BARÇA, ESPANYOL I TV3

Per als aficionats “culers”, veure el Barça-Espanyol de dijous passat per un canal diferent a TV3se’ns va fer estrany. I és que aquest any estàvem molt mal acostumats, ja que la televisió pública de Catalunya els havia emès pràcticament tots.
Potser alguns, els que menys segueixen l’actualitat, la noticia es va sorprendre. A d’altres com jo, molt més seguidors de l’actualitat diària, fins i tot, quan em vaig assabentar de la possibilitat que la Televisió de Catalunya no emetés el partit, fins hi tot vaig endevinar el motiu.
Tot ve d’una sentència judicial que condemnava al Barça a pagar a pagar una milionada a Sogecable pels drets televisius. Si no recordo malament, amb el que va cobrar de la UEFA l’any passat, no en tenia prou. Al fer-se pública la sentència, Jan Laporta, va anunciar que al Barça no li costaria ni un euro. El motiu és que “ja havien fet ‘calaix’ de la part que, suposadament, els hi pertocava”. L’altra part l’havia de posar Televisió de Catalunya. I aquí comença tot l’enrenou: les dues parts no s’hi posen d’acord. El Barça demana pagar el 50 % cadascuna de les parts i Televisió de Catalunya, s’hi nega. A partir d’aquí, total prohibició per part del Barça per a que TV3 pugui retransmetre els partits de futbol (no sé si també els altres esports on juga algun equip del club)
Es d’esperar que s’haurà d’arribar més aviat o menys a un acord. Jo no puc imaginar que TV3 no tingui donar, d’una manera o un altra els partits del Barça. Durant molts d’anys, arreu del món, s’ha identificat el Barça amb Catalunya, sobre tot quan ha anat per Espanya. I fora d’aquí, el Barça, ha estat el millor ambaixador. I TV3, per la seva part, ha fet molt per la normalització lingüística del català i tothom, amb més o menys estimació, la reconeix com la televisió de casa nostra.
I l’Espanyol, què hi pinta amb tot això? L’Espanyol, avui per avui és un equip a la deriva. Tothom parla de l’angoixa que va passar al Barça per a superar l’eliminatòria de copa, però no diu ningú que, l’Espanyol, amb Pochettino d’entrenador, encara no ha estat capça de guanyar. O sigui, porten una mitjana si fa o no fa, com els altres dos entrenadors que l’han precedit aquest any. Si res no hi posa remei, aquest any, l’Espanyol baixarà a la segona divisió. I tot gràcies a un president no que ha sabut estar a l’altura que mereix una entitat com l’altre gran equip de Barcelona. Sánchez Llibre, és per a mi, una ombra de president. Un president que ha volgut mantenir unes relacions tenses amb el Barça per una rabieta que va agafar quan no va poder aconseguir-ne el traspàs de Saviola. Des de llavors, que va trencar unilateralment les relacions amb el Barcelona, que no ha fet més que “deambular” d’allà cap a aquí, sense saber exactament cap a quin indret anar. Quan hi ha dos equip, un de gran i un de petit i, entre ells, no hi ha una bona relació, hi té més a perdre el petit que el gran.
La directiva del Barça, de la ma de Laporta, va convidar a la de l’Espanyol al dinar de germanor que sempre s’havia fet davant d’un derbi. La resposta de Sánchez Llibre, una vegada més va ser que no. És un lleig que no diu gaire gran cosa del president de l’Espanyol. Sánchez Llibre hauria d’haver plegat ja fa molt de temps (una cosa com va fer Ramón Calderón al Real Madrid) I si no ho ha fet, és per que vol sortir a la foto del dia de la inauguració del nou estadi de l’Espanyol. Una foto que, ho Pochetino li posa remei, o sé la tindran que fer des de la segona divisió.
Una de les causes per les que no ha dimitit, segurament, és per que, al darrera, tampoc no hi ha gaire gent capacitada o amb ganes de fer-se càrrec d’un Espanyol en hores baixes!

MASSA PODER AL PP

Els cas dels espionatges de la comunitat de Madrid o l’Espegate, com ja anomenen alguns, pareix que va cap al no res o al menys això es dedueix de les darreres informacions periodístiques. Evidentment quan dic això em refereixo a la investigació interna que va manar la direcció del PP que, avui, encara encapçala Mariano Rajoy. Els que són investigats, evidentment, no volen que s’arribi a cap conclusió que pogués portar-los a depurar dintre del seu propi partit. Així, el titular del Periódico d’avui sobre aquest cas, és prou eloqüent: “Aguirre avisa Rajoy que la seva investigació perjudica tot el PP”. El que caldria saber abans que res és si la investigació que Rajoy va manar a la seva núm. 2, Maria Dolores de Cospedal, s’ha iniciat. Un té els seus dubtes...
Potser el titular del Punt sigui encara molt més aclaridor: “El número dos d’Aguirre apunta la cúpula del PP com a responsable de l’espionatge” (o sigui, ja no és Esperanza Aguirre la possible instigadora, ara deu de ser Mariano Rajoy. I subtitula: “La direcció del Partit Popular estudia ‘tancar’ el cas sense exigir responsabilitats per salvar la imatge” (o sigui, més o menys el que deia jo no fa gaires dies)
I és que, com dic al títol, dintre del PP hi ha massa poder. En un partit d’esquerres, els seus dirigents, tenen poder fins que ocupen càrrecs rellevants ja sigui en el propi partit o de govern, parlamentaris, etc. Però fora d’aquí no deixen de ser professors, professionals liberals, funcionaris o fins i tot obrers. Pocs, molt pocs, segueixen tenint poder un cop retirats de la política activa.
Mentre, el PP, darrera dels polítics hi ha molt poder.: homes de negocis que ocupen diversos consells d’administració d’empreses multinacionals, banquers, empresaris, etc. Gent que té, a part de poder, grans fortunes personals. També entre els polítics n’hi ha d’aquest. Ara, per exemple, me venen al cap dos noms: Rato i Matues.
Els interessos, en tot els sentits, que sempre ha tingut la dreta d’aquest país per “manar”, ha fet que usi tot tipus d’argúcies, sense cap mena d’escrúpol i a costa del que faci falta. Per això, quan una cosa no els surt bé o, simplement la casualitat ha fet que se’ls giri en contra, la reacció immediata d’ells és donar la culpa als socialistes.
Hi ha una dita castellana que diu: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Dintre del seu partit, sí, fora d’ell, en trobes, segur, però molts menys...

