Desgraciadament, aquests dos personatges
públics no han estat els únics espanyols en reclamar el segrest del president
espanyol per les tropes dels Estats Units.
El primer ‘post’ que vaig veure sobre aquest
tema en una xarxa social va ser en un grup de WhatsApp d’aquells que es creen
per a determinades ocasions i que després es mantenen oberts per si s’hi volen
expressar opinions relacionades amb la temàtica per la qual van ser creats. La
persona que el va penjar, després d’haver-la tractat uns dies, vaig arribar a
la conclusió que era independentista de la ‘ceba’, és a dir, d’aquelles
persones que pensen que no ets bon català si no penses i actues com
elles.
Immediatament, l’administradora del grup va
advertir els seus membres que es limitessin a penjar continguts
relacionats amb la temàtica del grup. Un altre membre del grup, que res havia
de veure amb el post, es va disculpar per un altre post que havia penjat on es
parlava de ‘l’amenaça que Trump significava per a l’ordre global’. En canvi,
l’altra persona, la que va penjar el post sobre el segrest de Sánchez, no se’n
va adonar (o no se’n va voler adonar) per al·ludida.
Uns dies després, un amic va publicar a la
xarxa social Facebook que un membre d’un grup de WhatsApp on està ell, guàrdia
civil jubilat, va publicar el mateix ‘mem’.
No deixa de ser curiós que una persona
independentista i un guàrdia civil que, imagino, ideològicament deu estar
proper a la dreta extrema, pensin igual sobre un determinat tema, en aquest
cas, sobre que s’hauria de segrestar el president espanyol igual com s’havia
fet dies abans amb Maduro. Serà veritat que els extrems es toquen...
¿Quants més n’hi haurà que pensin igual?
Estic convençut que els casos coneguts només són la punta de l’iceberg.
Entenc que la dreta d’aquest país i més d’un
socialista (l’últim a afegir-se a la llista ha estat el valencià Jordi Sevilla)
estiguin en contra sobre moltes de les decisions polítiques que es prenen des
del govern d’Espanya i considerin que Pedro Sánchez és l’origen de tots els
mals ‘que els afecten’ i vulguin un canvi de govern perquè torni la dreta que
mai ha fet res per les classes populars i treballadores.
Però en el cas dels independentistes em costa
més d’entendre. Poden estar ressentits amb el PSOE per haver votat el seu dia a
favor del 155. Que vegin Espanya com l’enemic a derrotar per a poder assolir
les seves pretensions d’estat independent... Però aquest odi malaltís els cega
els ulls i no s'adonen que la caiguda de l’actual govern progressista donaria
pas, inexorablement, a l’arribada de més repressió per a Catalunya. I no només
això, sinó que una gran part de la societat perdria els avenços obtinguts
durant els darrers anys i hauria de passar per un període de retrocés
segurament pitjor que el que vam patir el 2011 amb l’arribada del PP al govern
d’Espanya.
L’any 2017, amb un govern del PP, ja es va fer
un simulacre d’independència i no va sortir bé. Hi ha qui se n'ha adonat, però
d’altres continuen nostàlgics a aquelles dates i pensen allò que Rajoy va
intentar dir, però que no se’n va sortir: ‘Com pitjor per a ells, millor per a
nosaltres’. Però estan ben equivocats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada