UNA GENERACIÓ DE COMUNISTES

(L'article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

El traspàs de Juan Bosch el passat desembre em va fer pensar que algú tenia que recordar-se’n d’aquella generació de comunistes ampostins que tant van fer amb la seva lluita des de la clandestinitat en contra de la dictadura de Franco pel restabliment de la democràcia i les llibertats al nostre país. Fruit d’aquell treball el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar les primeres eleccions municipals de l’any 1979 a Amposta i el seu cap de files (probablement l’únic que no era comunista) José Gil, va ser-ne el primer alcalde democràtic des de la II República Espanyola.
A part de constituir l’agrupació local del partit comunista català, el PSUC, alguns dels seus integrants van fundar, juntament amb dirigents agraris de Catalunya, el sindicat Unió de Pagesos proclamant-se hereus de l’antic sindicat Unió de Rabassaires de Catalunya. També van constituir l’agrupació local del sindicat Comissió Obreta Nacional de Catalunya (la CONC o com el coneixem ara: CC.OO.)
Entre aquella generació de comunistes cal destacar de manera molt significativa Juan Fuster (Calaix, nascut a Cervera del Maestre, també difunt i que fou regidor d’Hisenda duran la primera legislatura), Juan Salvador Arrufat (Galdiri) que va encapçalar la llista comunista a les segones eleccions municipals i va ser regidor de Cultura, David Montllau, Secundino Ferré, Rogelio Iranzo (avui militant del PCPC) i el recordat amb anterioritat Juan Bosch (Poldet)
En el camp professional, els comunistes ampostins fan crear La Unió una cooperativa de consum que va arribar a donar feina a més de vint treballadors i treballadores i va tenir fins a 3 establiments obertes a Amposta. També, per discrepàncies amb la gran cooperativa agrària ampostina, (La Cámara Arrocera de Amposta), un dels símbols del caciquisme durant moltes dècades, van decidir donar-se de baixa de socis i fundar la Cooperativa Agrària del Camp. Cap de les dues cooperatives van tenir el final que hauria calgut esperar i van tancar portes al cap de pocs anys de la seva constitució.
En arribar l’any 1982, quan Pere Ardiaca, un dels màxims exponents del comunisme prosiviètic a Catalunya va abandonar el PSUC al mostrar-se en desacord amb al decisions preses des del PCE que volia instaurar el corrent eurocomunista, seguint la línia marcada per altres partits comunistes com els de França i Itàlia, la majoria dels comunistes ampostins van decidir seguir-lo en el nou projecte: el Partit del Comunistes de Catalunya (PCC) Aquella ruptura encara perdura avui en dia a Amposta i, molts d’ells, van acabar constituït juntament amb altres ciutadans de diferents ideologies el partit d’àmbit local Esquerra Ampostina que, al cap d’uns anys va modificar el nom pel d’Esquerra d’Amposta i que es presenta a les eleccions municipals col•ligat amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Els integrants d’aquella promoció comunista eren, la majoria, pagesos. Però entre ells, n’hi ha més d’un que destacar per altres activitats, a part de la política i la sindical, es clar. A David Monllau, per exemple, se’l coneix per ser un dels darrers constructors del habitatge més típic del delta de l’Ebre: les barraques. Però sobre tot, qui més llegat ens deixarà serà Galdiri, ja que ha publicat un bon nombre de llibres de temàtica costumista, com per exemple “Reculls. Les masies d’Amposta, malnoms, dites i cançons” o el “Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre”.
Però, malgrat aquest bagatge, des de l’Ajuntament d’Amposta han estat escassos els reconeixements que se’ls hi ha donat. Fins i tots, alguns d’ells han estat “proscrits” pels qui han governat Amposta en les darreres vint-i-dos anys. La tasca que van dur a terme ha estat “silenciada” y els mitjans de comunicació locals, quan han parlat d’ells ha estat per les seves activitats al marge de la seva dilatada vida pública.
Quedarà per al record les imatges i opinions que van deixar al documental fet pel realitzador ampostí Santi Valldepérez i que porta per títol “la Camarga”.
La Camarga és un comarca francesa molt pareguda a la nostra Ribera. Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, eren molts els homes que anaven a plantar l’arròs. Al documental expliquen les seves relacions amb els comunistes exiliats al país veí i que marcarien les seves vides per sempre més.

Trailer del documental la Carmarga.

DE FOTOS, POLÍTICS I MALFACTORS

A hores d’ara us suposo a tots ben assabentats de la distribució de les fotos amb la suposada cara del malfactor Bin Laden per part de la FBI (la policia federal americana, per aquell que no ho sàpiga) Un fet que seria d’allò més normal, s’ha convertit en extraordinari perquè per a fer “envellir” el cap de Al Qaeda s’han fet servir fotos de qui va ser fins fa ben poc el líder d’Izquierda Unida Gazpar Llamazares.
La primera pregunta que li ve a un al cap, és: Perquè té la FBI una fotografia de Llamazares? La resposta és ben senzilla: Perquè és comunista i els americans tenen als comunistes quasi com a terroristes! Així de clar.
Per això és normal que ara, Llamazares vulgui que el govern espanyol demani oficialment a l’americà explicacions sobre el fet. Però el govern americà (d’Obama, no ho oblidem) hauria de fer alguna cosa més. Demanar-li disculpes públiques al polític espanyol que, encara avui, és el portaveu del seu grup (IU-ICV) AL Congrés dels Diputats espanyol. I si no és molt demanar, que cremin totes les fotografies de polítics així con els arxius que deuen de tenir d’ells tant la FBI com la CIA.
Però el fet m’ha fet recordar-ne un altre que va passar a un sindicalista i un polític de les nostres terres, concretament de la comarca del Montsià, ja fa uns anys.
M’ho explicava el sindicalista durant un acte que celebrava la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ell és ampostí i militant actiu de Unió de Pagesos. Es veu que algú li va posar una denúncia i, per la qual, un dia va acudir a la comissaria (no em féssiu dir ara si de la Policia Nacional o de la Guardia Civil)
En un descuit de qui l’estava atenent (no interrogant), fa poder mirar l’expedient que no li volien mostrar. Va poder llegir coses força interessants, com la persona que el va denunciar, però també la foto que completava l’expedient. I no era ell! La foto era d’un polític (que com he dit és del Montsià) i d’ICV. L’aspecte físic hi va tenir molt a veure. Tots dos amb barba.
Això demostra que, de vegades, la policia (qualsevol policia) és una mica “xapucera” a l’hora d’actuar i pot provocar conflictes a les persones que es veuen relacionades sense caler-ho.
Què passaria si Llamazares viatges els propers dies als Estats Units? No seria el primer espanyol en tenir problemes per l’aspecte més que per una altra cosa.

(Fotos publicades al Periódico de Catalunya)

OBSCENITATS DIVERSES

Segons el primer mandatari dels Estats Units d’Amèrica és una obscenitat que la banca nord-americana reparteixi els beneficis que està repartint entre els seus alts càrrecs.
No fa gaires mesos, la Reserva Federal havia injectat uns quants mils de milions de dòlars per ajudar a superar la gran crisi financera que va patir per culpa “d’un d’ells”, Bernard Madoff.
Però quan encara estem submergits dintre de la profunda crisi i a penes es veuen “brots verds” a l’horitzó econòmic.
Resulta que mentre tothom ens estem cordant el cinturo i mirem de no malgastar en coses innecessàries i, encara sort, que hi ha qui no té per a comprar productes de primera necessitat, resulta que hi ha que de crisi no en té gens ni mica.
L’altre dia es deia dels controladors aeris que guanyen quasi 900 mil euros any (o el que és el mateix, quasi que 150 milions de pessetes de les d’abans)
Deia Obama que crearà un nou impost per aquests tipus de primes. Si el porta a terme, només ens quedarà aplaudir la mesura.
Al nostre país, Zapatero diu que apujarà l’impost de la renda y s’arma “la de Déu és Crist”. Sobre tot per l’oposició dels grans partits de dretes: PP, CiU, etc. I ja sé sap, com s’han d’aprovar els pressupostos, sovint toca fer marxa enrere.
De l’altra obscenitat ja us en havia parlat no fa gaire: l’increment dels costos dels productes agraris que hi ha des del camp fins arribar a les mans del consumidor. Avui el Periódico xifra aquest increment: 490 %.
A la pàgina anterior he vist una cosa que ja m’ha cridat l’atenció: el preu de la taronja (2,25 euros/quilo) però encara m’ha sorprès més quan he llegit: “Origen: València”.
És evident que la enorme producció que hi ha a València arriba a eclipsar la “petita” producció de la denominació d’origen Baix Ebre-Montsià.
Aquí ens pot semblar molt important, però comparativament parlant, no és capaç d’arribar a una xifra de dos dígits.
Però trobo que, després de tot l’esforç que es fa des de la DO, es podria tenir una mica més de sensibilitat i fer més promoció. Encara que sigui gratuïta com en aquest cas.
Penso que si les coses les vas repetint i repetint, al final “calen” i la sortida dels nostres cítrics (mandarines i taronges) no està tan bé com per anar desaprofitant les poques oportunitats que ens donen.

BATUSSA A AMPOSTA LA PASSADA NIT

Sobre la una de la passada nit i quan el partit entre el Sevilla i el Barça ja feia més d’una hora que s’havia acabat, uns crits molt forts em van despertar. A l cap d’una instant, la meva dona, també sobresaltada em va preguntar que eren allò que sé sentia al carrer. No vaig alçar la persiana de la nostra habitació, però em vaig dirigir al menjador que si que estava aixecada per mirar si podia veure que passava. Però no, d’allí no es veia res. Com que els crits no paraven ni disminuïen d’intensitat, vaig agafar el telèfon mòbil i vaig trucar a la policia local.
Vaig suposar que qui es barallaven devien de sortir de la cafeteria “Aqua”, inaugurada només farà un parell de mesos al mateix local on, ja fa un bon grapat d’anys, l’avui entrenador Josep Gombau va obrir una botiga d’esports anomenada Slastics (foto)
Vaig tornar al llit però els crits encara es sentien i crec que es van sentir al menys un quart d’hora més. No sé si va arribar la policia local, suposo que si.
Aquest matí, quan he tret a la gosseta abans de marxar a treballar, li he preguntat a un veí del bloc de davant del nostre si havia sentit res. M’ha dit que no, però que a l’entrada del seu edifici hi havia sang.
He travessat el carrer i ho he anat a veure. Els escarritxos de sang es veient per tot arreu: parets, terra... De la rampa que hi ha per accedir al local esmentat, ja en baixava un bon reguerall. També hi havia alguna ampolla trencada sense poder especificar si era de cervesa o d’una altra beguda del esmicolada que estava.
Al carrer, i aparcats cada un a un costat, hi havia un parell de cotxes. Un amb matrícula de Romania i l’altre de Lituània. Com que no tenim veïns al carrer d’aquestes nacionalitat, he pensat que, molt probablement, eren dels que s’havien esbatussat i que potser estaven detinguts o ingressats.
No vull cridar al mal temps però l’incident m’ha fet recordar les “famoses” baralles al carrer del local Piña Colada, un local situat entre les confluències dels carrers Verge de Montserrat i Jacint Verdaguer, al bell mig d’Amposta.
Els veïns del “Piña Colada” ja n’estaven tips d’avisar constantment a la policia. Fins i tot havia estat tancat de forma provisional alguna vegada. Un dia, els constants enrenous, van arribar al ple de l’ajuntament en forma de pregunta a l’alcalde. Se’ns va respondre que la única que es queixava era una “veïna pesada”. Al cap de pocs dies, l’alcalde va signar un decret d’alcaldia i el va fer tancar definitivament.
Queda palès que els fets eren molt més greus que el que va voler dir el responsable municipal quan els va qualificar-los de “queixes d’una veïna pesada”!