SONDEIG DEL PERIÓDICO

Avui, el Periódico de Catalunya, publica una detallada enquesta sobre l’actual situació econòmica de Catalunya: finançament, valoració política dels diferents líders, etc.
Sempre he dit que jo no crec gaire en enquestes com aquesta, perquè a l’hora de la veritat entren en joc altres condicionants a l’hora de decidir-te per un u altre partit o si optes per no votar que, encara que sigui una opció que no m’agrada, és totalment legítima. Malgrat tot, les enquestes marquen tendències i sempre pots fer-te una idea de per on van les coses...
Una de les conclusions és la “petició d’unitat” entre els principals partits. Sobre tot entre PSC i CiU fins al punt de demanar la incorporació de Mas al govern presidit per Montilla. Però una cosa és el que voldrien els ciutadans que passés i l’altra són els interessos i estratègies dels partits polítics.
I un detall important: entre tots dos partits hi ha massa recels i massa anys de relacions tenses. I és que al lloc que ha governat CiU, el PSC no ha deixat de ser una mera comparsa política, sense joc i, sovint, amb enfrontaments personals. Segurament que, els de CiU, pensaran el mateix del PSC, però jo opino per la part que em toca...
Normalment, quan estàs a l’oposició de qualsevol tipus d’administració, els suports polítics que li dones a l’equip de govern són de “franc” i se li sol treure rendiment. En canvi, per al que governa, qualsevol cosa que surti bé, encara que sigui amb el suport institucional dels altres grups, comptarà com a resultats propis.
Una altra conclusió de l’enquesta és la baixa valoració de Zapatero. Diu que, per primera vegada, “suspèn” a Catalunya. I a qui estranya? Les relacions Zapatero-Catalunya, no és un “amor” amb reciprocitat. M’explico. Catalunya li ha donat més a Zapatero que no ha rebut aquesta del govern central. Ja va passar amb l’Estatut. Va prometre que s’aprovaria a Madrid el que sortiria aprovat pel Parlament i a l’hora de la veritat ja sabem tots els que va passar. Llavors a Zapatero li calis “un aliat necessari” i el va trobar amb Mas. Ara una situació similar no es pot repetir. Per unes o altres circumstàncies, és igual, però pareix que des d’aquí no s’està disposat a cedir ni un mil•límetre. Però des de l’agost que s’acabava el termini per aprovar el finançament (ho marcava l’Estatut) fins ara, ja han pasta uns bons 7 mesos i les negociacions (al menys des de fora), sembla que es troben en un punt mort. I a sobre li reconeixen a Andalusia “el deute històric” i es parla de tancar un sistema de finançament amb totes les altres comunitats amb excepció de Catalunya. Castells ja parla d’un possible fracàs...
Evidentment que també pot tractar-se d’una estratègia. Tancar un acord de finançament amb les altres comunitats faria que Catalunya pogués tancar-ne un de millor i que les altres no poguessin replicar després.
Penso que Catalunya pot ser la “tomba política” de Zapatero. Si arribar a president va ser possible gràcies als diputats aconseguits pels socialistes a Catalunya i el País Basc, un descens del nombre de diputats per un desencant generalitzat podria significar no tenir una majoria suficient les properes eleccions generals. Siguin o no anticipades.
Al menys que a d’altres llocs d’Espanya hi hagués un daltabaix polític amb un augment de vots cap al PSOE. Cosa poc provable a la meva manera de veure-ho, ja que un hipotètic descens del PP és poc provable. Al PP, els seus electors, no li solen passar factura pels escàndols urbanístics o d’altra mena.

JO SÓC ANTIAVORTISTA!

