 |
| De Ferreres a l'Ara. |
Aquest ha estat
un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el 28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les
municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.
Tret de les europees
on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix
la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin
portant a terme.
Normalment, els
partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits
els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.
Això és el que
feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven
a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més
votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament
ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.
Però, a hores d’ara,
qui
se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té
pren governs, te’ls pot donar.
Gràcies a pactes
assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta
setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el
govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat
on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.
L’actual llei
electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia
democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics
que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap
els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que
se deuen.
Durant anys el
PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana
(les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se
consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se
necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E
n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i
mitjans el seu principal viver de vots.
Actualment és ERC
la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les
municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en
Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.
En canvi a
Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau
Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a
l’alcaldia.
