UN RAPITENC A LA CONTRAPORTADA DEL PERIÓDICO D'AVUI

Emili Rosales: «Tot indica que no hi haurà un quart 'larsson'»
Aquesta nit, novament al tradicional escenari de l’Hotel Palace, l’antic Ritz, l’editorial Destino entrega els premis Nadal i Josep Pla.


Emili Rosales. Foto: FERRAN NADEU. ERNEST ALÓS
Editor i escriptor, Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és director editorial de Destino, el segell que convoca els premis Nadal (des del 1944) i Josep Pla (des del 1968), sempre la nit del 6 de gener. Ha estat darrere dels èxits de Carlos Ruiz Zafón i (amb la seva editora Silvia Sesé) de Stieg Larsson. Va guanyar el Sant Jordi del 2004 amb ‘La ciutat invisible’, però la seva següent novel·la trigarà a arribar. Per al 2010 vaticina més novel·la negra, però no un ‘best-seller’ indiscutible.

–¿No s’han plantejat mai canviar de data l’entrega del Premi Nadal? Tenir compromesa cada any la nit del dia de Reis...
–No, perquè un dels avantatges d’aquest premi és que és a l’agenda de tothom. Forma part de la inauguració de l’any editorial, la mateixa data i al mateix lloc.

–El Nadal ha estat en alguns períodes un guardó que descobria noves veus. En altres, no se sabia ben bé què. ¿Quin perfil té avui?
–L’última dècada ha donat una empenta important a escriptors que consoliden així la seva carrera literària, arriben a un públic més gran i són sotmesos a una crítica més rigorosa.

–¿Quin tipus d’obres aspiren al Premi Nadal?
–Sempre hi ha una gran varietat de gèneres, de l’intimisme a la novel·la històrica, o una certa experimentació formal. Però el que ha augmentat moltíssim aquest any és el gènere negre en un sentit ampli. És la novel·la realista avui, i és lògic que això succeeixi en temps de crisi.

–¿Quines peculiaritats té el funcionament del jurat del Nadal?
–Hi arriben gairebé 300 novel·les. El jurat en llegeix una selecció i arriba a un acord. Formo part del jurat i tinc el deure de no parlar-ne.
–El ritual consisteix que el jurat es reuneix i vota el mateix dia 6. ¿Ens ho podem creure?
–Sí, realment aquest dia el jurat diu l’última paraula.

–A Espanya els premis formen part del llançament al mercat d’una obra inèdita. ¿No està esgotada i desacreditada aquesta fórmula?
–Hi ha altres maneres de promocionar els llibres. Els premis institucionals, com els nacionals, o el Cervantes... I cada vegada hi ha més engranatges de promoció sense premi pel mig. Però la fórmula continua funcionant bé, té una utilitat clara. En el cas del Nadal, amb 66 anys d’història, afegeix valor al llibre i incorpora el premiat en una llarga nissaga històrica de guanyadors.

–¿No troba a faltar premis que consagrin les millors obres que ja estan publicades, com els britànics o els francesos?
–Això s’aconsegueix a partir d’una tradició. I aquí en tenim una de determinada, que aconsegueix el seu propòsit de comunicar amb el lector. Però, és veritat, no tenim un Goncourt.

–Si el nombre de premis és desproporcionat en castellà, encara ho és més en català. ¿Quin sentit té el Josep Pla avui?
–Una mica com el Nadal. Encara que té una dotació econòmica inferior a altres premis en català, té una trajectòria que el fa desitjable. L’any passat, per exemple, amb El silenci, de Gaspar Hernàndez, del qual s’han venut 30.000 exemplars, va ser un èxit notable.
–Com a editor ha viscut l’any perfecte gràcies a Larsson. ¿Ja s’ha esgotat el fenomen?
–Té corda per a estona. Hi ha molta gent que s’hi està incorporant i el boca-orella continua.

–¿Quins motius troba per a un èxit tan massiu?
–No és una obra oportunista; és una història ben explicada; és ambiciosa (els tres llibres són de fet una sola novel·la de 3.000 pàgines); Larsson va crear un personatge extraordinari que s’ha convertit en una heroïna; mostra els nostres pitjors comportaments i recull una cosa que està en l’aire: la gent busca evasió, però també té la sensació que no li expliquen la veritat i la vol saber, encara que sigui terrible.

–¿Hi haurà un quart larsson a partir del manuscrit que conserva la seva companya?
–És una incògnita. No hi ha cap informació que indiqui que aquestes pàgines tinguin entitat per poder ser publicades. En aquests moments, tot indica que no hi haurà un quart larsson.

–Mai com ara les vendes de llibres han estat tan concentrades en pocs llibres. ¿És un perill?
–Aquesta polarització no és un fenomen aïllat: també es produeix en la música i en l’esport. Però succeeix perquè hi ha uns llibres que són capaços d’arribar a dos milions de lectors. Jo crec que autors com Larsson o Zafón creen afició lectora. Els últims anys hi ha hagut un creixement lent però continuat dels índexs de lectura. I no de la lectura de textos en general: em refereixo als llibres.

–¿Quin futur li augura al llibre electrònic?
–Comptar amb una nova modalitat de lectura serà positiu. El repte és si tecnològicament i legalment s’aconseguirà mantenir el respecte a la feina d’algú que ha treballat per produir aquesta obra. Però no crec que hi hagi d’haver una explosió del llibre electrònic fins que ofereixi més coses de les que ofereix el paper.

AMPOSTA DISCRIMINA LA JOTA

Tot hi haver-se aprovat una moció on es demanava un especial reconeixement i protecció de la dansa típica de les Terres de l’Ebre, la jota, l’equip de govern d’Amposta dóna prioritat a la sardana.
La història ve de lluny. A proposta d’una associació sardanista del Baix Penedès, el ple de l’ajuntament aprovava una moció reconeixent la sardana com la “dansa nacional de Catalunya”. Res a dir, crec que el reconeixement és merescut.
Però a les Terres de l’Ebre, el nostre territori, el ball típic que sempre s’ha ballat és la jota.
Desafortunadament la jota va estar durant molt de temps (massa temps) quasi que oblidada. Només es ballava puntualment a determinats llocs con Paüls, la Fatarella, Falset, Xerta, Benifallet, etc. sense oblidar Ulldecona i Alcanar on gràcies al seu famós “ball de mantons”, molt lligats a les festes quinquennals, no s’ha deixat de ballar mai.

Després d’aprovar la moció de la sardana, jo mateix vaig suggerir al meu grup a presentar-ne una que reconegués la jota com la “dansa de els terres de l’Ebre” i, dintre del nostre territori tingues les mateixos reconeixements que la sardana. Aquesta moció va ser presentada per molts ajuntaments i consells comarcals pels grups del PSC.
A l’ajuntament d’Amposta es va aprovar per unanimitat (com no podia ser d’una altra manera) No obstant això i com passa amb la majoria de mocions que s’aproven “gràcies” al vot favorable de CiU, després no s’acaben complit. Potser per això, darrerament, les mocions que presentem es rebutgen quasi que sistemàticament.
I que la “jota està discriminada” no ho dic només jo. Si només ho digués jo hom s’ho podria creure o no. Però no, a part de jo ho diu més gent. Sense anar més lluny, ahir al matí vaig parlar amb un component del grup ampostí Paracota i opinava el mateix.

Li vaig explicar que, a la comissió de cultura vaig preguntar el perquè es feien ballades de sardanes l’11 de setembre (es porta molts d’anys fent-ne) i, ara, també a festes majors. La resposta que se’m va donar és que també hi va haver una ballada de jotes... Davant de la residència d’avis !!
Per la seva part, el component de Paracota em va dir que li semblava lamentable que a d’altres pobles com Tortosa se’ls havia contractat 3 dies per les festes de la Cinta i a Amposta, cap. Al final va arribar a la conclusió de que el tracte que reben de l’equip de govern ampostí és perquè, entre els seus components, hi ha socialistes.
I és allò que des de l’oposició municipal hem denunciat tantes vegades: “A Amposta s’està amb els que “manen” o s’està en contra d’ells”. No hi ha terme mig!

DRETS I DEURES DELS CIUTADANS

Les principals lleis (Constitució, estatuts d’autonomia, orgàniques, etc.) de país (de tos els països democràtics) contemplen els drets i deures que han de complir els ciutadans. Drets fonamentals com l’ensenyament, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, a poder opinar, a l’honor i a la intimitat personal, etc. I obligacions com acatar les lleis i normes, la de contribuir econòmicament a les arques públiques, etc.
Aquestes coses són bàsiques i elementals a qualsevol estat de dret.
Però que passa quan, per exemple, la seguretat d’un estat es veu amenaçada?
Avui, llegint el Periódico he pogut veure diverses notícies que, al menys, donen que pensar. La primera la trobem a l’apartat d’Internacional a la pàgina 10 i diu així: “la segureta s’anteposa a la sanitat en l’agenda d’Obama”. A la pàgina 12, també del capítol d’Internacional. “L’escàner que despulla” el viatger s’imposa a Europa”. O, segurament la més sorprenent de totes: “Aguirre (Dña. Esperanza) planeja restringir el dret constitucional a la justícia gratuïta”. I finalment (ja no en cal buscar més, a pesar que amb tota probabilitat encara en trobaríem més: “El PP recorda que l’Executiu “investiga a milers d’Espanyols”.
Bé, totes i cada una d’elles mereixerien un anàlisi i una opinió per separat. Segurament, al final, arribarem a la conclusió que no sempre el que nosaltres podem pensar sobre un tema, serà la solució que, finalment, adoptaran les autoritats.
Molt breument, sobre les prioritats d’Obama cal dir que cada país i cada govern tenen les seves pròpies prioritats. Els EUA són un país que s’ha guanyat per mèrits propis l’odi de milions de ciutadans arreu del món. I quan dic arreu, vull dir, pràcticament als cinc continents. O és que no ha obert fronts de guerra a Sudamèrica, Àfrica, Àsia i, fins i tot a Europa? Darrerament els països àrabs són els que més han patit l’opressió dels governs americans. Es per això que es va produir l’atac de les Torres Bessones de NY aquell (ja llunyà) 11 de setembre de 2001. I, darrerament, l’intent d’atemptat a l’avió que anava cap a Detroit. Això ha fet que es prioritzi la seguretat del país abans d’una llei de sanitat pública, més o menys gratuïta. Els més desafavorits, de moment, hi surten perdent.
La notícia de l’escàner, omplirà fulles de diari, penso, que per molt de temps. El Parlament europeu els va rebutjar perquè anàvem en contra del dret a la intimitat dels passatgers. Però també, en aquest cas la seguretat dels ciutadans pareix que s’acabarà imposant a l’altre dret. Encara que tot apunta que es posaran solucions per a protegir les “parts íntimes”.
Esperanza Aguirre (Dña. Esperanza) no sé si es molt valenta o molt inconscient. De sobte vol reduir els casos en que els ciutadans puguin accedir a la justícia gratuïta que, com hem vist, és un dret constitucional. Suposo que el que pretén la senyora és alleugerar els jutjats de tants de casos com entren cada dia. Els més desafavorits (una altra vegada) que no es puguin pagar un advocat, no podran presentar demandes amb el greuge que això suposa. A partir d’ara els agents de l’autoritat que actuïn per la comunitat de Madrid, caldrà que, quan detinguin a un ciutadà i li llegeixin els drets, li facin veure que “si no té diners per a pagar-se un advocat, tindrà que fer-ho ell mateix!”
Finalment, en la darrera qüestió, discreparia bàsicament amb el que diu el PP. L’Executiu no espia ningú! Segurament hi ha molta gent espiada, però vull pensar que ho fa la policia per ordre judicial. I segurament és així perquè des de l’estiu en que la Soraya Saez de Santamaria ho va denunciar, encara no han estat capaços d’aportar una sola prova en que s’espiï a algú sense consentiment d’un jutge. A més a més, els sistema emprat per la policia per escoltar els ciutadans, els famós SITEL, va ser comprat en el temps del “regnat” d’Aznar i quan era ministre l’avui líder del PP Mariano Rajoy.
Jo que no tinc res que amagar, no em preocupa gens ni mica que em puguin estar escoltat. El mateix passa a molts dirigents del PP? Em temo que no!

ELS TEMPS CANVIEN

Algú de vosaltres pensarà... I ara aquest perquè ho diu? Tothom ens hem adonat que els temps canvien... És cert.
Ho dic perquè avui, al sortir de Tortosa i quan ja amenaçava pluja, he vist dos joves fer “autostop” A veure... Quan ha estat la darrera vegada que heu vist fer “autostop”? Cal dir que de tant en tant sempre se’n veu algun o alguns. En aquest cas era una parella. Mentre ell feia aquell gest tant significatiu amb el dit polze, ella donava l’esquena als que s’apropaven.
Als anys 70 i 80 (la meva memòria pràcticament ja no es remunta més enllà) era freqüent veure gent per la carretera fent-ne. De vegades paraves, d’altres, la majoria hi passaves de llarg, com ho he fet jo avui...
No sabria dir-ho segur, però la moda de “l’autostop” va arribar (com d’altres tantes coses) d’Europa. Eren turistes de “motxilla” que buscant el sol i la marxa d’aquest país viatjaven en condicions precàries. Al cap d’uns anys es va posar de moda allò del “rètol”. En un cartró s’escrivia el nom del poble o ciutat de la seva destinació. Així sabies si els podies portar uns quilòmetres (ja que, sovint, ells anaven molt més lluny que tu) o si simplement feies com aquell que no els havia vist.
Fins i tot podria contar diverses anècdotes que vaig veure de la meva experiència personal fent “autostop”. I d’altres que em van contar.
Una vegada a Tortosa, tot venint de Tarragona, un dissabte al dematí, em vaig posar a fer-ne davant de l’estadi. De sobte me sé va aturar un autocar i el seu conductor em va preguntar per anar a Vinaròs. Li vaig dir que “la carretera cap a Ulldecona i Vinaròs no era del tot dolenta, tret del tram de la Creu del Coll”. Ell m’insistia per anar per l’Aldea i la N-340. Finalment va anar per on jo el vaig indicar i em va pujar fins s Santa Bàrbara. Anava a buscar l’equip de futbol del Vinaròs que tenia que portar a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol cap a “ses” Illes. Llavors el Vinaròs jugava a Segona B i tenia un partit, crec recordar que contra el Ciutadella.
Un altre cop em van parar un matrimoni de Godall amb un Land Rover que tenia els seients de la part del darrera al costat, de manera que si et seies allí et donaves la cara amb els altres. Sempre recordaré la música que sonava al seu radio-cassette: “El aldeano tiró la piedra”, amb una tonada molt “pegadissa”. No recordo que mai més l’hagués tornat a escoltar.
I la darrera que us contaré li va passar a un amic meu de Madrid que en aquell temps estava de secretari a l’ajuntament de Santa Bàrbara. Es deia Carlos i un dia va pujar a una parella d’estrangers. Anaven els tres parlant, quan de sobte, els turistes estrangers van començar a parlar malament d’Espanya. Quan ja en va tenir prou, va aturar el cotxe i els va fer baixar. Els turistes van quedar-se amb cara de “tontos”.
Tornant als vells temps, hi havia una norma no escrita que havíem de complir tots els conductors: “Replegar sempre als soldats”. I és eren molts els soldats que feien “autostop” tot anant cap a casa de permís. Ara tampoc no se’n veuen...