Em declaro en contra de l’avortament. No obstant he de reconèixer que també sóc molt més tolerant que altres col•lectius moguts per interessos religiosos i que es declaren a favor de la vida del nen.
Referent a la campanya que ha fet l’Església Catòlica de comparar un nadó amb un linx petit i en la que es representa que el dret a la vida de l’animal (o animals) està molt més protegida que la dels infants. Per cert, avui a Catalunya Ràdio han dit que el cadell no és de linx ibèric, sinó d’una espècie euro-asiàtica! La propera pot ser que el nen és fill d’un bisbe...
Aquests dies, quasi sense voler, he pogut escoltar prou debats (o part dels mateixos) sobre la campanya que prou l’Església. Tret d’algun des contertulians, la veritat és que tothom troba la campanya com un “veritable disbarat”. Fins i tot, ahir a la SER, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, antic diputat i dirigent del Partit Popular, opinava el mateix (com ha canviat aquest homes des de que de les files socialistes sé l’anomenava “Miguel Embustero y Rodríguez de Faltón”!)
Fins i tot el bisbes opinen que és una campanya “demagògica”, però el que pretenen és “cridar l’atenció de l’opinió pública”. I, certament, ho han aconseguit!
Però evidentment no és el mateix la protecció d’un infant (què evidentment compta amb totes les proteccions sanitàries i legislatives possibles) que la d’un fetus o que la d’un animal en perill d’extinció com és el cas del linx ibèric. El fetus, al menys amb la legislació a la ma, encara no és considerat ser humà. Fins i tot molt abans de que s’aprovés a aquest país la primera llei que regulava l’avortament de les dones. Si la memòria no em falla, la llei, el reconeix com a ser humà transcorregudes les primeres vint-i-quatre hores de vida.
I en el cas de l’Església, quan diu que protegeixen la vida dels no nats, cal mirar si estan garantint igualment el dret de la vida de la mare... Ara mateix, un dels supòsits de la llei, el que pretén és garantir la vida de la mare quan aquesta corri greu risc durant l’embaràs. També si es detecta que el fetus té greus malformacions congènites. Un altre cas on és possible avortar és en el cas de la violació de la mare. Aturem-nos en aquest. Segurament, per una dona, no hi ha pitjor situació que ser violada. A part del mal físic que comporta, pot tenir unes conseqüències psicològiques extremadament greus. Si a això sé li ha de sumar tenir un fill no desitjat i fruit d’aquesta relació, “apaga i vámonos!”. Suposo que els col•lectius antiavortistes dirien que “sempre es pot donar el fill en adopció”. I jo pregunto: I per a què fer passar a la mare pels tràngols de l’embaràs i del part per acabar separant-lo d’ella?
Els col•lectius antiabortistes estan preparant una manifestació. Ahir, a la mateixa tertúlia de la SER, deia Santiago Carrillo que amb aquesta campanya veu la ma del PP de cara les eleccions europees del proper mes de juny. Segurament. Així que, un servidor, per molt antiavortista que sigui, no hi aniré! Normalment a les manifestacions hi has d’anar amb una convicció ferma. Jo no la tinc. Ni tinc res a veure amb la ideologia d’aquella gent, que està a les antípodes de la meva!
Una altra cosa que vull dir. Com és sufraga la campanya? Evidentment amb aportacions dels creients. Ja sigui en aportacions directes o indirectes d’haver marcat la casella corresponent de la declaració de la renta. El famós 0,7 % d’aportacions a les organitzacions socials sense ànim de lucre o a l’Església Catòlica. En la passada renda de 2007, els contribuents van destinar més diners a l’Església que altres cops. Segur que una part d’aquest col•lectiu és sentirà agreujat amb la campanya. Jo hi estaria... Els diners són per ajudar als més necessitats. I més en aquests temps de crisi. Gastar-los en propaganda així, és un insult a una bona part de la societat.
I per acabar (encara que no vingui massa al cas) voldria opinar sobre el Papa i l’ús del condó. Per cert, ara diu que es van malinterpretar les seves paraules i ha fet esborrar “condó” de la transcripció oficial. Ahir es deia que era el primer cop que un Papa deia en públic “preservativi”.
Segons afirmava el Papa, l’ús del preservatiu no és el mètode més eficaç per a lluitar contra la SIDA... (i també per a evitar els embarassos no desitjats –això ho afegeixo jo-)
La comunitat científica s’ha tirat a sobre de les declaracions. Bernat Soria ja ha dit que “l’Església camina cap a un costat i la societat cap a un altre”. També a la SER, Miguel Herrero deia que, el Papa no és, precisament, la persona més entesa en aquestes coses” i “que a pesar de tenir-li molt de respecte, creia que es devia de dedicar més a les coses divines...”. Hi estic d’acord.

