Qui sap cap a on camina ERC? Crec que a hores d’ara ningú preveu un final feliç al seu congrés que ha d’acabar avui i menys com acabarà la història. Vist des de fora puc entendre que la setmana passada s’hi presentessin 4 candidatures per ser-ne el president i el secretari general. El que no puc acabar d’entendre és precisament la manca d’entesa entre ells mateixos per a configurar una candidatura amb suficient representació per a donar estabilitat al partit. Molts dels seus líders diuen que dintre dels mateix partit no hi poden haver tantes discrepàncies... que la seva manera de pensar no pot ser tan diferent... Però a l’hora de la veritat no ho demostren.
Joan Puigcercós va sortir-ne guanyador la setmana passada, així com el seu segon, Joan Ridau, però només ho va fer amb un 40 % dels vots emesos pels seus militants, lluny de una àmplia majoria que li podés donar certa tranquil•litat. Precisament degut a aquesta manca d’estabilitat, l’actual president, ja ha sofert la primera derrota política: el rebuig per part del congrés de qui havia proposat per ser-ne el vicesecretari general: Xavier Vendrell. Xavier Vendrell ha estat un home polèmic dintre del parit. Com a secretari d’organització va ser ell qui va idear l’enviament de cartes als seus càrrecs exigint-los una contribució al partit. Però no tothom hi estava afiliat i la cosa va transcendir més enllà del que era previsible. Després ERC el va proposar com a conseller de governació a l’època que Maragall era el President de la Generalitat, no sense les queixes dels altres partits que integraven el govern.
De com acabarà el congrés d’avui no sols depèn el futur d’ERC sinó el futur del govern de la Generalitat. El partit de Macià i Companys pot desmembrar-se en tantes parts com candidatures va tenir i, de retruc, pot retirar-se del govern de Montilla deixant-lo en minoria i abocar-lo a unes eleccions generals anticipades.
El futur? Qui ho sap! Potser la “sociovergència” estigui cada cop més prop. Si un dels dos grans partits (CiU i PSC) no treuen majoria absoluta, cosa que avui per avui pareix bastant difícil, al menys que hi hagi un gran canvi d’opció de vot del que darrerament votaven ERC a CiU, qui se’n refiarà dels republicans. Han demostrat, fins i tot quan era un partit “fort”, que han estat els que sempre han creat discrepàncies al si dels governs. Ells van ser en bona part culpables de la caiguda de Maragall i poden arribar a ser-ne de la de Montilla. Se’n refiarà Mas de posar-los dintre de la seva “casa gran”. Es més que previsible que no serà així.
Potser dintre d’uns anys la historia posarà a Card-Rovira al lloc on es mereix i més de dos trobaran a falta l’ERC de la seva època.
diumenge, 15 de juny del 2008
dissabte, 14 de juny del 2008
EL CONGRÉS DE "BONO" REPUBLICÀ PER UN DIA
He pogut llegir a diversos diaris digitals (el Periódico i el Plural) que José Bono, el President del Congrés dels Diputats, va recriminar un exprés de les presons franquistes per treure una bandera republicana al hemicicle del Congrés.
Som molts que en aquest país desitjaríem veure onejar aquesta bandera a totes i cada una de les nostres institucions públiques. Tinc una mic a Madrid que cada 14 d’abril m’he fa arribar la d’Ulldecona, la seva pàtria “xica” i on va passar tota la seva joventut, encara que ell sigui murcià de naixement.
Els ultres consideren la bandera republicana tant il•legal i inconstitucional com és la franquista, aquella que ens feien exaltar sovint a les escoles i que portar per escut l’àguila imperial. Potser si que ho sigui, però hi ha una diferència molt gran. La bandera republicana va ser guanyada per la força del vots i va significar el període de llibertats més gran que havia tingut Espanya fins llavors i, en algunes coses, potser encara ho hem assolit les seves quotes. Mentre que l’altra, la que porta l’àguila (també dit vulgarment gallina o aguilot) ens va ser imposada per la força de les armes, del terror i de la repressió i va significar quaranta anys de dictadura privada de la majoria de les llibertats individuals i col•lectives. Ah! I se’n deia “democràcia” orgànica!
Som molts que en aquest país desitjaríem veure onejar aquesta bandera a totes i cada una de les nostres institucions públiques. Tinc una mic a Madrid que cada 14 d’abril m’he fa arribar la d’Ulldecona, la seva pàtria “xica” i on va passar tota la seva joventut, encara que ell sigui murcià de naixement.
Els ultres consideren la bandera republicana tant il•legal i inconstitucional com és la franquista, aquella que ens feien exaltar sovint a les escoles i que portar per escut l’àguila imperial. Potser si que ho sigui, però hi ha una diferència molt gran. La bandera republicana va ser guanyada per la força del vots i va significar el període de llibertats més gran que havia tingut Espanya fins llavors i, en algunes coses, potser encara ho hem assolit les seves quotes. Mentre que l’altra, la que porta l’àguila (també dit vulgarment gallina o aguilot) ens va ser imposada per la força de les armes, del terror i de la repressió i va significar quaranta anys de dictadura privada de la majoria de les llibertats individuals i col•lectives. Ah! I se’n deia “democràcia” orgànica!
divendres, 13 de juny del 2008
UE: D’ON VENIM? QUI SOM? CAP A ON ANEM?
La resposta a les primeres preguntes resulta fàcil. Venim del Tractat de Roma de 1957que va ser el resultat del procés de transformació de la CECA: Comunitat europea del Carbó i del Acer i que després de diverses ampliacions i tractats, em arribat fins avui, una Unió Europea formada per 27 estats, la majoria dels que formaven l’Europa Occidental i una bona part dels que es trobaven més enllà del “Taló d’Acer” o Europa de l’Est, durant molts anys a l’òrbita de l’antiga URSS.
La pregunta més difícil es contestar cap on anem. I sobre tot si ens creiem el projecte.
Digui el que es digui, el referèndum irlandès ha estat un cop molt dur per a la Unió Europa. El “no” al tractar de Lisboa significa una altre revés a l’hora de conjuntar uns països que tenen més coses que els separen que no pas els uneixen. Quan el projecte de constitució europea va ser rebutjat per alguns estats membres, entre ells França, va tenir que suspendré el procés i mirar de buscar un altre tractat molt més “ligth”. Però tal com es reconeix, ara ja no hi ha un pla “B”. Així, o es tira endavant prescindint del resultat irlandès o s’interromp tot el procés de reformes que es vol portar a terme.
Però com he dit, Europa és massa diversa. Si res tenien a veure els membres dels països balcànics amb els del Mediterrani, per posar un exemple, l’arribada d’alguns països que conformaven l’antiga Iugoslàvia i altres com Polònia i Bulgària, no han fet més que portat discrepàncies. Fins ara, Europa, només ha avançat en temes econòmics, però no hi ha cap voluntat de convertir el continent en una veritable unió política. Hi ha països molt desenvolupats econòmicament com Alemanya, França o el Regne Unit i d’altres que encara estan en procés de desenvolupament. Per això no és d’estranyar que es llencin propostes per a treballar 65 hores setmanals!
Grècia, Espanya i Portugal van trigar molts anys en ser reconeguts com a membres de ple dret. I això que hi havia tot una sèrie de factors favorables. No obstant això, duran molts anys van ser els països que més ajuts van rebre dels altres socis. Però la diferència amb els nous arribats és molt més gran i, penso, s’hauria degut de fer d’una forma més lenta i només quan aquest haguessin reunit una sèrie de condicions que, al meu parer, no reuneixen.
Avui, Europa necessita una “refundació” i a partir d’aquí fer un nou replantejament de com es vol que sigui el vell continent. Possiblement els darrers estats admesos no se’ls pot tirar fora, però haurien de tenir un status diferenciat dels altres molt més desenvolupats econòmicament i també, i més important, socialment.
Cal posar-se al cap aconseguir una unió política. Si es vol pot fixar-se un termini més o menys llarg, però és necessari marcar unes fites i un calendari. I si dintre d’uns quants anys, alguns dels països membres decideix no seguir amb el calendari fixat, que se’n pugui sortir i deixar als altres que caminin plegats fins a la plena unió política, encara que sigui a base de donar certa autonomia als seus integrants.
La pregunta més difícil es contestar cap on anem. I sobre tot si ens creiem el projecte.
Digui el que es digui, el referèndum irlandès ha estat un cop molt dur per a la Unió Europa. El “no” al tractar de Lisboa significa una altre revés a l’hora de conjuntar uns països que tenen més coses que els separen que no pas els uneixen. Quan el projecte de constitució europea va ser rebutjat per alguns estats membres, entre ells França, va tenir que suspendré el procés i mirar de buscar un altre tractat molt més “ligth”. Però tal com es reconeix, ara ja no hi ha un pla “B”. Així, o es tira endavant prescindint del resultat irlandès o s’interromp tot el procés de reformes que es vol portar a terme.
Però com he dit, Europa és massa diversa. Si res tenien a veure els membres dels països balcànics amb els del Mediterrani, per posar un exemple, l’arribada d’alguns països que conformaven l’antiga Iugoslàvia i altres com Polònia i Bulgària, no han fet més que portat discrepàncies. Fins ara, Europa, només ha avançat en temes econòmics, però no hi ha cap voluntat de convertir el continent en una veritable unió política. Hi ha països molt desenvolupats econòmicament com Alemanya, França o el Regne Unit i d’altres que encara estan en procés de desenvolupament. Per això no és d’estranyar que es llencin propostes per a treballar 65 hores setmanals!
Grècia, Espanya i Portugal van trigar molts anys en ser reconeguts com a membres de ple dret. I això que hi havia tot una sèrie de factors favorables. No obstant això, duran molts anys van ser els països que més ajuts van rebre dels altres socis. Però la diferència amb els nous arribats és molt més gran i, penso, s’hauria degut de fer d’una forma més lenta i només quan aquest haguessin reunit una sèrie de condicions que, al meu parer, no reuneixen.
Avui, Europa necessita una “refundació” i a partir d’aquí fer un nou replantejament de com es vol que sigui el vell continent. Possiblement els darrers estats admesos no se’ls pot tirar fora, però haurien de tenir un status diferenciat dels altres molt més desenvolupats econòmicament i també, i més important, socialment.
Cal posar-se al cap aconseguir una unió política. Si es vol pot fixar-se un termini més o menys llarg, però és necessari marcar unes fites i un calendari. I si dintre d’uns quants anys, alguns dels països membres decideix no seguir amb el calendari fixat, que se’n pugui sortir i deixar als altres que caminin plegats fins a la plena unió política, encara que sigui a base de donar certa autonomia als seus integrants.
dijous, 12 de juny del 2008
A LES TERRES DE L’EBRE TAMBÉ MALBARATEM AIGUA
Avui, al carrer la Ràpita de Tortosa, un petit riu d’aigua “desembocava” a la claveguera. El primer cop que l’he vist serien les 8 del matí i sobre les 11 continuava els seu curs cap al seu final. Li he preguntat al propietari d’un taller del costat del “naixement” del riu si havia trucat a l’empresa d’aigües de Tortosa i m’ha dit que tan aviat com ho ha vist i que li havien preguntat tota la seva “filiació”. A les 3 de la tarda el petit rierol continuava la seva inapel•lable marxa cap a la xarxa de pluvials... No sé si ho tinc ben entès, però això de nova cultura de l’aigua, de la que Tortosa pretenia ser pionera tant amb l’anterior alcalde com amb l’actual, no té res!
Però el que avui ha passat a Tortosa altres cops ha passat a altres poblacions de les Terres de l’Ebre. A Amposta aquest anys on la construcció ha “regnat sobre totes les coses”, de rierols com aquest i fins i tot més cabal, els he vist sovint. I tampoc allí l’empresa responsable (del mateix grup que Aigües de Barcelona) s’hagi donat pressa per arranjar el desperfecte.
Segurament no malbaratem tanta aigua com a la zona metropolitana de Barcelona, però també ho fem a la “mesura de les nostres possibilitats!”
Però el que avui ha passat a Tortosa altres cops ha passat a altres poblacions de les Terres de l’Ebre. A Amposta aquest anys on la construcció ha “regnat sobre totes les coses”, de rierols com aquest i fins i tot més cabal, els he vist sovint. I tampoc allí l’empresa responsable (del mateix grup que Aigües de Barcelona) s’hagi donat pressa per arranjar el desperfecte.
Segurament no malbaratem tanta aigua com a la zona metropolitana de Barcelona, però també ho fem a la “mesura de les nostres possibilitats!”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)