REACCIÓ REACCIONÀRIA

El terme reaccionari s’usa per a referir-se a allò que és contrari a “ser progressista”, es a dir, a aquelles persones o col•lectius amb idees “conservadores” o pròpies del que s’entén con a “dreta”.
Ahir, el Tribunal Constitucional, després de diversos jornades de deliberacions, van arribar un veredicte concloent: No es pot objectar contra l’assignatura aprovada per la LOE (Llei Orgànica d’Educació) i que es denomina “Educació per a la ciutadania”.
Per a aquesta assignatura que s’imparteix a la ESO, algunes associacions ultrareligioses catòliques, com és el cas del Foro de la Familia, presidit per funest Benigno Blanco (un dels pares del Pla Hidrològic Nacional), hi van presentar recurs per que, al seu entendre, s’hi podia objectar. Es a dir, “es podia dir ‘no’ a que et donessin classes de l’assignatura”. Curiosament, quan per al curs 2007-2008, es va començar a implantar, totes les comunitats governades pel PP van decidir no donar-la i, en el cas de València, van buscar una forma un tant rocambolesca d’impartir-la. La Conselleria d’Educació va donar ordres per a que es fes en anglès! En aquest darrer cas, el resultat va ser que ni havia molts més suspensos d’allò que seria normal...
Ahir al saber-se la sentència, la majoria de comunitats autònomes, associacions i particulars que s’havien negat bé a impartir l’assignatura, bé a que no se’ls hi donés, van dir que “acataven la sentència, però que hi recollirien”. Es a dir, que no l’acaten, per molt que ho hagi dit el Tribunal Suprem...
Ara volen presentar recurs davant el propi tribunal, per fer-ho després al Tribunal Constitucional en el cas que el primer es ratifiqui en la sentència i, finalment, si cal, al Tribunal de Drets Humans de la Haia. I jo pregunto: Cal tot aquest enrenou? Que comporta l’assignatura per a que la dreta espanyola la rebutgi de forma taxativa?
Segons ells, adoctrina, es a dir, marca les pautes a seguir... No serà a l’inrevés, que no marca els camins (de moral catòlica) que ells voldrien? És evident que fora del sistema educatiu obligatori (el que imparteixen col•legis, instituts, etc.) també n’hi ha d’altres, com és el cas del que imparteixen les parròquies quan les nenes i els nens han de prendre la comunió... Els capellans i voluntaris que així ho vulguin podrien seguir en aquesta labor (crec que se’n diu catequesis) per a tots aquells fills de famílies (la majoria famílies de les dites “bé” o “acomodades”) que així ho vulguin.
En el temps de la dictadura de Franco, quan jo vaig estudiar, el capella (catòlic, per suposat), ens venia a donar la doctrina catòlica (adoctrinar, no?) i també, alguns dissabtes pel matí (els dissabtes hi calia anar a l’escola), els mestres ens portaven a l’església per escoltar les històries que ens contava el mossèn del poble.
A l’hora de fer el batxillerat, hi havia una assignatura, a part de la de Religió que es deia “Formación del Espíritu Nacional”. Li dèiem, simplement, Política. Aquesta assignatura la solia donar una persona molt afí al règim de Franco (que no era cap dieta, sinó una dictadura) I per assegurar-se de que els seus ensenyaments s’ajustaven a allò que els hi havia demanat, se’ls hi renovava el contracte d’any en any. Fins que un dia, a l’arribada de la democràcia, es va deixar de donar i alguns d’ells van anar a parar a les llistes de l’atur. La Religió, la gimnàstica i la Política rebien el nom de “les tres Maries”. Normalment les solies aprovar si no és que fossis un entremaliat i no et portessis bé amb els professors.
Potser Benigno Blanco i els del Foro de la Familia són nostàlgics d’aquell temps i voldrien, precisament que es tornessin a implantar unes assignatures tant adients a la seva forma de pensar (que no d'actuar...)!
(L'acudit de Forges el publica el País d'avui)

DESAPAREGUDA

MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA és una jove de 17 anys com qualsevol d’altra. Dissabte passat va sortir de marxa amb les seves amigues i no retornar a casa. Des de llavors està desapareguda. La seva mare, Ana Mª Casanueva és una companya de treball de l’AEAT.
Des del meu humil blog em vull sumar a l’angoixa que deuen tenir ara els pares, germans i familiars.