AUTÒNOMS

Avui el president espanyol Rodríguez Zapatero tenia previst rebre a la Moncloa a Josep González, president de PIMEC-SEFES, una de les patronals catalanes.
Josep González va ser a Amposta desembre passat per inaugurar la fira de mostres que any rera any es celebra a la capital del Montsià, com ja vaig explicar en aquest mateix blog. Només el fet de rebre’l ja és tot un gest per part del president del govern.
Per molta representativitat que tingui González, la seva associació empresarial no deixa de ser com un equip de la segona divisió de futbol, ja que la gran patronal catalana és Foment del Treball. No obstant, en tota seguretat, PIMEC és la patronal que més autònoms representa i això, de per si, ja diu molt.
La reunió és per a demanar-li al president Zapatero mesures eficaces per a que els ses associats puguin salva la crisi de la millor manera possible. Però Zapatero no té una vareta màgica. Ni la crisi no és només espanyola. D’aquí, ens en sortim tots o no se’n surt ningú!
Sóc de l’opinió que per a sortir de la crisi, el que cal és reactivar l’economia. I com es reactiva? Pel consum de les famílies. Però cuita! Aquest no pot set molt exagerat, ja que llavors entraríem en una espiral d’inflació que a la llarga també produiria desajustos greus a l’economia.
Una de les conseqüències de la crisi és l’increment de parats. D’aquests es diu que uns 50.000 eren autònoms només fa uns mesos... Cal matisar-ho. És veritat que molts autònoms han tingut que tancar els seus comerços, tallers, etc. Però també molts d’aquests venen del món de la construcció. El empresari els feia autònoms per a no tenir que pagar-los l’acomiadament. Una situació irregular i no permesa per la Inspecció de Treball, però tant generalitzada que al final es va tenir que regular per llei.
Però també hi ha altres autònoms que, també per llei, no podien treballar com assalariats. Em refereixo als ciutadans dels darrers països que es van incorporar a la Unió Europea i que havien de passar per un període de transició de dos anys. El col•lectiu més gran d’aquests immigrants eren els romanesos. Tant homes com dones per a poder treballar es donaven d’alta de serveix agrícoles, construcció, neteja, etc. Tots autònoms. Ara, passats dos anys i arribada la crisi, han optat, en una gran majoria, en posar-se a treballar com assalariats (aquells que han tingut la sort de trobar feina) o de marxar al seu país d’origen.
Però hi ha d’altres treballadors que no han perdut el seu lloc de treball. Ja perquè el tinguin segur (com és el cas del funcionaris) o perquè les seves empreses no han entrat en crisi o, en el cas d’haver-ho fet, perquè les ERO’s (expedients de regulació d’ocupació) no els han afectat. I tots aquest no estan en crisi! I, quasi m’atreviria a dir, el seu poder adquisitiu s’ha incrementat. No per les pujades de sous, sinó per la baixada de la inflació. Són els que poden seguir consumint. Però és evident que els mitjans de comunicació fan molt de mal. La psicosi de la crisi també arriba a aquests darrers i, aquest factor és decisiu a l’hora de que també mirin la seva butxaca a l’ha de sortir al carrer. Potser caldria pensar en no fer “una publicitat tant negativa” a l’hora de parlar de crisi i del temps que es tardarà en sortir.
Qualsevol altra mesura serà benvinguda per part dels petits empresaris, però activar el consum de les famílies (de les famílies que poden), és avui per avui la millor solució al problema.

“MAS” DEL MATEIX

En política, sé es protagonista o no sé es res! Evidentment, per a ser-ne protagonista s’ha de governar... U organitzar algun acte d’impacte invitant els mitjans de comunicació i mirant que tingui la màxima difusió possible.
Això és el que va fer ahir Arturo Mas: una conferència sobre la crisi i com sortir-ne!
Avui, determinats periodistes (no oblidem que CiU segueix gaudint de gran solvència política i mediàtica, sobre tot en les emissores i diaris afins i alguns periodistes que segueixen treballant als canals públics de la ràdio i televisió i que van entrar en l’etapa de Pujol) Així no és d’estranyar titulars com el de “Mas proposa un pacte nacional per l’ocupació”. Més propi d’un governant que del líder de l’oposició a Catalunya.
Ara bé, una de les mesures que proposa és “fer contractes indefinits i abaratir els costos d’acomiadament”, a més a més de “contenció salarial”. Una solució al més pur estil “neocon”!
Un altre cop els treballadors hem de ser el que hem “de tirar del carro” en temps difícils i els que tenim que pagar sempre els “plats trencats” de la crisi.
La crisi l’han creat els directius i empresaris de les grans empreses (tal com deia l’altre dia: multinacionals i banca sobre tot) En els darrers anys hi ha qui ha fet molts diners i ara encara hi ha directius que es repartiran part dels fons públics que els ha injectat a determinades empreses. Mai pensen en tornar aquells diners i viure com viu un operari d’una fàbrica o un treballador del camp o un petit autònom o un funcionari! Han de ser els treballadors que han de renunciar als augments de sou. I a sobre, multinacionals com la Volkswagen fan xantatge als treballadors en aquest aspecte i els diuen que si volen el nou Audi Q3 s’haurà de congelar-los el sou durant uns anys...
Però tornant a Mas, una de les mesures que proposa: contractació indefinida i abaratiment de costos d’acomiadament, resulta que, ja existeix una mesura similar aprovada pel Parlament espanyol!
És evident que per aconseguir un gran “pacte nacional”, el lloc més adient per a demanar-lo no és des del faristol de un palau de congressos davant d’un públic enfervorit (entre altres coses, perquè és el teu!), sinó les taules dels despatxos amb tècnics i polítics dels partits que governen i que tenen la capacitat per aprovar-les i convertir-les en normativa. Però Mas és més de discursets que de treballar i prou que ho va demostrar en la seva etapa de conseller (sempre a l’ombra del “pare” Pujol)
I a sobre, si els que es diu, ja està dit una i diverses vegades, per a què serveix fer una acte com el que va fer Mas ahir?
Torno al principi: per a ser-ne protagonista per uns dies i que els mitjans parlin d’ell i de les “brillants” idees que té! Tot plegat: Més (o “Mas”) del mateix! Res que ho haguéssim sentit i vist abans...

(L'acudit és de Ferreres al Periódico de Catalunya)