya i cessés de forma fulminant el seu autor, encara que fos la pròpia de la Vega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada