ELS TEMPS CANVIEN

Recordo una nit d’estiu de 1986. Concretar la data ja seria “massa”. Al petit poble de la Galera (el Montsià) anava arribant joves procedents del pobles veïns. Aquella nit s’hi donava un recital de la Marina Rossell. Al lloc, per a mi, quasi que incomparable, del “povet” de Sant Vicent, la Marina va donar un concert inoblidable. El públic, enfervorit, anava cantant , cridant i donant consignes a favor de Catalunya. Al entrar hi havia punts de venda de “material”: pins, xapes, engantxines, etc. mentre la joventut s’apropava a la paradeta, un cotxe del Mossos d’Esquadra va passar sense aturar-se. Espontàniament el grup va començar a picar de mants. Els veiem com els “salvadors” davant anys de repressió de la Guardia Civil i la Policia Nacional (abans Policia Armada), però més coneguts com els grisos, els “maderos”, etc. Ahir, a Girona, els Mossos d’Esquadra van quasi reprimir una manifestació independentista reunida per a protestar per les detencions hagudes arran de la visita dels Reis d’Espanya. Què ha canviat? De ben segur que moltes coses en aquests 21 anys. Però si ens centrem en els fets, és que l’any 86, els Mossos, tot just, acabaven d’agafar les primeres competències i avui, en molts punts de Catalunya les tenen quasi totes. Un alcalde de Mequinensa (ignoro si encara hi ha el mateix) diu que: “la policia és, per definició, repressora”!” I en té tota la raó.

VA DE RETRO

El Papa de l’església catòlica Benet XVI ha donat permís per a tornar oferir les misses en llatí. Encara me’n recordo quan se’n donaven i que al autoritzar-les en castellà, vaig pensar que era un gran avanç. Al menys entenies el que deien! Fins i tot la meva mare va comprar un missal a una llibreria de Tortosa. Si allò significava, al menys per a mi, un avanç, ara només puc pensar que “anem de retro”. Una església de Madrid ja n’ha celebrat una. Es només una culminació del procés de seguir caminant cap a la dreta de la capital d’Espanya. Recordem que només fa uns mesos, per obra i gràcia de l’arquebisbe es va fer tancar una parròquia obrera on els capellans donaven la missa amb texans. Tot això només se suma al cúmul de desencerts de la cúpula eclesiàstica. Diuen que es volen apropar al poble planer, però cada com s’estan allunyant més. Tampoc podrem dir més: “sempre ens quedarà Madrid!”

DIS-ME QUI ETS I ET DIRÉ SI ESTÀS AL SECTOR IMMOBILIARI

En aquests darreres anys, difícilment algú amb la possibilitat de “moure” diners a pogut fer front a l’atracció del poder immobiliari. I és que hi ha qui ha guanyat mols euros. Al sector immobiliari han fet negoci els que han enxampat, els qui s’ha dit, però fins ara se n’han pogut sortir i molts que no se sap. Molts d'aquest amb informació privilegiada al ocupar càrrecs estratègics dintre de la política o de la administració. Així, llegeixo que els dirigents de Mútua Universal van agafar els diners dels mutualistes i van invertir en una promoció al Berguedà.

I què passa amb els diners robats o guanyat il·lícitament? No he sentit mai a dir que es retornin als seus propietaris legals. Com Antonio Camacho, el gerent de Gescartera, que surt a la portada de la revista Tiempo i que segons el titular es va “fondre 50 milions i ara viu de les rendes” Fort però cert. La justícia, igual que amb altres molts casos, hauria de ser més dura amb aquesta mena d’espavilats. Sempre que la opinió pública cregui que hi ha massa tolerància en determinades coses, es crea una mena de d’ambient favorable per a que algú pugui pensar que si ell ho fa, tampoc li passarà res.

CATALUNYA COM EUSKADI?

Llegeixo al Periódico que, sense dir-ho explícitament, Josep Antoni duran i Lleida ha dit que de no entendres amb l’Arturo Mas, tots dos deurien de fer com han fet a Euskadi Josu Jon Imaz i Joseba Eguibar (encara que la dimissió d’aquest últim encara no s’ha produït) Entenc la postura de Duran, perquè amb el seu company de vistge, difícilment farà gaire més del que ha fet, però no crec que l’Arturo pensi el mateix. I és que el líder de la formació Convergència Democràtica de Catalunya té massa ego i massa afany de poder i de protagonisme. A Pujol li va costar trobar un successor a la seva persona. Si s’hagués pogut clonar, de segur que ho hauria fet. Primer va ser Roca, més tard es va parlar de Joan Maria Pujals (el de Vilaseca) Fins a que va trobar el candidat adient. El va alliçonar bé i, cal reconèixer-ho, va ser un alumne avantatjat. Encara que, evidentment, jo discrepi d’aquesta mena de líders i de la seva manera de fer política.