Escrit publicat avui a Vinaròs News.
Encara que la lluita anti-transvasament de l’Ebre cap el Llevant espanyol ens pareix molt recent, la idea de transvasar l’aigua del riu, tant cap al Sud com cap a Nord ve de fa molts anys. Tants, que ens hem de remuntar al segle XIX. L’any 1869 va ser, precisament, l’Ajuntament de Vinaròs el primer organisme que va començar gestions per portar l’aigua al seu terme municipal. Després va ser el projecte del canal l’Aldea-Camarles (1927-1932) En 1933 el govern de la República també redacta un projecte de regadiu de les comarques del N de Castelló, incloent-hi una presa a Xerta. El projecte, en distintes fases, hauria d’arribar fins a la conca del Túria. El 1937, en plena guerra civil, n’hi va haver un altre que fou desestimat el 1940 per anti-econòmic. El 1957 hi ha una nova iniciativa per a regar quasi 90.000 Ha. als dos costats del riu. Fins que l’any 1970 es redacta l’avantprojecte de canal Xerta-Càlig què, presumiblement, havia de portar l’aigua fins a Sagunt, on la indústria siderúrgica n’estava necessitada. I el 1974 va publicar-se al BOP de Tarragona un altre avantprojecte, en aquest cas l’aqüeducte Ebre-Pirineus Orientals que suposava una reserva d’aigua de 1.400 Hm3. anuals. Només l’oposició que va tenir tant als despatxos amb presentació d’al·legacions i converses com al carrer, van aconseguir aturar-lo. Mai es va arribar a fer cap concessió d’aigües. L’any 1981 comença a agafar forma el que acabaria sent el mini-transvasament al Camp de Tarragona. La llei va ser aprovada amb els vots de la UCD i CiU. Amb posterioritat vindria l’anomenat “Pla Borrell”, que tampoc va tirar endavant i, finalment el Pla Hidrològic Nacional de 2001 que contemplava el transvasament d’aigües a València, Múrcia i Almeria i una quantitat quasi residual a Barcelona. En total 1.050 Hm3. A partir d’aquí, el gran moviment dels habitants de les comarques de l’Ebre per aconseguir aturar-lo, però on s’hi afegí molta més gent (grups ecologistes, sindicats, associacions diverses, ciutadans anònims d’arreu de l’Estat Espanyol, etc.) Recordem per exemple la manifestació de Madrid de l’11 de març de 2001 on, segons algunes fonts hi va haver prop de 1 milió de manifestants.
Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre ha tornat a convocar els seus partidaris. Així, l’1 de desembre es va fer una assemblea unitària (també la convocaven les plataformes: en defensa de les Terres del Sénia, en defensa de la Terra Alta, salvem el mar de l’Ebre i anti-cementiri nuclear) per a denunciar tots els perills que pareixen apropar-se. I el 15 una manifestació, també unitària. Tots dos actes van tenir lloc a Tortosa. Diu la PDE que el canal Xerta-riu Sénia, és un transvasament encobert per portar l’aigua cap al N de Castelló i el de l’Aldea-Carmarles a Barcelona. Per la PDE no valen les explicacions del govern català de que posaran un tub telescòpic per a que porti cada cop menys aigua i fer així impossible la seva conducció més enllà de la frontera entre les dues comunitats.
No obstant això cal dir que avui, transportar l’aigua pel canal per a usos de rec, em sembla, ara, desfasat. En algun temps es pensava que podria ser la solució als greus problemes de l’agricultura que recercava nous cultius per a la supervivència de qui vivia de la terra. Però la proliferació de pous ha estat enorme i els pagesos interessats en regar s’han anat unit en comunitats per explotar-los. La majoria de casos han transformat les seves finques en camps de tarongers, però darrerament, degut a la crisi de la taronja, algunes veus estan demanant retornar als conreus tradicionals i més concretament al del garrofer. Tant al garrofer com a l’olivera els aniria bé un rec de suport, però la quantitat de la concessió de 78 Hm3 no estaria ni de bon tros justificada.
