Em aquest apartat vinc donant idees que trobo en els mitjans de comunicació (fins ara tots al Periódico de Catalunya) i que són, al meu pare, originals per a superar el període de crisi que estem patint.
La darrera que he trobat ens ve de ben a prop. Concretament de Tarragona. El títol de la notícia és “Tarragona recupera el pa d’abans amb forn ecològic”. I continua: “El cereal es mol amb pedra i el producte es conserva en perfecte estat una setmana”.
Recordo que l’empresa tortosina Ous Roig, ja fa uns 20 anys o més, va registrar la marca “Sabor d’abans”. Crec recordar que entre les seves varietats d’ous també n’oferien d’ecològics.
El que queda clar és que el “sabor d’abans” s’ha anat perdent amb el temps. Els tomàquets no tenen el gust dels tomàquets d’abans i així els préssecs, el albercocs, les cireres, etc. Al menys les que es poden comprar a les fruiteries. I quan en trobes algun que s’hi assembla, penses: Serà trangènic?
Les gallines d’abans estaven alimentades amb gra, sobre tot panís (o blat de moro, com preferiu) Les que estaven soltes pel pati també menjaven les herbes que hi sortien, cargolets, etc.
Amb el pa passava quasi que el mateix. Els forns dels pobles eren de llenya i s’amassava a ma. El procés de l’elaboració de la farina el desconec, però el resultat era excel•lent!
Duran la guerra el meu pare (al començar-se tenia 8 anys) amb els meus avis (el seu germà estava al front) vivien a una finqueta d’oliveres que avui es meva a la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona. Mon iaio feia blat i l’anaven a moldre per a després elaborar pa al Mas de la Rata, prop de les Ventalles (o els Masets) Els propietaris del mas també tenien el seu fill al front, juntament amb el germà del meu pare. Així, mentre les iaies ploraven per la sort dels seus fills, els homes feien el treball de fer pa. Pastaven un cop cada setmana o més. El pa, llavors durava tot aquest temps sense perdre les qualitats. Igual com el que s’està elaborant a Tarragona Bio-aromes d’Abans (que així es diu l’empresa)
Al final de la dècada dels 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs i un companys de Treball, Antoni Fabregat, de vegades me’n feia baixar de la Galera i també em deia que li durava una setmana (conservat amb les degudes condicions)
Per aquell temps, un dia, recordo que estava escoltant la ràdio. Devia de ser, imagino, RNE en un moment de desconnexió per a Catalunya. A Barcelona feien la fira Alimentaria i estaven entrevistant a un forner. Al preguntar-li per la farina espanyola, el forner va respondre: “A Europa, la farina que mengen aquí, es “forratge” per als animals. Només cal sortir a l’estranger (jo ho faig sovint a França) i entrar a una fleca. L’aroma que s’hi sent no té res a veure amb la d’aquí.
Així que si tenim mala farina i el procés tampoc és l’ideal, el resultat no pot ser òptim.
I a sobre, en molts de llocs, trobes un pa millor (al menys en sabor) als súpers que a la fleca del barri de tota la vida… I més barat!
(A la foto una fleca de Mirepoix al departament de l'Ariège -França-, pocs dies abans de Nadal de l'any passat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada